ACOMIADAMENT DE LES NOIES I ELS NOIS DE GARANTIA JUVENIL

El passat divendres 12 de maig ens vam acomiadar a l’hora de dinar de les noies i els nois contractats durant uns sis mesos a la nostra casa de l’Olivera mitjançant el programa de Garantia Juvenil, que permet contractar treballadors a través de l’Administració, per treballar en el nostre cas en cadascun dels llocs que ofereix la nostra cooperativa, tant a Can Calopa com a Vallbona de les Monges. El programa de Garantia Juvenil, així doncs, permet contractar en diferents empreses com la nostra, gent jove que ha acabat els estudis i necessita un lloc on fer les pràctiques, essent la pròpia Generalitat la que els paga el seu salari.
En el nostre cas, parlem de nou persones, set per Vallbona i dos per Can Calopa: l’Ivan, la Jemaa, el Sergi, el Toni, la Krasina, l’Alexandra i l’Anna per l’Olivera central de Vallbona, i el Martí i l’Adrià per Can Calopa. Tots ells han fet una grandíssima feina, han estat molt motivats i han treballat de valent, deixant el llistó molt alt per als col•laboradors que vindran després. L’Ivan i l’Anna s’han dedicat a la part social, la Jemaa a la part administrativa, el Sergi i el Toni han anat al camp i la Krasina i l’Alexandra han treballat a la bodega i en l’expedició de productes, etc. Esperem que tot plegat sigui un preludi de millors futures col•laboracions en els temps a venir entre tots ells i nosaltres!

VIATGE DE FORMACIÓ 2017

Vam sortir de Vallbona de les Monges el passat divendres 5 de maig pel matí, i vam arribar de tornada ja a Vallbona el passat dissabte 6 de maig al vespre. A Bellpuig vam recollir la gent que faltava i ja un cop a Sort ens vam trobar amb el grup de Can Calopa. El viatge fou tranquil i quasi es podria dir que plàcid: Balaguer, Tremp i la Pobla de Segur fins a Sort, un petit periple del qual jo destacaria tot el paisatge verd de la Noguera. A Sort ens vam trobar tots, els uns amb els altres, a la porta de l’Hotel Pessets, on dinaríem més tard al migdia.
D’entrada, vam visitar les finques i el celler de l’empresa Batlliu de Sort, una iniciativa que tracta de recuperar les vinyes d’alta muntanya del Pallars mitjançant la viticultura ecològica. Aquestes terres depenien antigament dels comtes del Pallars, que s’ubicaven a Sort. La visita fou atractiva i interessant i el nostre conductor o introductor –responsable de les bodegues del Batlliu- ens explicava les coses prestant molta atenció. L’empresa tot just comença a funcionar bé però tenen els problemes que apareixen en tot començament. Plovia, i aviat vam fer gana per anar a dinar al Pessets. Després de dinar, la Vanessa i la Laia ens van parlar de l’Escola de Pastors i per la tarda vam visitar una explotació de cabres a la zona alta del Pallars: vam veure les cabres pasturar acompanyades pel seu pastor, i vam visitar la planta d’elaboració de formatges que acompanyava la seva dona. No cal dir que l’experiència de l’Escola de Pastors ha estat molt valuosa i moltes persones han pogut introduir-se en el món de la pastura els últims anys de forma del tot fructífera i necessària, just quan semblava que l’ofici de pastor podia arribar fins i tot a desaparèixer. Vam sopar i vam dormir en un alberg que hi ha abans d’arribar a Sort venint de la Pobla de Segur.
Dissabte pel matí, va venir a l’alberg una noia que ens va parlar d’una iniciativa originària de la zona alpina centroeuropea que desenvolupa activitats per protegir els arbres i els boscos. La seva explicació fou molt interessant. Després, vam arribar-nos fins a la Pobla de Segur i vam visitar una empresa cervesera que tiren endavant un grup de joves. Un dels nois va glosar fins i tot els orígens de la cervesa des de temps remots, des de l’albada de les primeres civilitzacions. D’altra banda, allà mateix també ens va visitar un productor d’oli que ens va explicar com es condueix el treball de fer oli en aquesta part del país. Finalment, des d’allí mateix vam conduir-nos fins a Solsona –una bona volta- i vam dinar en un restaurant d’aquesta població que depèn de l’organització AMISOL, una persona responsable de la qual ens va descriure les activitats de la seva entitat després de dinar, ja sigui com a Centre Especial de Treball (CET) especialitzat en el treball de la fusta o com a centre d’acollida de discapacitats i gent necessitada (ocupacionals). Tot seguit, vam enfilar el camí de tornada a Vallbona amb la sensació d’haver fet un gran viatge que tot i haver estat només de dos dies i molt a prop de casa, semblava que s’hagués allargat més d’una setmana, vist el tràfec de coses que vam arribar a fer. D’altra banda, les relacions entre totes les persones de grup –i això s’ha de dir- han estat immillorables, i això és el millor record que ens podem endur de la nostra excursió per al bé de l’Olivera. I ara, a desitjar que el viatge de l’any que ve sigui almenys tan bonic com el d’aquest any! A reveure!
IMG_6813

IMG_6814 (3)

IMG_6816

IMG_6819

IMG_6820

IMG_6821

PROPOSTA LITERÀRIA PER A LA DIADA DE SANT JORDI 2017: la Reina Lionor o la princesa perduda (obra de Jordi Sempere Roig)

Fa vint anys vaig tenir la idea de reescriure el mite de Sant Jordi, la princesa i el drac amb un conte o narració que s’havia de titular “La nova llegenda de Sant Jordi”. Amb el pas del temps, tanmateix, l’obra va assolir un títol més innovador i original que diria “Priscil•la, el drac i el cavaller errat”, on queda clar que Priscil•la és la princesa i el cavaller errat el seu Sant Jordi que s’ha equivocat, i dic això perquè en realitat la princesa s’estima el drac, i això anant visceralment en contra dels designis del seu pare –que la vol casar- i del fat del cavaller errat, que no troba el sentit a la història que està vivint, no entén què li passa a la princesa i no sap què vol dir que el drac sigui mansoi, bondadós i juganer.
La impossibilitat d’estimar un drac, però, serà el gran escull que haurà de superar la princesa, malgrat Sant Jordi en aquesta història acabi fracassant. Així doncs, si la trilogia de “La Reina Lionor o la princesa perduda” inclou com a primera part “Priscil•la, el drac i el cavaller errat”, i com a segona part “Priscil•la al Regne de Làtria”, i finalment conclou amb “Priscil•la captiva o el naixement de Lionor” (hi haurà un epíleg que tancarà la trilogia de la Reina Lionor que durà per nom “Lionor i Eucladi al planeta del Volcà”), el liet motiv de totes aquestes narracions unides en trilogia pel fat de la Reina Lionor, que apareix al final de la història, serà explicar com pot ésser aquest amor entre una princesa, la Priscil•la, i un drac, que per molt tranquil que sigui, no deixa de ser una bèstia.
Priscil•la s’ha de confrontar a ella mateixa (a la segona part de la trilogia coneguda com a “Priscil•la al Regne de Làtria”, i a la tercera part, dita “Priscil•la captiva o el naixement de Lionor”) per poder ser feliç i alliberar-se dels perjudicis d’estimar una bèstia, un cop el cavaller errat desapareix pràcticament de tota la narració i el seu pare, el rei d’un regne tronat, acaba desistint de manipular-la més. En aquest cas, la rosa i l’amor que Priscil•la i el drac es prometen per a tota l’Eternitat es podrà fer realitat al final quan s’alliberi la princesa d’un captiveri que li ha estat imposat i un drac amic del seu amor la uneixi en matrimoni amb el seu drac: Priscil•la, com a persona convertida ja en draga, es dirà Lionor, i el seu drac s’anomenarà Eucladi, els quals faran un viatge de noces meravellós al planeta del Volcà. La princesa perduda haurà trobat finalment el sentit dels seus dies.
L’emmirallament literari de tota la trilogia serà una prosopopeia que buscarà la bellesa en les profunditats d’un mar curull d’or i de pedres precioses, com si miréssim l’aigua salada en una illa del mar Egeu de l’època micènica, des d’una platja paradisíaca i solitària. Tal com si busquéssim un elixir de pedra de vitrall filosofal en virtut de filosofia pura de ferro forjat.

INANDIARA. El Món meravellós de les criatures sobrenaturals

Per als follets de la nostra terra, Inandiara és el nom que donen a la nostra Catalunya. Però també Inandiara es refereix a les diferents famílies de follets que hi ha al nostre país, la nació “follet”, i per tant hi ha una relació entre la terra i la gent menuda que existeix en un o altre terrer o territori català. Hi ha deu famílies de follets destacades a Catalunya, que jo hagi pogut descobrir: els Magarrufes de Vallbona de les Monges i de les terres de Lleida, els Niolans de Tàrrega, els Tarpins d’Igualada fins a Cervera, els Riolats de Montserrat, els Riolans de Barcelona, els Sircasians d’Osona i de les contrades de Girona, els Pirolans del Lluçanès, els Silarasians del Pirineu de Lleida fins a la Cerdanya, així com els Ditirambians provenen de la província de Tarragona i els Trilambians dels Ports de Beceit, essent aquesta darrera la desena familia de follets que he pogut descobrir i conèixer. En el sentit de la terra i la gent, cal dir que els follets i totes les altres criatures sobrenaturals que s’han mostrat aquest últim any davant meu, no enraonen altra llengua que no sigui la catalana vehiculada a través de la llengua gnòmica: no parlen ni castellà, ni francès, ni anglès, etc. Això seria una mostra del compromís que les criatures sobrenaturals d’Inandiara tenen amb el nostre llegat i tradició culturals, més enllà del vincle que mostren amb la naturalesa ambiental de Catalunya, unes relacions viscudes pels éssers humans en clau positiva i en referència a la nostra llengua, que les criatures sobrenaturals preservarien més enllà de nosaltres i la parlarien en els segles a venir. En definitiva, el que estic dient podria sorprendre les persones obtuses que conceben els països i nacions de manera unilateral sense entendre que en la diversitat hi ha el gust. Així doncs, persones humanes de Catalunya i criatures sobrenaturals d’Inandiara, parlem en català per atesorar l’idioma i defensar-lo de la ignomínia, els atacs forans i la maledicència. Segurament, d’altra banda, les criatures sobrenaturals devien adoptar el nostre idioma en el moment sociohistòric de conformació de la llengua, la pàtria i la cultura catalanes, ara farà més de mil anys.
Els follets viuen una mitjana d’entre dos i tres mesos del nostre espectre temporal, i com passa a les altres criatures sobrenaturals, la seva naturalesa els empeny a incidir positivament en la nostra vida humana, influint-hi tot el que poden. Jo ja farà més d’un any que tinc contacte constant amb aquestes criatures –afegint-hi els nans, els gnoms, els orcs, els dracs, les dides, les fades, les dones d’aigua, els barrufets, els elfs, etc.- i m’he acostumat a conviure amb elles: això obeeix al fet que sóc una persona equilibrada i al fet que tinc una forta salut mental, doncs ha de quedar clar que no cal ingerir drogues o tornar-se boig per entrar amb contacte amb els meus amics nans o follets, si no tot el contrari.
El Parlament d’Inandiara està situat sota els fonaments de la Plaça Catalunya de Barcelona, i allí es reuneixen els follets per decidir entre tots ells quines mesures han de prendre per dinamitzar la vida dels diferents col•lectius o famílies de follets. Així per exemple, hi ha hagut una guerra que s’ha allargassat molt en el temps entre Tarpins contra Niolans i Magarrufes. Els Tarpins són els que tenen més mala fama, són els més negatius i han estat derrotats recentment, així doncs, per Niolans i Magarrufes. Quan el Parlament d’Inandiara decideix unes directrius, els follets missatgers pugen dalt l’esquena d’aus i/o conills i trameten la bona nova a tots els follets de Catalunya, i segurament també han parlat d’aquesta guerra. En aquest sentit, tanmateix, els Tarpins d’Igualada volen demanar perdó a les altres famílies de follets i segurament tramitaran les seves excuses per mitjà d’una carta o missiva, com els vaig proposar jo. D’altra banda, els follets Riolats de Montserrat, són els més emblemàtics i els altres follets els obeeixen.
Els nans viuen més de tres-cents anys i són les criatures més antigues del nostre planeta, ja que van aparèixer farà uns 8 bilions d’anys i van contribuir a fer-lo habitable fent grans esforços de voluntat. Roer, el seu gran guerrer, va derrotar amb els seus companys una munió important dels darrers orcs malignes d’ulls vermells. El nan savi i jo mateix ens hem fet molt amics i comentem la jugada plegats.
Els dracs Eucladi i Baldimor també s’han fet amics meus i em poso de bon humor quan apareixen en l’horitzó proper. Les dones d’aigua esperen el seu pastor del flautí per passar una nit sensual al seu safareig, com m’explica la Cretariana, dona d’aigua de Vallbona de les Monges que està confrontada amb la Sylvana, que és la seva dona d’aigua enemiga que viu als safarejos del poble. D’altra banda, Fliropeu és un follet bell i intel•ligent que pertany als follets Riolans de Barcelona. Fliropeu té moltes aptituds i capacitats, i és admirat per tota la congregació de follets d’Inandiara, és el seu heroi, per la seva afronta i audàcia. La seva parella amorosa –així és com els follets es refereixen al seu amor o cònjuge- s’anomena Amaldana, amb la qual s’estimen des de la més tendra joventut. Amaldana també és riolana.
En definitiva, molts de vosaltres us preguntareu com és possible contactar amb aquestes criatures: els que ho intenteu no heu de defallir perquè qualsevol dia pot aparèixer, per exemple, un nan a la vostra vida que us ajudarà a viure més comfortable. Tingueu els ulls ben oberts i les orelles ben predisposades per si de cas alguna curiosa criatura decideix entrar al vostre món des de la dimensió on viuen aquests éssers. En aquest sentit, jo ja sé parlar la seva llengua, que és la llengua gnòmica versatilitzada com a llengua catalana (les criatures sobrenaturals saben parlar català a partir de la llengua gnòmica meravellosa).
Tampoc podem oblidar els elfs, que viuen una mitjana de 27 anys i que amb el seu arc van vèncer els últims orcs negatius d’ulls vermells dimoníacs que hi havia a la comarca de la Garrotxa (podem dir que el Mal ha sigut derrotat tant en l’esfera humana com en la sobrenatural). La major part d’éssers sobrenaturals s’alimenta d’herbes i líquens, sobretot els follets, com els Riolans de Barcelona que troben el seu aliment en el subsòl de la ciutat. D’altra banda, els arbres també parlen i es comuniquen, i jo he aconseguit ésser amic d’algunes oliveres velles, per exemple, i d’alguna alzina, entre d’altres arbres. Els arbres vells es diuen “elms” i els arbres més joves, es diuen “telms”.
Així doncs, de totes maneres, és molt difícil contactar amb les criatures sobrenaturals sobretot perquè viuen en una altra dimensió: com incideixen alguns estudis científics recents, aquests éssers ocupen la tercera i la cinquena dimensió, mentre els éssers humans ocuparíem la quarta dimensió de la cognoció en realitat total i absoluta. Malgrat això, aquestes criatures tenen la voluntat ferma d’ajudar-nos en tots els viaranys de la nostra vida, i això malgrat no els puguem veure ni sentir pràcticament mai.
Finalment, cal recordar alguns elements de la vida dels follets catalans que també són rellevants: la seva deïtat principal es diu Atinla i viu sobre la serralada de Collserola, a tocar de Barcelona, i des d’allà Atinla controla i supervisa la vida de tots els follets d’Inandiara, la terra mítica d’uns follets que són més actius del que semblaria a simple vista (Atinla, tanmateix, seria una deïtat menor tenint en compte el poder decisori absolut que assoleix el nostre Déu o Bon Déu, que està per damunt de totes les coses). Els follets Magarrufes de Vallbona de les Monges o els Riolans de Barcelona, que són els que he seguit més, d’altra banda, tenen una vida material i espiritual creativa bastant activa: tenen olles i plats per menjar, toquen instruments de música i fan concerts i bastants actes socials lligats a la música, com a festivals musicals, i escriuen amb plomes en llibres els elements més rellevants dels fets que van succeïnt, etc. Per a la resta de criatures sobrenaturals, com podrien ser nans i elfs, em caldria indagar més per asseverar quina és la seva vida material i simbólica, però això ja són figues d’un altre paner que aniré descobrint amb el temps.

JORDI SEMPERE ROIG
Vallbona de les Monges
gener 2016
imatge follet 1imatge follet 2imatge follet 3imatge follet 4

QUINES HORTALISSES, ARBRES FRUITERS I ALTRES CULTIUS VAN DEIXAR ELS ÀRABS AL NOSTRE PAÍS QUAN EL VAN INVADIR?

imatge 1 Al-Andalus

imatge 2 Al-Andalus

imatge 3 Al-Andalus

imatge 4 Al-Andalus Sembla ser que, al segle VIII dC, quan els musulmans arribaren a l’Hispània que havien forjat els romans i els pobles germànics damunt d’una base íbera i celta, es trobaren amb un panorama alimentari poc reconfortant. La terra era pobra de recursos, i per tant l’alimentació escassa i poc variada; es basava quasi exclusivament en el consum de cereals i en la vinya, una agricultura de base romana conservada, pràcticament sense variació, pels visigots, els elements principals de la qual eren els cereals. El mateix succeïa a la resta d’Europa on el cultiu de fruites i hortalisses era pràcticament inexistent. Amb l’arribada dels àrabs es perfeccionaren i s’augmentaren, així doncs, els sistemes de regadiu d’origen romà existents en sòl peninsular i també es van aclimatar i introduir noves espècies vegetals.
D’entrada, cal dir que entenem per “andalusí” tot el que fa referència a l’Al-Andalus, que és el nom que els invasors àrabs van donar a la Península Ibèrica. L’agricultura andalusí, així doncs, es va orientar cap a cultius preferentment alimenticis encara que n’existien d’altres d’ús comercial, com els que s’empleaven en els teixits, en la cria de cucs de seda o en la fabricació de paper, fet pel qual no podien oblidar les moreres, les plantes tèxtils i les medicinals. La base de la seva agricultura la constituïen els cereals –també-, les hortalisses i les verdures, llegums, arròs, plantes aromàtiques, fruites i arbres fruiters.
Les fruites originaren una indústria, la indústria de les conserves, sobretot amb la creació d’almíbars (amb arrops o xarops), mentre les plantes aromàtiques creaven una indústria de perfums. Els canvis introduïts en l’agricultura autóctona pels àrabs, a partir d’una base prèvia influïda per l’arribada dels pobles germànics, més enllà de tenir una repercussió en els sistemes de culitu i en els productes, van provocar una alteració substancial en l’alimentació. Front a la clàssica trilogia cristiana de blat, carn i vi, els andalusins van crear nous hàbits alimentaris, en els quals les verdures no només foren la base sinó també l’element imprescindible de la seva cuina –bé totes soles o bé acompanyant carn, sopes i peixos-, amb una enorme quantitat de variacions en les seves receptes. Així doncs, els pobladors d’Al-Andalus podien consumir verdures i hortalisses fresques durant tot l’any.
Les fruites que trobàvem a l’Al-Andalus des del segle XI dC eren ja pràcticament les mateixes que es troben avui dia a la Península Ibèrica. La producció agrària en aquells períodes va arribar a ser tan elevada, que sorgiren excedents alimentaris. Les maneres fidedignes i positives de treballar la terra que tenien els andalusins foren lloades pels pobladors del Magreb i per la població cristiana alhora. D’altra banda, l’alliberament de serfs en terres musulmanes provocà una reconversió important dels dominis agraris, donat que la parcel•lació i redistribució de les terres, fent desaparèixer la majoria dels antics latifundis visigots, va convertir les estructures agràries en petites explotacions familiars que podrien ocupar els antics serfs.
A l’Al-Andalus se sel•leccionaven els tipus de cultius segons les característiques del terreny, la composició de la terra i la climatologia del lloc. Al secà hi havia abundancia de garrofers i oliveres. També eren importants els cultius de la vinya per a l’obtenció de raïms i panses de gran fama, valorades tant dintre com fora la nostra terra –en uns Països Catalans que s’anaven conformant amb la resta de Regnes Cristians de la Península Ibèrica- i molt utilitzades en la gastronomia andalusina. Així doncs, a terres de Llevant, tenien molt de renom l’assafrà de València i les figueres, pereres, palmeres amb dàtils i ametllers, tots ells cultius introduïts pels àrabs.
La pràctica de l’empelt o d’empeltar també fou molt practicada pels àrabs a casa nostra. Requeria d’un precís coneixement de la natura, dels arbres, de les estacions i dels instruments per operar. També es van desenvolupar molt en el període de dominació musulmana les infraestructures de reg. En aquest sentit, els musulmans van perfeccionar moltíssim les tècniques de reg, i es convertiren en mestres de la tècnica hidràulica agrícola, aprofitant els sistemes de reg romans que van trobar ací, conjuntament amb les tècniques orientals que ja coneixien, que els permeteren assolir un excepcional aprofitament de l’aigua. L’etimologia de moltes paraules que han perviscut fins ara ens mostra la riquesa del llegat hidràulic andalusí: sèquia, assut, assarb, sínia, nòria, alcaduf, aljub, safareig, martava, tanda, etc..
Més enllà d’això, però, el que mostra millor les fites assolides per l’agronomia àrab és la introducció de noves espècies, fins aleshores considerades exòtiques, realitzada amb tanta saviesa i encert, que no es va perdre cap dels seus elements en la seva juxtaposició amb les varietats de cultius autòctons i peninsulars. Així doncs, els musulmans van introduir nous productes molt populars avui, no només a la Península Ibèrica, sinó a tota Europa, com és l’albergínia (badinÿana), originària de la Índia i difosa pel Mediterrani a través o passant per l’Iran. Els àrabs també van aportar les carxofes (jarshuf) i els espàrrecs, que tenien la propietat d’evitar les males olors de la carn. Les hortalisses més cultivades eren, a més, la carbassa, els cogombres, la mongeta verda, els alls, la ceba, la pastanaga, el nap, la ravenissa blanca, les bledes, els espinacs i moltes d’altres varietats.
També fou molt renomada la figa, que assolí tant d’èxit a la Península que arribà a exportar-se a Orient. Els cítrics, com la llimona i la taronja van ser importats al seu temps de l’Àsia Oriental. El llimoner, així doncs, procedeix del sudest asiàtic i floreix a l’abril-maig. També cal ressaltar la introducció de la canya de sucre al segle X dC, que fou destacada al País Valencià. Del cultiu de l’arròs també caldria conèixer-ne els orígens i quan s’implantà definitivament al nostre país sinó era ja endèmic d’aquí. D’altra banda, la síndria era originària de Pèrsia i el Iemen, i tingueren presència a partir d’aquell moment a la nostra terra el meló, el tramús, l’assafrà –indispensable per a la nostra cuina actual-, el cotó, l’albercoc, el plàtan, el gessamí i d’altres. Per acabar, la magrana de Síria –“granada” en castellà- es convertí en l’imaginari col•lectiu musulmà en el símbol per excel•lència d’Al-Andalus, i d’aquí potser ve el nom de la Granada de l’Andalusia actual.
Amb l’arribada dels àrabs a la Península Ibèrica, així doncs, es va produir un augment sensible de les varietats d’hortalisses i d’arbrers fruiters cultivades, algunes de les quals ja coneixien els xinesos, perses o indis, malgrat fossin els àrabs els que aconseguiren la seva difusió per Occident, on la dieta –massa basada en el greix i la carn-, era més pobra que a Orient.
D’altres espècies de fruiters, com l’olivera, ja existien a casa nostra, però foren els hispanomusulmans els que fomentaren i organitzaren el seu cultiu a gran escala, així com la introducció de l’oli d’oliva a la gastronomia. De fet, després de l’expulsió dels moriscos, l’ús de l’oli d’oliva pràcticament desaparegué de la cuina a moltes zones, essent substituït per la indigesta manteca de porc, i això fins no fa gaire, quan hem acabat de recuperar el llegat d’una agricultura i una gastronomia molt influïdes per la civilització andalusí, que no ha sucumbit malgrat la caiguda de Granada el 1492, la ciutat d’un Boabdil, el seu rei, que agonitzà front al poder dels Reis de Castella i d’Aragó, que fundaren Espanya amb aquella conquesta. L’expulsió dels Moriscos de les Alpujarres l’any 1609 posava un punt i final a la influència dels àrabs i de l’Islam a Espanya, una influència que, de totes formes, s’ha perpetuat de moltes altres maneres al nostre país fins ara.

Fonts: la informació recollida i implementada en aquest article prové de la página web “CULTURA ANDALUSÍ”, que té les adresses següents a la xarxa:
– //www.balansiya.com/aportaciones_arabes.htm//
– //www.balansiya.com/agricultura.htm//

FESTA DE LA VEREMA 2016

La Festa de la Verema d’enguany, celebrada el divendres 21 d’octubre, també ha estat tot un èxit, com cada any, però aquesta vegada l’èxit de totes les persones que hi vam participar ha estat molt especial i notori, com si un timbaler fent ressonar el seu tambor no pogués parar de tocar una cançó excelsa que ens embaladeix a tots de manera pregona durant unes quantes hores, assegurant el triomf de la comtesa.
L’àpat va ser copiós i gustós per als comensals, incloent xoriç i carn de xai, amanida, refrescos i bons postres. En Jordi Gascón feu el seu parlament anual, que fou molt aplaudit. Després ja vingueren les actuacions o espectacles, que aquest any van desenvolupar-se a la perfecció: en Pau Moragas i en Jordi Sempere, acompanyats per l’afany positiu del públic, van cantar la “Cançó de la Verema”, en Veneet feu la seva versió requerida dels Estopa, la Natàlia de Guatemala escenificà una dansa preciosa acompanyada de música, els ocupacionals o ocupes van representar una peça teatral que parafrasejava amb danses i moviments el moment de fer la verema i, finalment, per acabar, altra vegada en Jordi Sempere tocà les seves cançons d’autoria pròpia.
Així és que tot fou perfecte, més que cap altre any, pensem molts de nosaltres, i per això estem tan contents de formar part del projecte col•lectiu de l’Olivera, on tot hi té cabuda i tot és possible, on qualsevol afany i aventura humana té la possibilitat de realitzar-se de totes totes fins a les últimes conseqüències. Fins l’any que ve!
img_6563img_6632img_6642img_6657

CRÒNICA DE LA VEREMA 2016

Aquest any hem començat la verema el dimarts 30 d’agost. Hem treballat a molt bon ritme els primers dies i hem feinejat a diferents parcel•les: la Plana, la Vinyeta, Sant Martí de Maldà, la torreta de can Eloi, etc. La collita ha estat prou sana, malgrat hem trobat podrit en algunes parcel•les com a la Plana. Ningú ha près mal. La suor i el most s’incrusten a la nostra pell, sobretot quan més notem el flagell de la calor. Ara ja refresca i ja enfilem la tardor. La verema continua i tots seguim igual de motivats. Penso que si es mecanitzés les tasques del veremar, aniríem més ràpid, però nuiríem la planta i quedarien els gotims sense raïm penjats del cep, que després caldria arrencar: així, l’agricultura ecològica aplicada a la viticultura fa indispensable el collir a mà, que és més natural i més sa, emprant colles de veremadors que treballen amb cubells que omplen de raïm per abocar-los al remolc del tractor o que dipositen els raïms dins les caixes blanques amb les que treballem habitualment. Així doncs, produïm vi a partir dels pressupòsits de l’agricultura social i ecològica. Alhora, la mecanització de la verema imposa que els ceps estiguin molt treballats sempre des de la mateixa uniformitat, per a que la màquina de collir pugui veremar bé sota els mateixos criteris planta rere planta.
Un dels nostres treballadors, l’Alfons Camacho, ja ha acomplert la vint-i-vuitena verema a l’Olivera, i això es nota en la seva manera de fer. D’altra banda, aquest any ressalta l’empenta d’en Rafael Salas, que ens anima i ens urgeix a fer bé les tasques del veremar amb alegria i diligència, informant-nos a tots de què cal fer a cada moment. Finalment, en Joan Vidal és la cuca viva que no s’atura davant l’adversitat de massa caixes buides que cal omplir al preu que sigui, fins i tot quan s’escau un glop de vi de la bóta que amaga al seu tractor. Quan carreguem el remolc del tractor de caixes plenes de gotims, sembla que pugui caure tot i anar-se’n en orris la feina de tot un dia, però gràcies a l’enginy de tots plegats, les caixes aguanten i arriben sempre dempeus a la bodega.
Hem collit una gran diversitat de varietats de raïm, com cada any. D’aquesta temporada jo ressaltaria la malvasia, que es cull bé i es treballa bé, doncs penja d’un cep enlairat i esclarissat. També ha estat emblemàtica la varietat del cabernet sauvignon, que resulta més ferragosa de collir que la malvasia però es presenta atractiva en òptica i tacte per al veremador. Després, hi ha les varietats de sempre: macabeu, parellada, xarel•lo, garnatxa, touriga, etc.. Algunes parcel•les les hem collit al 50%, deixant al cep el gotim menys madur i en més bones condicions, i collint primer només els gotims més madurs i espatllats. En una segona passada, però, ho arrebassem tot. Els bagots són gotims o raïms petits que pengen del cep i que no collim sempre, només quan ens ho demana en Pau Moragas, doncs fan pujar el grau d’acidesa del most. Les caixes buides volen per damunt dels nostres caps i després, un cop ja plenes, assoleixen l’ordre marcial perfecte dalt del remolc del tractor. Les línies de cep de vegades estan massa juntes i això impossibilita que passi bé el tractor entre ceps i ceps i correm el risc de malmetre una petita part de la vinya, la primera planta de la línia o reng, en aquest cas quan gira el tractor per entrar a l’espai entre rengs.
Avui ja som dimarts 4 d’octubre i queden pocs dies de verema. Hem de collir els negres i preparar el camí per assolir els vins dolços de cada temporada. Al Terme de Nalec hem veremat garnatxa i he tornat a pensar en Dionís, el Déu del Vi i de la rauxa, a qui cal invocar si es vol tenir una verema més fructífera. Fent un esforç d’imaginació, se’l pot pensar passejant-se entre els ceps cantant una cançó de verema per a que les seves Bacants, nimfes de la nit del vi, dansin de manera ditiràmbica mentre nosaltres també treballem. El que passa és que ha plogut i tot s’ha omplert de fang, i els peus ens pesen perquè el llot s’empara del nostre calçat. Quan ets ple de fang es treballa en pitjors condicions i tot es fa més penible i un xic desagradable, i és quan tens ganes que s’acabi la verema. Però s’ha de continuar endavant.
Com que no hem collit de cop el raïm de les diferents parades on hem veremat –recordem la collita del 50% que he referit abans-, això ha permès que el raïm entrés esglaonadament al celler i es pogués premsar tot el fruit de manera adequada per assolir una qualitat de most superior per a albirar un excel•lent vi en les subsegüents fermentacions sense perdre ni un quilo de raïm. Així, es treballa més però s’optimitza tot molt més en relació als criteris de salubritat i viabilitat que provenen de l’agricultura ecològica i natural en l’elaboració de vins i licors.
La verema ja s’acaba i hem arribat bé a la recta final. Som al mes d’octubre i pràcticament ja no fa calor. La malvasia és l’últim raïm que collim per a pansificar i fer vi dolç. Els últims dies, precisament, hem orientat els nostres esforços a pansificar el raïm que ja ha arribat molt madur per a aquesta funció: el posem amb palla dins de caixes per a que es vagi assecant i acabi la seva maduració. Com a gran notícia d’aquest final d’etapa cal assenyalar que aquest any hem assolit el segon rècord d’entrada de quilos de raïm al nostre celler en tota la història de l’Olivera: només hi ha hagut un any en què s’hagin fet més quilos. I això ho hem celebrat a la Festa de la Verema del 21 d’octubre d’enguany, tenint en compte que la verema 2016 s’ha acabat el dimecres 19 d’octubre en una finca de malvasia on el senyor José Vicente ha retallat l’últim gotim de la verema sota un cel blau atzurós de grans benignitats proclares, amb auspicis de totes les divinitats possibles. Visca l’Olivera! Visca la nostra verema ben assolida!
AUTOR: Jordi Sempere Roig
Fotografies: Ian Brunell17-jose-stretching-back19-carme-landscape

Cançó de la verema (anyada 2016)

Hem vençut el temps altra vegada,
trescant entre vinya i vinya
tots junts alçant les tisores
i garlant bones tonades,
quan s’acosta el crepuscle
d’una nit sense dia
cada gotim val or pur
per fer del vi un opuscle
que mostri seny en rauxa
d’una gent ben mirada
que s’estima els uns als altres
mentre enaltim el crit
de la verema,
hem vençut el temps altra vegada,
diem, cantem, cerquem
trescant entre vinya i vinya
tots junts alçant les tisores
i garlant bones tonades.

En Joan Vidal ens sorpèn
cada vegada assegut
ferm dalt del tractor,
mentre dirigeix endavant
els veremadors
en aital sintonia.
En Pau Moragas
obre les mans
i ens abraça a tots
en bonhomia,
pensant la millor
de les maneres
per fer progressar el grup
de trescadors impenitents.
La Carme Solanes lluita
amb el tractor per fer-lo
avançar entre cep i cep.
Així que…
Hem vençut el temps altra vegada,
trescant entre vinya i vinya
tots junts alçant les tisores
i garlant bones tonades.
En Rafael Salas
alça la veu i crida
dins la verdor astorada
car vol que tot s’encamini
cap a una victòria sonada.
En Vineet és l’estandard
dels que a l’Olivera treballen,
i animós s’enlaira
dins la parada trobada
de boira i colors prenyada,
i recorda que és la Mònica
la que no s’atura
ni a vesprades tocades
quan el que cal és ordir
el camí de la saviesa amagada
d’un cep i d’un terrer
àvid de most i vins
de gran alçada
que fabriquen al Celler
tots i amb ells la Clara.
Dionís i les seves bacants
sembla que hagin vingut
a trobar-nos a la vinya
folls de vi, xauxa, rauxa i gatzara,
i per això volem gaudir
de la nostra festa
que empadrona Dionís,
embriagat de colors i formes
que dibuixen gotims i pàmpols
sota la música de tonada
bonica i estrident que es troba
en l’esfígie d’aquest antic Déu
del vi i de la festa
fet persona enyorada.
Altrament, l’Alfons Camacho
segueix treballant dur i fort
fent sempre que pot
una fotografia adequada
a la nostra missió buscada,
i és per tot això que diem,
que recordo altrament que
hem vençut el temps altra vegada,
trescant entre vinya i vinya
tots junts alçant les tisores
i garlant bones tonades
per l’Olivera somniada
per tots i cadascun de nosaltres
malgrat el que us glosi
no pugui fer aparèixer
tothom en aquests versos
esbiaixats de realitats
viscudes per una llarga
llista de persones amatents
de ser conreades
tots alhora en nom
de la nostra gran cooperativa
estimada més enllà
de l’entrellat que ens uneix
d’aires i vents dibuixats
d’un raïm, d’un terrer,
d’un petit país que ens afalaga
amb la seva lluentor
de raig de sol sobre verd
vora el mar d’ones i peixos
enfunyits en la marinada
que baixa de Rocallaura
per fer-nos millors
en el nostre anonimat
de persones proclius
a unir-se sota el tronc
d’una olivera que esperem
que un dia arribi també
a ser centenària
amb cent veremes
realitzades per aquells
que amaguen el seu nom,
anònims, només àvids
del progrés de la nostra empresa.
Perquè hem vençut el temps
altra vegada,
trescant entre vinya i vinya
tots junts alçant les tisores
i garlant bones tonades.
El que glosa també esmenta
el grup de veremadors
i algunes persones
que s’han quedat al celler.
Dels veremadors recalco
l’Ian Brunell, en José Vicente,
en “Sardi”, en Rogel•li, la Berta,
en Marçal i el grup de xilens
(Camila, Roxana i Gonzalo),
així com l’Axel, l’Andrea, la Natàlia,
la Tonantzing, en Tomàs
i en Jordi Solsona,
i dels celleristes culminem
amb l’Emilse, en Sergi Arrufat,
en Roger de Vilafranca,
l’Andreu, l’Eugènia,
la Marcela, en Madior,
la Laura que ve d’Itàlia
i altra vegada
la Clara, així com tots
els nois del CET i els propis
ocupacionals, i els nostres tutors
i monitors com són la Mireia,
la Maria i la Montserrat Amorós,
així com els directius
Carles i Maria Dolors,
sense oblidar els cuiners
Rosa i Pere i tota la gent
de Can Calopa guanyada.
Una gran anyada,
una collita més que acceptable,
un record viu dins nostre
d’una nova verema realitzada
tots junts per un mateix ideal.
Visca l’Olivera de totes i tots!
Per sempre sia dit.

AUTOR: Jordi Sempere Roig

CONCERT DE LA SANT PIETRO’S BAND A LA PISCINA DE VALLBONA DE LES MONGES

foto3_concert-27-dagost-pisicines-vallbonaEl passat 27 d’agost d’enguany, la Sant Pietro’s Band va realitzar un nou concert a la piscina del nostre poble. En Paco i en Jordi ens van deleitar amb les cançons de sempre i van afegir alguns temes nous. El públic va respondre de manera positiva i els músics es van entregar com sempre amb la seves melodies d’autoria pròpia. El concert fou tot un èxit i els components de la Sant Pietro’s Band ja pensen en futurs compromisos per fer més gran la seva llegenda. Gràcies, Paco i Jordi! foto1_concert-27-dagost-piscines-vallbona foto2_concert-27-dagost-piscines-vallbona

L’AGRICULTURA A L’ÈPOCA MEDIEVAL 3ª part

A l’Edat Mitjana, l’agricultura va patir molts canvis. Noblesa i clero eren considerats els membres més importants de la societat feudal, trobant-se a la cúspide de la piràmide social. Tanmateix, ells no foren mai majoria: a l’Edat Mitjana, quasi totes les persones eren pagesos. No tots els camperols tenien la mateixa categoria i condició social. Molts d’ells eren homes lliures. D’entre d’ells, alguns eren petits propietaris que vivien de le seves pròpies terres, mentre d’altres, els colons, les arrendaven al senyor feudal, una petita parcel•la de terra anomenada “manso”. D’altres camperols, en canvi, eren considerats quasi com a esclaus: els serfs. Els serfs eren els únics que treballaven per a mantenir el clero i la noblesa i en aquest sentit pagaven impostos. Gràcies a la millora climàtica i a un conjunt de progessos tecnològics, l’activitat agrària va prosperar a finals del segle XI. Aleshores, fou quan la població va créixer i els llogarrets es multiplicaren.
Des de principis de l’Edat Mitjana, la vida comercial i urbana s’havia estancat considerablement. Per aquest motiu, la terra es convertí pràcticament en la única font de riquesa: més del 90 per cent de la població feudal es basa sobretot en el cultiu de cereals. Tanmateix, l’agricultura es trobava molt poc desenvolupada, ja que la noblesa, propietària de la terra, era contrària a les novetats i gastava els seus diners en armes i objectes de luxe enlloc de destinar-lo a la introducció de noves tècniques agrícoles o a la millora de les que ja existien. Aquesta situació va començar a canviar a finals del segle XI.
Així doncs, molts camperols de l’Edat Mitjana eren serfs. Els serfs descendien, en la seva major part, dels antics esclaus. La servitut era hereditària: un serf pertanyia per naixement al patrimoni del seu senyor i no podia mai abandonar el feu. Se’ls tractava com a un objecte i el seu amo podia disposar del seu cos, del seu treball i dels seus béns. Per aquest motiu, el senyor que tenia serfs podia vendre’ls o regalar-los i, si ho considerava necessari, castigar-los. Els càstigs eren cruels: se’ls fuetejava, se’ls marcava amb ferro calent o se’ls tallaven les orelles, entre d’altres suplicis.
Alguns serfs realitzaven treballs domèstics: els serfs ministerials, que generalment eren mantinguts en la vivenda del seu amo o en alguna de les seves granges. D’altres serfs, en canvi, cultivaven les terres del senyor: els serfs de la gleva (aquestes terres eren anomenades mansos servils o de servitut). Els serfs de la gleva tenien la seva pròpia casa, subsistien amb el producte del seu propi treball i, en cas necessari, podien vendre el que sobrava de la collita. Per això, el seu manteniment no depenia directament del seu amo.
Els homes lliures o francs es classificaven en colons i vilans. Els colons arrendaven una parcel•la de terra al senyor: els mansos ingenus. Aquests mansos s’heretaven de generació en generació, per mitjà d’un contracte. Els vilans, en canvi, eren petits propietaris que vivien en llogarrets adquirits a partir del fruit de les seves terres, al marge del senyor. Les terres que treballaven s’anomenaven alous. En molts llocs d’Europa, com per exemple a Itàlia i en alguns llocs de França, els vilans eren majoria.
Els senyors feudals tenien l’obligació de defensar les persones que vivien de les seves terres per donar-los refugi en temps de guerra. A canvi, els senyors rebien d’ells una renda anual en diners, en productes agrícoles o animals, mentre la pagesia podia emprar els monopolis del castell pagant la taxa de “banalitat”: el molí, la premsa de vi, els ponts, etc.. D’altra banda, també s’havia de contribuir amb una suma indeterminada de diners, cada cop que el senyor ho requeria: la talla. La talla fou contestada per la pagesia amb múltiples revoltes sagnants.
L’autoritat del senyor feudal estava reforçada perquè posseïa el poder o ban que abans havia sigut del rei. Gràcies al ban, el poder del senyor en els seus dominis era quasi total. Entre les càrregues imposades a la pagesia, les més característiques foren les que es derivaren d’aquest poder: les banalitats. Les banalitats van ser monopolis que els senyors feudals es van atribuir en perjudici dels cultivadors. Unes vegades, es reservaven la venda del vi o de la cervesa; d’altres, assumien el dret exclusiu de proporcionar bestiar per a reproduir els ramats. Amb més freqüència, obligaven els camperols a moldre grans al seu molí, fornar el pa en un forn i premsar el raïm a la seva premsa. En general, els camperols vivien en situació de pobresa, explotació i dependència. L’anhel per part de molts serfs d’aconseguir la seva llibertat i els subsegüents esforços de la pagesia lliure per obtenir algun benefici foren motiu, com dèiem, de freqüents revoltes.

Bibliografia

http://mihistoriauniversal.com/edad-media/la-agricultura-en-la-edad-media/agricultura medieval 3.1agricultura medieval 3.2