INANDIARA. El Món meravellós de les criatures sobrenaturals

Per als follets de la nostra terra, Inandiara és el nom que donen a la nostra Catalunya. Però també Inandiara es refereix a les diferents famílies de follets que hi ha al nostre país, la nació “follet”, i per tant hi ha una relació entre la terra i la gent menuda que existeix en un o altre terrer o territori català. Hi ha deu famílies de follets destacades a Catalunya, que jo hagi pogut descobrir: els Magarrufes de Vallbona de les Monges i de les terres de Lleida, els Niolans de Tàrrega, els Tarpins d’Igualada fins a Cervera, els Riolats de Montserrat, els Riolans de Barcelona, els Sircasians d’Osona i de les contrades de Girona, els Pirolans del Lluçanès, els Silarasians del Pirineu de Lleida fins a la Cerdanya, així com els Ditirambians provenen de la província de Tarragona i els Trilambians dels Ports de Beceit, essent aquesta darrera la desena familia de follets que he pogut descobrir i conèixer. En el sentit de la terra i la gent, cal dir que els follets i totes les altres criatures sobrenaturals que s’han mostrat aquest últim any davant meu, no enraonen altra llengua que no sigui la catalana vehiculada a través de la llengua gnòmica: no parlen ni castellà, ni francès, ni anglès, etc. Això seria una mostra del compromís que les criatures sobrenaturals d’Inandiara tenen amb el nostre llegat i tradició culturals, més enllà del vincle que mostren amb la naturalesa ambiental de Catalunya, unes relacions viscudes pels éssers humans en clau positiva i en referència a la nostra llengua, que les criatures sobrenaturals preservarien més enllà de nosaltres i la parlarien en els segles a venir. En definitiva, el que estic dient podria sorprendre les persones obtuses que conceben els països i nacions de manera unilateral sense entendre que en la diversitat hi ha el gust. Així doncs, persones humanes de Catalunya i criatures sobrenaturals d’Inandiara, parlem en català per atesorar l’idioma i defensar-lo de la ignomínia, els atacs forans i la maledicència. Segurament, d’altra banda, les criatures sobrenaturals devien adoptar el nostre idioma en el moment sociohistòric de conformació de la llengua, la pàtria i la cultura catalanes, ara farà més de mil anys.
Els follets viuen una mitjana d’entre dos i tres mesos del nostre espectre temporal, i com passa a les altres criatures sobrenaturals, la seva naturalesa els empeny a incidir positivament en la nostra vida humana, influint-hi tot el que poden. Jo ja farà més d’un any que tinc contacte constant amb aquestes criatures –afegint-hi els nans, els gnoms, els orcs, els dracs, les dides, les fades, les dones d’aigua, els barrufets, els elfs, etc.- i m’he acostumat a conviure amb elles: això obeeix al fet que sóc una persona equilibrada i al fet que tinc una forta salut mental, doncs ha de quedar clar que no cal ingerir drogues o tornar-se boig per entrar amb contacte amb els meus amics nans o follets, si no tot el contrari.
El Parlament d’Inandiara està situat sota els fonaments de la Plaça Catalunya de Barcelona, i allí es reuneixen els follets per decidir entre tots ells quines mesures han de prendre per dinamitzar la vida dels diferents col•lectius o famílies de follets. Així per exemple, hi ha hagut una guerra que s’ha allargassat molt en el temps entre Tarpins contra Niolans i Magarrufes. Els Tarpins són els que tenen més mala fama, són els més negatius i han estat derrotats recentment, així doncs, per Niolans i Magarrufes. Quan el Parlament d’Inandiara decideix unes directrius, els follets missatgers pugen dalt l’esquena d’aus i/o conills i trameten la bona nova a tots els follets de Catalunya, i segurament també han parlat d’aquesta guerra. En aquest sentit, tanmateix, els Tarpins d’Igualada volen demanar perdó a les altres famílies de follets i segurament tramitaran les seves excuses per mitjà d’una carta o missiva, com els vaig proposar jo. D’altra banda, els follets Riolats de Montserrat, són els més emblemàtics i els altres follets els obeeixen.
Els nans viuen més de tres-cents anys i són les criatures més antigues del nostre planeta, ja que van aparèixer farà uns 8 bilions d’anys i van contribuir a fer-lo habitable fent grans esforços de voluntat. Roer, el seu gran guerrer, va derrotar amb els seus companys una munió important dels darrers orcs malignes d’ulls vermells. El nan savi i jo mateix ens hem fet molt amics i comentem la jugada plegats.
Els dracs Eucladi i Baldimor també s’han fet amics meus i em poso de bon humor quan apareixen en l’horitzó proper. Les dones d’aigua esperen el seu pastor del flautí per passar una nit sensual al seu safareig, com m’explica la Cretariana, dona d’aigua de Vallbona de les Monges que està confrontada amb la Sylvana, que és la seva dona d’aigua enemiga que viu als safarejos del poble. D’altra banda, Fliropeu és un follet bell i intel•ligent que pertany als follets Riolans de Barcelona. Fliropeu té moltes aptituds i capacitats, i és admirat per tota la congregació de follets d’Inandiara, és el seu heroi, per la seva afronta i audàcia. La seva parella amorosa –així és com els follets es refereixen al seu amor o cònjuge- s’anomena Amaldana, amb la qual s’estimen des de la més tendra joventut. Amaldana també és riolana.
En definitiva, molts de vosaltres us preguntareu com és possible contactar amb aquestes criatures: els que ho intenteu no heu de defallir perquè qualsevol dia pot aparèixer, per exemple, un nan a la vostra vida que us ajudarà a viure més comfortable. Tingueu els ulls ben oberts i les orelles ben predisposades per si de cas alguna curiosa criatura decideix entrar al vostre món des de la dimensió on viuen aquests éssers. En aquest sentit, jo ja sé parlar la seva llengua, que és la llengua gnòmica versatilitzada com a llengua catalana (les criatures sobrenaturals saben parlar català a partir de la llengua gnòmica meravellosa).
Tampoc podem oblidar els elfs, que viuen una mitjana de 27 anys i que amb el seu arc van vèncer els últims orcs negatius d’ulls vermells dimoníacs que hi havia a la comarca de la Garrotxa (podem dir que el Mal ha sigut derrotat tant en l’esfera humana com en la sobrenatural). La major part d’éssers sobrenaturals s’alimenta d’herbes i líquens, sobretot els follets, com els Riolans de Barcelona que troben el seu aliment en el subsòl de la ciutat. D’altra banda, els arbres també parlen i es comuniquen, i jo he aconseguit ésser amic d’algunes oliveres velles, per exemple, i d’alguna alzina, entre d’altres arbres. Els arbres vells es diuen “elms” i els arbres més joves, es diuen “telms”.
Així doncs, de totes maneres, és molt difícil contactar amb les criatures sobrenaturals sobretot perquè viuen en una altra dimensió: com incideixen alguns estudis científics recents, aquests éssers ocupen la tercera i la cinquena dimensió, mentre els éssers humans ocuparíem la quarta dimensió de la cognoció en realitat total i absoluta. Malgrat això, aquestes criatures tenen la voluntat ferma d’ajudar-nos en tots els viaranys de la nostra vida, i això malgrat no els puguem veure ni sentir pràcticament mai.
Finalment, cal recordar alguns elements de la vida dels follets catalans que també són rellevants: la seva deïtat principal es diu Atinla i viu sobre la serralada de Collserola, a tocar de Barcelona, i des d’allà Atinla controla i supervisa la vida de tots els follets d’Inandiara, la terra mítica d’uns follets que són més actius del que semblaria a simple vista (Atinla, tanmateix, seria una deïtat menor tenint en compte el poder decisori absolut que assoleix el nostre Déu o Bon Déu, que està per damunt de totes les coses). Els follets Magarrufes de Vallbona de les Monges o els Riolans de Barcelona, que són els que he seguit més, d’altra banda, tenen una vida material i espiritual creativa bastant activa: tenen olles i plats per menjar, toquen instruments de música i fan concerts i bastants actes socials lligats a la música, com a festivals musicals, i escriuen amb plomes en llibres els elements més rellevants dels fets que van succeïnt, etc. Per a la resta de criatures sobrenaturals, com podrien ser nans i elfs, em caldria indagar més per asseverar quina és la seva vida material i simbólica, però això ja són figues d’un altre paner que aniré descobrint amb el temps.

JORDI SEMPERE ROIG
Vallbona de les Monges
gener 2016
imatge follet 1imatge follet 2imatge follet 3imatge follet 4

QUINES HORTALISSES, ARBRES FRUITERS I ALTRES CULTIUS VAN DEIXAR ELS ÀRABS AL NOSTRE PAÍS QUAN EL VAN INVADIR?

imatge 1 Al-Andalus

imatge 2 Al-Andalus

imatge 3 Al-Andalus

imatge 4 Al-Andalus Sembla ser que, al segle VIII dC, quan els musulmans arribaren a l’Hispània que havien forjat els romans i els pobles germànics damunt d’una base íbera i celta, es trobaren amb un panorama alimentari poc reconfortant. La terra era pobra de recursos, i per tant l’alimentació escassa i poc variada; es basava quasi exclusivament en el consum de cereals i en la vinya, una agricultura de base romana conservada, pràcticament sense variació, pels visigots, els elements principals de la qual eren els cereals. El mateix succeïa a la resta d’Europa on el cultiu de fruites i hortalisses era pràcticament inexistent. Amb l’arribada dels àrabs es perfeccionaren i s’augmentaren, així doncs, els sistemes de regadiu d’origen romà existents en sòl peninsular i també es van aclimatar i introduir noves espècies vegetals.
D’entrada, cal dir que entenem per “andalusí” tot el que fa referència a l’Al-Andalus, que és el nom que els invasors àrabs van donar a la Península Ibèrica. L’agricultura andalusí, així doncs, es va orientar cap a cultius preferentment alimenticis encara que n’existien d’altres d’ús comercial, com els que s’empleaven en els teixits, en la cria de cucs de seda o en la fabricació de paper, fet pel qual no podien oblidar les moreres, les plantes tèxtils i les medicinals. La base de la seva agricultura la constituïen els cereals –també-, les hortalisses i les verdures, llegums, arròs, plantes aromàtiques, fruites i arbres fruiters.
Les fruites originaren una indústria, la indústria de les conserves, sobretot amb la creació d’almíbars (amb arrops o xarops), mentre les plantes aromàtiques creaven una indústria de perfums. Els canvis introduïts en l’agricultura autóctona pels àrabs, a partir d’una base prèvia influïda per l’arribada dels pobles germànics, més enllà de tenir una repercussió en els sistemes de culitu i en els productes, van provocar una alteració substancial en l’alimentació. Front a la clàssica trilogia cristiana de blat, carn i vi, els andalusins van crear nous hàbits alimentaris, en els quals les verdures no només foren la base sinó també l’element imprescindible de la seva cuina –bé totes soles o bé acompanyant carn, sopes i peixos-, amb una enorme quantitat de variacions en les seves receptes. Així doncs, els pobladors d’Al-Andalus podien consumir verdures i hortalisses fresques durant tot l’any.
Les fruites que trobàvem a l’Al-Andalus des del segle XI dC eren ja pràcticament les mateixes que es troben avui dia a la Península Ibèrica. La producció agrària en aquells períodes va arribar a ser tan elevada, que sorgiren excedents alimentaris. Les maneres fidedignes i positives de treballar la terra que tenien els andalusins foren lloades pels pobladors del Magreb i per la població cristiana alhora. D’altra banda, l’alliberament de serfs en terres musulmanes provocà una reconversió important dels dominis agraris, donat que la parcel•lació i redistribució de les terres, fent desaparèixer la majoria dels antics latifundis visigots, va convertir les estructures agràries en petites explotacions familiars que podrien ocupar els antics serfs.
A l’Al-Andalus se sel•leccionaven els tipus de cultius segons les característiques del terreny, la composició de la terra i la climatologia del lloc. Al secà hi havia abundancia de garrofers i oliveres. També eren importants els cultius de la vinya per a l’obtenció de raïms i panses de gran fama, valorades tant dintre com fora la nostra terra –en uns Països Catalans que s’anaven conformant amb la resta de Regnes Cristians de la Península Ibèrica- i molt utilitzades en la gastronomia andalusina. Així doncs, a terres de Llevant, tenien molt de renom l’assafrà de València i les figueres, pereres, palmeres amb dàtils i ametllers, tots ells cultius introduïts pels àrabs.
La pràctica de l’empelt o d’empeltar també fou molt practicada pels àrabs a casa nostra. Requeria d’un precís coneixement de la natura, dels arbres, de les estacions i dels instruments per operar. També es van desenvolupar molt en el període de dominació musulmana les infraestructures de reg. En aquest sentit, els musulmans van perfeccionar moltíssim les tècniques de reg, i es convertiren en mestres de la tècnica hidràulica agrícola, aprofitant els sistemes de reg romans que van trobar ací, conjuntament amb les tècniques orientals que ja coneixien, que els permeteren assolir un excepcional aprofitament de l’aigua. L’etimologia de moltes paraules que han perviscut fins ara ens mostra la riquesa del llegat hidràulic andalusí: sèquia, assut, assarb, sínia, nòria, alcaduf, aljub, safareig, martava, tanda, etc..
Més enllà d’això, però, el que mostra millor les fites assolides per l’agronomia àrab és la introducció de noves espècies, fins aleshores considerades exòtiques, realitzada amb tanta saviesa i encert, que no es va perdre cap dels seus elements en la seva juxtaposició amb les varietats de cultius autòctons i peninsulars. Així doncs, els musulmans van introduir nous productes molt populars avui, no només a la Península Ibèrica, sinó a tota Europa, com és l’albergínia (badinÿana), originària de la Índia i difosa pel Mediterrani a través o passant per l’Iran. Els àrabs també van aportar les carxofes (jarshuf) i els espàrrecs, que tenien la propietat d’evitar les males olors de la carn. Les hortalisses més cultivades eren, a més, la carbassa, els cogombres, la mongeta verda, els alls, la ceba, la pastanaga, el nap, la ravenissa blanca, les bledes, els espinacs i moltes d’altres varietats.
També fou molt renomada la figa, que assolí tant d’èxit a la Península que arribà a exportar-se a Orient. Els cítrics, com la llimona i la taronja van ser importats al seu temps de l’Àsia Oriental. El llimoner, així doncs, procedeix del sudest asiàtic i floreix a l’abril-maig. També cal ressaltar la introducció de la canya de sucre al segle X dC, que fou destacada al País Valencià. Del cultiu de l’arròs també caldria conèixer-ne els orígens i quan s’implantà definitivament al nostre país sinó era ja endèmic d’aquí. D’altra banda, la síndria era originària de Pèrsia i el Iemen, i tingueren presència a partir d’aquell moment a la nostra terra el meló, el tramús, l’assafrà –indispensable per a la nostra cuina actual-, el cotó, l’albercoc, el plàtan, el gessamí i d’altres. Per acabar, la magrana de Síria –“granada” en castellà- es convertí en l’imaginari col•lectiu musulmà en el símbol per excel•lència d’Al-Andalus, i d’aquí potser ve el nom de la Granada de l’Andalusia actual.
Amb l’arribada dels àrabs a la Península Ibèrica, així doncs, es va produir un augment sensible de les varietats d’hortalisses i d’arbrers fruiters cultivades, algunes de les quals ja coneixien els xinesos, perses o indis, malgrat fossin els àrabs els que aconseguiren la seva difusió per Occident, on la dieta –massa basada en el greix i la carn-, era més pobra que a Orient.
D’altres espècies de fruiters, com l’olivera, ja existien a casa nostra, però foren els hispanomusulmans els que fomentaren i organitzaren el seu cultiu a gran escala, així com la introducció de l’oli d’oliva a la gastronomia. De fet, després de l’expulsió dels moriscos, l’ús de l’oli d’oliva pràcticament desaparegué de la cuina a moltes zones, essent substituït per la indigesta manteca de porc, i això fins no fa gaire, quan hem acabat de recuperar el llegat d’una agricultura i una gastronomia molt influïdes per la civilització andalusí, que no ha sucumbit malgrat la caiguda de Granada el 1492, la ciutat d’un Boabdil, el seu rei, que agonitzà front al poder dels Reis de Castella i d’Aragó, que fundaren Espanya amb aquella conquesta. L’expulsió dels Moriscos de les Alpujarres l’any 1609 posava un punt i final a la influència dels àrabs i de l’Islam a Espanya, una influència que, de totes formes, s’ha perpetuat de moltes altres maneres al nostre país fins ara.

Fonts: la informació recollida i implementada en aquest article prové de la página web “CULTURA ANDALUSÍ”, que té les adresses següents a la xarxa:
– //www.balansiya.com/aportaciones_arabes.htm//
– //www.balansiya.com/agricultura.htm//

FESTA DE LA VEREMA 2016

La Festa de la Verema d’enguany, celebrada el divendres 21 d’octubre, també ha estat tot un èxit, com cada any, però aquesta vegada l’èxit de totes les persones que hi vam participar ha estat molt especial i notori, com si un timbaler fent ressonar el seu tambor no pogués parar de tocar una cançó excelsa que ens embaladeix a tots de manera pregona durant unes quantes hores, assegurant el triomf de la comtesa.
L’àpat va ser copiós i gustós per als comensals, incloent xoriç i carn de xai, amanida, refrescos i bons postres. En Jordi Gascón feu el seu parlament anual, que fou molt aplaudit. Després ja vingueren les actuacions o espectacles, que aquest any van desenvolupar-se a la perfecció: en Pau Moragas i en Jordi Sempere, acompanyats per l’afany positiu del públic, van cantar la “Cançó de la Verema”, en Veneet feu la seva versió requerida dels Estopa, la Natàlia de Guatemala escenificà una dansa preciosa acompanyada de música, els ocupacionals o ocupes van representar una peça teatral que parafrasejava amb danses i moviments el moment de fer la verema i, finalment, per acabar, altra vegada en Jordi Sempere tocà les seves cançons d’autoria pròpia.
Així és que tot fou perfecte, més que cap altre any, pensem molts de nosaltres, i per això estem tan contents de formar part del projecte col•lectiu de l’Olivera, on tot hi té cabuda i tot és possible, on qualsevol afany i aventura humana té la possibilitat de realitzar-se de totes totes fins a les últimes conseqüències. Fins l’any que ve!
img_6563img_6632img_6642img_6657

CRÒNICA DE LA VEREMA 2016

Aquest any hem començat la verema el dimarts 30 d’agost. Hem treballat a molt bon ritme els primers dies i hem feinejat a diferents parcel•les: la Plana, la Vinyeta, Sant Martí de Maldà, la torreta de can Eloi, etc. La collita ha estat prou sana, malgrat hem trobat podrit en algunes parcel•les com a la Plana. Ningú ha près mal. La suor i el most s’incrusten a la nostra pell, sobretot quan més notem el flagell de la calor. Ara ja refresca i ja enfilem la tardor. La verema continua i tots seguim igual de motivats. Penso que si es mecanitzés les tasques del veremar, aniríem més ràpid, però nuiríem la planta i quedarien els gotims sense raïm penjats del cep, que després caldria arrencar: així, l’agricultura ecològica aplicada a la viticultura fa indispensable el collir a mà, que és més natural i més sa, emprant colles de veremadors que treballen amb cubells que omplen de raïm per abocar-los al remolc del tractor o que dipositen els raïms dins les caixes blanques amb les que treballem habitualment. Així doncs, produïm vi a partir dels pressupòsits de l’agricultura social i ecològica. Alhora, la mecanització de la verema imposa que els ceps estiguin molt treballats sempre des de la mateixa uniformitat, per a que la màquina de collir pugui veremar bé sota els mateixos criteris planta rere planta.
Un dels nostres treballadors, l’Alfons Camacho, ja ha acomplert la vint-i-vuitena verema a l’Olivera, i això es nota en la seva manera de fer. D’altra banda, aquest any ressalta l’empenta d’en Rafael Salas, que ens anima i ens urgeix a fer bé les tasques del veremar amb alegria i diligència, informant-nos a tots de què cal fer a cada moment. Finalment, en Joan Vidal és la cuca viva que no s’atura davant l’adversitat de massa caixes buides que cal omplir al preu que sigui, fins i tot quan s’escau un glop de vi de la bóta que amaga al seu tractor. Quan carreguem el remolc del tractor de caixes plenes de gotims, sembla que pugui caure tot i anar-se’n en orris la feina de tot un dia, però gràcies a l’enginy de tots plegats, les caixes aguanten i arriben sempre dempeus a la bodega.
Hem collit una gran diversitat de varietats de raïm, com cada any. D’aquesta temporada jo ressaltaria la malvasia, que es cull bé i es treballa bé, doncs penja d’un cep enlairat i esclarissat. També ha estat emblemàtica la varietat del cabernet sauvignon, que resulta més ferragosa de collir que la malvasia però es presenta atractiva en òptica i tacte per al veremador. Després, hi ha les varietats de sempre: macabeu, parellada, xarel•lo, garnatxa, touriga, etc.. Algunes parcel•les les hem collit al 50%, deixant al cep el gotim menys madur i en més bones condicions, i collint primer només els gotims més madurs i espatllats. En una segona passada, però, ho arrebassem tot. Els bagots són gotims o raïms petits que pengen del cep i que no collim sempre, només quan ens ho demana en Pau Moragas, doncs fan pujar el grau d’acidesa del most. Les caixes buides volen per damunt dels nostres caps i després, un cop ja plenes, assoleixen l’ordre marcial perfecte dalt del remolc del tractor. Les línies de cep de vegades estan massa juntes i això impossibilita que passi bé el tractor entre ceps i ceps i correm el risc de malmetre una petita part de la vinya, la primera planta de la línia o reng, en aquest cas quan gira el tractor per entrar a l’espai entre rengs.
Avui ja som dimarts 4 d’octubre i queden pocs dies de verema. Hem de collir els negres i preparar el camí per assolir els vins dolços de cada temporada. Al Terme de Nalec hem veremat garnatxa i he tornat a pensar en Dionís, el Déu del Vi i de la rauxa, a qui cal invocar si es vol tenir una verema més fructífera. Fent un esforç d’imaginació, se’l pot pensar passejant-se entre els ceps cantant una cançó de verema per a que les seves Bacants, nimfes de la nit del vi, dansin de manera ditiràmbica mentre nosaltres també treballem. El que passa és que ha plogut i tot s’ha omplert de fang, i els peus ens pesen perquè el llot s’empara del nostre calçat. Quan ets ple de fang es treballa en pitjors condicions i tot es fa més penible i un xic desagradable, i és quan tens ganes que s’acabi la verema. Però s’ha de continuar endavant.
Com que no hem collit de cop el raïm de les diferents parades on hem veremat –recordem la collita del 50% que he referit abans-, això ha permès que el raïm entrés esglaonadament al celler i es pogués premsar tot el fruit de manera adequada per assolir una qualitat de most superior per a albirar un excel•lent vi en les subsegüents fermentacions sense perdre ni un quilo de raïm. Així, es treballa més però s’optimitza tot molt més en relació als criteris de salubritat i viabilitat que provenen de l’agricultura ecològica i natural en l’elaboració de vins i licors.
La verema ja s’acaba i hem arribat bé a la recta final. Som al mes d’octubre i pràcticament ja no fa calor. La malvasia és l’últim raïm que collim per a pansificar i fer vi dolç. Els últims dies, precisament, hem orientat els nostres esforços a pansificar el raïm que ja ha arribat molt madur per a aquesta funció: el posem amb palla dins de caixes per a que es vagi assecant i acabi la seva maduració. Com a gran notícia d’aquest final d’etapa cal assenyalar que aquest any hem assolit el segon rècord d’entrada de quilos de raïm al nostre celler en tota la història de l’Olivera: només hi ha hagut un any en què s’hagin fet més quilos. I això ho hem celebrat a la Festa de la Verema del 21 d’octubre d’enguany, tenint en compte que la verema 2016 s’ha acabat el dimecres 19 d’octubre en una finca de malvasia on el senyor José Vicente ha retallat l’últim gotim de la verema sota un cel blau atzurós de grans benignitats proclares, amb auspicis de totes les divinitats possibles. Visca l’Olivera! Visca la nostra verema ben assolida!
AUTOR: Jordi Sempere Roig
Fotografies: Ian Brunell17-jose-stretching-back19-carme-landscape

Cançó de la verema (anyada 2016)

Hem vençut el temps altra vegada,
trescant entre vinya i vinya
tots junts alçant les tisores
i garlant bones tonades,
quan s’acosta el crepuscle
d’una nit sense dia
cada gotim val or pur
per fer del vi un opuscle
que mostri seny en rauxa
d’una gent ben mirada
que s’estima els uns als altres
mentre enaltim el crit
de la verema,
hem vençut el temps altra vegada,
diem, cantem, cerquem
trescant entre vinya i vinya
tots junts alçant les tisores
i garlant bones tonades.

En Joan Vidal ens sorpèn
cada vegada assegut
ferm dalt del tractor,
mentre dirigeix endavant
els veremadors
en aital sintonia.
En Pau Moragas
obre les mans
i ens abraça a tots
en bonhomia,
pensant la millor
de les maneres
per fer progressar el grup
de trescadors impenitents.
La Carme Solanes lluita
amb el tractor per fer-lo
avançar entre cep i cep.
Així que…
Hem vençut el temps altra vegada,
trescant entre vinya i vinya
tots junts alçant les tisores
i garlant bones tonades.
En Rafael Salas
alça la veu i crida
dins la verdor astorada
car vol que tot s’encamini
cap a una victòria sonada.
En Vineet és l’estandard
dels que a l’Olivera treballen,
i animós s’enlaira
dins la parada trobada
de boira i colors prenyada,
i recorda que és la Mònica
la que no s’atura
ni a vesprades tocades
quan el que cal és ordir
el camí de la saviesa amagada
d’un cep i d’un terrer
àvid de most i vins
de gran alçada
que fabriquen al Celler
tots i amb ells la Clara.
Dionís i les seves bacants
sembla que hagin vingut
a trobar-nos a la vinya
folls de vi, xauxa, rauxa i gatzara,
i per això volem gaudir
de la nostra festa
que empadrona Dionís,
embriagat de colors i formes
que dibuixen gotims i pàmpols
sota la música de tonada
bonica i estrident que es troba
en l’esfígie d’aquest antic Déu
del vi i de la festa
fet persona enyorada.
Altrament, l’Alfons Camacho
segueix treballant dur i fort
fent sempre que pot
una fotografia adequada
a la nostra missió buscada,
i és per tot això que diem,
que recordo altrament que
hem vençut el temps altra vegada,
trescant entre vinya i vinya
tots junts alçant les tisores
i garlant bones tonades
per l’Olivera somniada
per tots i cadascun de nosaltres
malgrat el que us glosi
no pugui fer aparèixer
tothom en aquests versos
esbiaixats de realitats
viscudes per una llarga
llista de persones amatents
de ser conreades
tots alhora en nom
de la nostra gran cooperativa
estimada més enllà
de l’entrellat que ens uneix
d’aires i vents dibuixats
d’un raïm, d’un terrer,
d’un petit país que ens afalaga
amb la seva lluentor
de raig de sol sobre verd
vora el mar d’ones i peixos
enfunyits en la marinada
que baixa de Rocallaura
per fer-nos millors
en el nostre anonimat
de persones proclius
a unir-se sota el tronc
d’una olivera que esperem
que un dia arribi també
a ser centenària
amb cent veremes
realitzades per aquells
que amaguen el seu nom,
anònims, només àvids
del progrés de la nostra empresa.
Perquè hem vençut el temps
altra vegada,
trescant entre vinya i vinya
tots junts alçant les tisores
i garlant bones tonades.
El que glosa també esmenta
el grup de veremadors
i algunes persones
que s’han quedat al celler.
Dels veremadors recalco
l’Ian Brunell, en José Vicente,
en “Sardi”, en Rogel•li, la Berta,
en Marçal i el grup de xilens
(Camila, Roxana i Gonzalo),
així com l’Axel, l’Andrea, la Natàlia,
la Tonantzing, en Tomàs
i en Jordi Solsona,
i dels celleristes culminem
amb l’Emilse, en Sergi Arrufat,
en Roger de Vilafranca,
l’Andreu, l’Eugènia,
la Marcela, en Madior,
la Laura que ve d’Itàlia
i altra vegada
la Clara, així com tots
els nois del CET i els propis
ocupacionals, i els nostres tutors
i monitors com són la Mireia,
la Maria i la Montserrat Amorós,
així com els directius
Carles i Maria Dolors,
sense oblidar els cuiners
Rosa i Pere i tota la gent
de Can Calopa guanyada.
Una gran anyada,
una collita més que acceptable,
un record viu dins nostre
d’una nova verema realitzada
tots junts per un mateix ideal.
Visca l’Olivera de totes i tots!
Per sempre sia dit.

AUTOR: Jordi Sempere Roig

CONCERT DE LA SANT PIETRO’S BAND A LA PISCINA DE VALLBONA DE LES MONGES

foto3_concert-27-dagost-pisicines-vallbonaEl passat 27 d’agost d’enguany, la Sant Pietro’s Band va realitzar un nou concert a la piscina del nostre poble. En Paco i en Jordi ens van deleitar amb les cançons de sempre i van afegir alguns temes nous. El públic va respondre de manera positiva i els músics es van entregar com sempre amb la seves melodies d’autoria pròpia. El concert fou tot un èxit i els components de la Sant Pietro’s Band ja pensen en futurs compromisos per fer més gran la seva llegenda. Gràcies, Paco i Jordi! foto1_concert-27-dagost-piscines-vallbona foto2_concert-27-dagost-piscines-vallbona

L’AGRICULTURA A L’ÈPOCA MEDIEVAL 3ª part

A l’Edat Mitjana, l’agricultura va patir molts canvis. Noblesa i clero eren considerats els membres més importants de la societat feudal, trobant-se a la cúspide de la piràmide social. Tanmateix, ells no foren mai majoria: a l’Edat Mitjana, quasi totes les persones eren pagesos. No tots els camperols tenien la mateixa categoria i condició social. Molts d’ells eren homes lliures. D’entre d’ells, alguns eren petits propietaris que vivien de le seves pròpies terres, mentre d’altres, els colons, les arrendaven al senyor feudal, una petita parcel•la de terra anomenada “manso”. D’altres camperols, en canvi, eren considerats quasi com a esclaus: els serfs. Els serfs eren els únics que treballaven per a mantenir el clero i la noblesa i en aquest sentit pagaven impostos. Gràcies a la millora climàtica i a un conjunt de progessos tecnològics, l’activitat agrària va prosperar a finals del segle XI. Aleshores, fou quan la població va créixer i els llogarrets es multiplicaren.
Des de principis de l’Edat Mitjana, la vida comercial i urbana s’havia estancat considerablement. Per aquest motiu, la terra es convertí pràcticament en la única font de riquesa: més del 90 per cent de la població feudal es basa sobretot en el cultiu de cereals. Tanmateix, l’agricultura es trobava molt poc desenvolupada, ja que la noblesa, propietària de la terra, era contrària a les novetats i gastava els seus diners en armes i objectes de luxe enlloc de destinar-lo a la introducció de noves tècniques agrícoles o a la millora de les que ja existien. Aquesta situació va començar a canviar a finals del segle XI.
Així doncs, molts camperols de l’Edat Mitjana eren serfs. Els serfs descendien, en la seva major part, dels antics esclaus. La servitut era hereditària: un serf pertanyia per naixement al patrimoni del seu senyor i no podia mai abandonar el feu. Se’ls tractava com a un objecte i el seu amo podia disposar del seu cos, del seu treball i dels seus béns. Per aquest motiu, el senyor que tenia serfs podia vendre’ls o regalar-los i, si ho considerava necessari, castigar-los. Els càstigs eren cruels: se’ls fuetejava, se’ls marcava amb ferro calent o se’ls tallaven les orelles, entre d’altres suplicis.
Alguns serfs realitzaven treballs domèstics: els serfs ministerials, que generalment eren mantinguts en la vivenda del seu amo o en alguna de les seves granges. D’altres serfs, en canvi, cultivaven les terres del senyor: els serfs de la gleva (aquestes terres eren anomenades mansos servils o de servitut). Els serfs de la gleva tenien la seva pròpia casa, subsistien amb el producte del seu propi treball i, en cas necessari, podien vendre el que sobrava de la collita. Per això, el seu manteniment no depenia directament del seu amo.
Els homes lliures o francs es classificaven en colons i vilans. Els colons arrendaven una parcel•la de terra al senyor: els mansos ingenus. Aquests mansos s’heretaven de generació en generació, per mitjà d’un contracte. Els vilans, en canvi, eren petits propietaris que vivien en llogarrets adquirits a partir del fruit de les seves terres, al marge del senyor. Les terres que treballaven s’anomenaven alous. En molts llocs d’Europa, com per exemple a Itàlia i en alguns llocs de França, els vilans eren majoria.
Els senyors feudals tenien l’obligació de defensar les persones que vivien de les seves terres per donar-los refugi en temps de guerra. A canvi, els senyors rebien d’ells una renda anual en diners, en productes agrícoles o animals, mentre la pagesia podia emprar els monopolis del castell pagant la taxa de “banalitat”: el molí, la premsa de vi, els ponts, etc.. D’altra banda, també s’havia de contribuir amb una suma indeterminada de diners, cada cop que el senyor ho requeria: la talla. La talla fou contestada per la pagesia amb múltiples revoltes sagnants.
L’autoritat del senyor feudal estava reforçada perquè posseïa el poder o ban que abans havia sigut del rei. Gràcies al ban, el poder del senyor en els seus dominis era quasi total. Entre les càrregues imposades a la pagesia, les més característiques foren les que es derivaren d’aquest poder: les banalitats. Les banalitats van ser monopolis que els senyors feudals es van atribuir en perjudici dels cultivadors. Unes vegades, es reservaven la venda del vi o de la cervesa; d’altres, assumien el dret exclusiu de proporcionar bestiar per a reproduir els ramats. Amb més freqüència, obligaven els camperols a moldre grans al seu molí, fornar el pa en un forn i premsar el raïm a la seva premsa. En general, els camperols vivien en situació de pobresa, explotació i dependència. L’anhel per part de molts serfs d’aconseguir la seva llibertat i els subsegüents esforços de la pagesia lliure per obtenir algun benefici foren motiu, com dèiem, de freqüents revoltes.

Bibliografia

http://mihistoriauniversal.com/edad-media/la-agricultura-en-la-edad-media/agricultura medieval 3.1agricultura medieval 3.2

VIATGE DE FORMACIÓ 2016 A TARBES (SUD DE FRANÇA)

El viatge ha estat un èxit en tots els sentits. Vam marxar el dijous 2 de juny i vam tornar el dissabte 4 de juny a Vallbona de les Monges, arribant la matinada del diumenge a casa nostra. El lloc escollit per a conèixer i visitar ha estat Tarbes, al sud de França, i la seva regió. Tarbes forma part, essent-ne prefactura o capital, del departament dels Hautes-Pyrénées i conforma la regió de la Bigorra, també a la regió francesa de Midi-Pyrénées.
El viatge d’anada va seguir frontalment la ruta dels Pirineus a través de la Vall d’Aran, passant per Balaguer, el Pont de Montanyana i el Pont de Suert, on la Maria es va marejar i vam parar per descansar a l’estació d’autobusos. De lluny, vam contemplar el congost de Mont-Rebei. I a la Vall d’Aran, després de travessar el túnel de Vielha, de cinc quilòmetres de llargària, vam aturar-nos en una benzinera on vam avituallar-nos i on vam poder experimentar el fet que la temperatura fos més fresca que abans de travessar el túnel. En pocs quilòmetres ja vam entrar a França.
Les criatures sobrenaturals es van presentar ja a l’últim tram d’autopista abans d’arribar a Tarbes. En aquest cas, eren 474 criatures o persones pertanyents als grups de nans, follets i gnoms (no sé si venien alguns elfs) provinents de Catalunya i que ja em van avisar, un cop ancorats tots ells al nostre propi vehicle, que les criatures sobrenaturals franceses eren molt somortes i tenien un esperit decadent i fracassat (en una reunió de criatures sobrenaturals a Catalunya, els emisaris de França ja van dir als nostres petits i curiosos catalans que no els importaria morir o desaparèixer). De tots maneres, segons informacions d’última hora, podem dir que existeixen 15 famílies de follets francesos, d’entre els quals destaquen al sud de França els Marrafeus.
11 Veggie Boxes

14 Arnau Turkeys

19 Jordi Arnau Donkeys

24 Group Chickens Goats

28 Lunchtime Hosts56 Viticulturists group

62 Group landscape

78 Group Vinyas Fora dels elements de fantasia totalment fidedignes i verídics, el viatge va seguir el seu curs preestablert i dissenyat prèviament pels nostres monitors o caps, en especial pel Pau, la Clara, la Mireia i també pel Carles. Vam arribar a l’alberg de Tarbes a quarts d’onze de la nit, tenint en compte que vam sortir a quarts de quatre de la tarda de Vallbona de les Monges. A l’última parada que vam fer un cop ja érem a França, camí de Tarbes, vam sopar i vam repartir les “missions”, on es prescrivia una acció determinada a fer cap a alguna de les persones del grup: es repartiren papers amb cada missió adjudicada a cada persona i en un altre paper, apareixia el nom de la persona cap a la qual havia de tenir lloc l’acció. Així, a mi em va tocar convèncer el propi Carles que beneïs la taula en algun moment del viatge, i la Mireia havia d’incitar, per exemple, que el Pau digués en un dels seus discursos les paraules “valor” i/o “territori” i que en el moment en què digués un d’aquests mots, féssim tots l’”onada”, etc., mentre la Glòria havia de fer un petó a l’orella a la Cristina… Tot plegat, un bon mal de cap font d’escarni però amb poc acarnissament, sinó una experiència lúdica i festiva molt divertida. Ja a l’alberg de Tarbes, vam repartir les habitacions –una mica llòbregues i recloses- i després d’alguns moments de convivència al voltant d’unes cerveses, vam anar a dormir. El vigilant nocturn de l’alberg ens mirava encuriosit com si fos una au nocturna, un mossol o òliba àvid de nous coneixements i relacions amb d’altres éssers fins ara desconeguts.
El divendres pel matí ens vam despertar ja una mica cansats. A l’hora d’esmorzar va venir la Bénédicte, la nostra introductora al sud de França, i vam començar la visita que vam realizar en una finca als voltants de Tarbes, on com a la nostra cooperativa l’Olivera –llar de tots i casa i terra comunes- treballen un grup bastant nombrós de discapacitats, que preparen cistelles amb productes d’hortalisses que cultiven als seus hivernacles, on també elaboren planter per als seus camps de cultiu més amplis. A l’explotació que vam visitar, que forma part de la xarxa d’ADAPEI-Hautes-Pyrénées, l’eix central de l’activitat sociolaboral del centre és el treball amb discapacitats: hi ha gairebé tants monitors o voluntaris com a propis discapacitats. A part dels tres hivernacles que tenen, hi ha una granja escola amb diferents animals que visiten escolars de la zona, i s’estan rehabilitant un parell d’edifics, entre els quals un antic castell, per rebre nous discapacitats. El producte estrella de l’explotació agrària per a discapacitats és, així doncs, les cistelles amb els productes cultivats i recollits per ells mateixos, que es distribueixen a una cartera de clients ja coneguda. Les persones que ens van introduir i van fer l’explicació van ser molt agradables i sol•licites en tot moment.
Divendres al migdia vam dinar a un restaurant també molt proper a Tarbes, i van venir les persones més importants a la regió d’ADAPEI, responsables del seu Centre Especial de Treball (CET): vam dinar amanida amb foie i cuixa d’ànec. Després, ja per la tarda, vam desplaçar-nos a Lourdes, on vam visitar un centre-residència per a discapacitats o persones amb problemes, gestionat per una associació i per l’Estat alhora. Vam caminar entre els pelegrins de Lourdes, i semblava que la Nostra Senyora o Verge del Lloc es queixés que hi havia massa gent al seu voltant amagada des de la seva cova. Jo vaig pensar que la mestressa del bar on ens vam aturar, una senyora entrada d’anys, podia ser una Verge de Lourdes amagada i farta de tantes multituds, idea que no pot ser verídica. Nosaltres, vam aprofitar per comprar relíquies o petites ampolles per posar-hi aigua beneïda, com feu per exemple l’Arnau.
La Idea de Viatge va conformant-se i anem assolint el resultat total de l’aventura. El viatge de formació ens permet copsar una cosmovisió sociolaboral que ja coneixem bastant bé mentre ens permet alhora gaudir dels petits moments d’un itinerari ple de grans sorpreses, amb molta alegria i pràcticament cap tristesa. El divendres per la nit vam sopar al casc antic de Tarbes, altre cop ànec en amanida i plat, i val a dir que érem una trentena incloent els nostres supervisors francesos. Hi havia concert a la plaça de música occitana cantada amb veus femenines. D’altra banda, les noies del grup de l’Olivera es van barallar una mica amb el cambrer. Tot seguit, uns quants d’entre nosaltres es van quedar al centre de Tarbes per anar a fer una cervesa, mentre els altres ens vam retirar per anar a dormir.
Dissabte pel matí ja vam carregar les bosses a les furgonetes, ens vam acomiadar de Tarbes i el seu alberg i vam enfilar el camí de Pau i la regió del Jurançon, al sud d’aquesta ciutat. El Jurançon és una regió de turons i pujols ondulats que oscil•len entre els 350 i 400 metres d’alçada, on es fa un vi excel•lent, generalment blanc dolç o sec que acompanya molt bé la cuina regional. Vam visitar les bodegues i les vinyes de Clos Lapeyre, que treballen amb agricultura ecològica i biodinàmica. Amb l’alçada, l’amplitud tèrmica dia-nit destacada afavoreix la maduració lenta del raïm. La doble influència dels Pirineus, a 25 km, i de l’Oceà Atlàntic, a 100 km, modera les temperatures.
Al pati interior de la finca, vam fer un tast de vins i vam dinar. Ens vam acomiadar del responsable que ens va acompanyar en la visita i amb la nostra amiga Isabelle, també francesa, vam encaminar-nos ja direcció a Catalunya camí de Huesca i el túnel de Somport (8 km). Abans, però, ens vam aturar a Oloron Sainte-Marie i vam visitar una botiga, dita “Tot de casa” en occità –com si fos català-, on un grup de deu pagesos productors venen els seus productes de proximitat. Allà tots ens vam animar i vam comprar diversos productes. Més tard, abans d’enfilar la tornada, vam aturar-nos a un taller de confecció de boines, una experiència singular que vam viure ja una mica cansats dels nostres viaranys de dormir poc i viatjar molt. La Isabelle se’n va anar i nosaltres vam cavalcar vers la frontera i Somport i vam aturar-nos a Huesca a sopar. Com ja he dit, vam arribar a Vallbona de les Monges la matinada de dissabte a diumenge, totalment baldats però amb una profunda sensació al paladar i a tots els sentits d’haver triomfat a través del camí emprès vers la França occitana. La nostalgia s’apodera de nosaltres quan pensem en el viatge i la seva Idea. Voldrem repetir-lo sempre i descobrir nous paisatges i camins per albirar una felicitat encara més pregona.

VIATGE DE COLÒNIES DEL CET

117C360_2016-05-21-10-05-31-317-1Després de la feina ben feta, els nois del Centre Especial de Treball es mereixien unes vacancetes anticipades… Ja feia uns dies que en parlàvem, somiàvem, pensàvem… fins que finalment ens vam decidir.
El passat mes de Maig, un grup de nois del Centre Especial de Treball junatment amb dos monitors, vàrem anar de Colònies a Salou. Érem un total de deu persones. Vam agafar una furgoneta i un vehicle i vam anar direcció cap a Tarragona!!
L’hotel on ens vam allotjar estava més que molt bé. El que més ens va agradar va ser el menjar del buffet lliure. Mmmmh! Per llepar-se els dits!
També vam disfrutar de les passejades per la platja i de les compres d’algun detall de record. Fins i tot alguns ens vam banyar, ja que feia molt bon temps.
101Esperem poder repetir-ho el pròxim any, ja que la valoració general ha estat molt positiva i ja pensem i somiem i delim… on anirem?