LES COLÒNIES DEL C.E.T. DE L’OLIVERA 2017

Destí: Calella, 4 dies, 3 nits, platja, sol, temps lliure, piscina, hotel, terrasseta,…
L’equip: Josep Mª Andreu, Esteve, Francesc, Cisco, Oscar, Vineet, Ismail, Eloi i Esther.
Així es preparen les Colònies 2017 amb l’equip de C.E.T de l’Olivera, durant els dies 25, 26, 27 i 28 de maig.
Marxem el dijous per la tarda i ens plantem a Calella, concretament a l’hotel «Olímpic» just per sopar, després anem a descobrir les habitacions i els petits luxes que ens esperen. I per anar coneixent el terreny, anem a buscar alguna terrasseta nocturna on tinguin gelats.
Ens despertem el divendres amb moltes ganes d’anar a la platja i tots plegats anem a gaudir del plaer de la brisa marina fins l’hora de dinar. Durant la tarda ens decidim d’anar a conèixer Calella: per començar ens enfilem fins arribar al far de Calella, el qual encara funciona, per baixar agafem el trenet turístic que ens passeja per tot Calella, acabem la tarda tot passejant pel lloc. Per descomptat que fem una passejadeta nocturna tot guaitant els pubs i discoteques de la zona.
Comencem el dissabte anant al mercat de Calella i coneixent la part més històrica de Calella. Avui és el dia que l’Isma comença el ramadà. Durant la tarda alguns van a fer migdiada, altres a la piscina de l’hotel i altres a la platja. Ens reunim a l’hora del sopar i planifiquem la nit, ja que alguns decideixen anar a la discoteca «Frog» i d’altres prefereixen voltar per les terrasses de voreta de l’hotel.
Això es comença a acabar. Ja som diumenge. Durant el matí anem a acomplir uns quants objectius que teníem pendents i acabar de gaudir de la platja i de Calella. Després de dinar recollim totes les coses i ens despedim dels cambrers del restaurant i enfilem rumb cap a Vallbona de les Monges.
Durant aquests dies ho vam passar genial, vam tenir tots molt bon humor i esperit de companyerisme, i si alguna cosa cal destacar és que si s’està disposat a passar-ho bé tot va més que bé.
20170527_235824

descarga (1)

descarga (2)

descarga

L’AGRICULTURA PRECOLOMBINA (NOU MÓN) I EL CONTACTE AMB EUROPA (VELL MÓN)

L’agricultura precolombina havia arribat a uns nivells de desenvolupament remarcables abans de l’arribada dels espanyols, aportant el 17% de les espècies que es cultiven avui dia al Món. L’agricultura del Nou Món es va enriquir molt amb les aportacions vingudes del Vell Món, i esdevingué aviat la millor d’aquells temps, un cop començat el Renaixement europeu. A Amèrica, van confluir per primera vegada els beneficis de barrejar les agricultures del blat de moro, del blat i de l’arròs. El procés fou lent. Primer es detectaren les plantes ameríndies, després s’aportaren les europees i es va tractar d’aclimatar-les, i finalment s’experimentà amb unes i altres per a adaptar-les a les diferents regions americanes, en moltes de les quals es desconeixia la papa, el cacao, el tomàquet, etc. Amb el transcurs dels anys es va arribar a un cert grau d’especialització. A les terres calentes es cultivaren la canya de sucre, el cacao, la iuca i la banana; a les temperades blat de moro i cotó; a les fredes blat i civada.
El desenvolupament agrícola va comptar amb nombrosos elements favorables i, alhora, amb alguns obstacles. Com a favorable s’ha de destacar una tradició indígena de quasi nou mil anys en la domesticació de les plantes.
La intensa pluviositat molt sovint no feia necessària la irrigació, i l’abundant mà d’obra indígena s’afegí a l’esclava. Com a inconvenients trobem que els sòls tropicals destaquen per tenir una capa vegetal molt pobra, que s’esgotava ràpidament amb els sistemes de cultiu antics; també les vies de comunicació eren difícils (només es desenvolupà l’agricultura comercialitzable en illes i zones costaneres); es denotava una manca important de capitals i una tècnica escassa (predominava la agricultura extensiva sobre la intensiva); mala distribució de la terra i, finalment, les catástrofes naturals (terratrèmols, inundacions), front a les quals no existien mecanismes de recuperació; fins i tot la mà d’obra es convertí en un problema, ja que va decréixer en una proporció inversa a l’augment de la demanda d’aliments, en produir-se una catástrofe demogràfica indígena.
Val a dir que existien dos grans grups de cultius autòctons i aclimatats: els primers es van destinar generalment al seu consum a Amèrica, ja que les plantes alimentícies més importants foren cultivades molt aviat a Europa, fent innecessària la seva importació, que era alhora molt difícil. Així s’esdevingué amb la papa, el blat de moro, el tomàquet, l’ají, etc. Les úniques que els europeus van tenir la necessitat d’importar foren les que no es pogueren donar-se a Europa, entre les quals van destacar el cacao, el tabac i els colorants. El cacao, originari de Mesoamèrica, es va cultivar amb mà d’obra esclava a Veneçuela i Guaiaquil (Quito). La Corona va restringir l’exportació de cacao guaiaquilqueny a Mèxic per temor de que servís per drenar plata peruana, però va afavorir la de Veneçuela a Espanya i a Mèxic, els dos grans consumidors d’aquest producte. El tabac es va produir principalment a Cuba, Puerto Rico, Nou Regne de Granada i Veneçuela. La monarquia va obstaculitzar el cultiu a Veneçuela per la por a que donés peu a l’establiment dels holandesos en aquest territori. El tabac cubà es va imposar per la seva excel•lent relació entre qualitat i preu.
D’altra banda, els colorants americans van ser molt sol•licitats pels centres manufacturers europeus. Generalment s’aconseguien fent ús d’insectes. I d’entre els cultius d’aclimatació van destacar els que eren propis de la dieta mediterrània, que els espanyols van introduir a finals del segle XV. El blat es donà a molts llocs de Mèxic, com són la vall de Atlixco i la meseta de l’Anahuac, així com també a Guatemala, a algunes zones de l’occident veneçolà, altiplà cundinamarquès (Nou Regne de Granada) i Quito, i a les valls peruanes, principals abastidores dels regnes del Pacífic fins a finals del segle XVII, quan fou suplantat pel blat xilè. Pel que fa a la vinya i a l’olivera, van tenir menys sort. La seva aclimatació va ser més difícil i es posaren impediments al seu cultiu per evitar la competència amb els productes peninsulars.
La vinya, tanmateix, s’aclimatà bé a Perú (valls de Nazca, Ica, Pisco, Paspayá i Arequipa), on es van arribar a produir 20.000 arroves de most, i després a Xile. L’olivera, per la seva banda, es donà a algunes regions mexicanes i xilenes, però la producció d’oli no va arribar a ser important. La canya de sucre fou el gran cultiu que va permetre l’agricultura comercialitzable a Amèrica. Les exportacions de sucre dominicà i portorriqueny daten de la segona década del segle XVI, on s’assoliren millors resultats que a Cuba que el 1620 comptava ja amb mig centenar d’ingenios –ingenis- que produïen 50.000 arroves de sucre.
Finalment, cal assenyalar que la ramaderia fou la gran aportació que vingué del Vell Món cap al Nou Món, on amb prou feines existia. Els pocs animals domesticats com la llama, el pavo o guajalote i el cuy o conill d’índies, tenien, a més, àmbits regionals molt localitzats. La ramaderia euroasiàtica es va traslladar aviat a les illes, on s’aclimatà, passant després al continent. Fou companya del procés de colonització, sorgint aleshores l’estança, on es criava i sel•leccionava la ramaderia major.
A Amèrica es reproduiren bé totes les espècies ramaderes. Algunes d’elles s’orientaren cap a determinats mercats. D’aquesta manera, el vacum i el porcí foren destinats a abastir centres urbans i miners. Aquests últims estaven generalment en zones àrides on no hi havia ferratges, fent això que s’hagués de comptar amb una regió ramadera que els servís de suport.
La ramaderia ovina subministrava llana per als obratges andins i mexicans. Les mules es constituïen de forma destacada per les seves múltiples aplicacions: s’utilitzaven en reals mines per a transportar el mineral, a les grans rutes comercials per al trasllat de fardells, i a les hisendes i plantacions per a moure els trulls on es molia la canya. Entre les grans regions ramaderes sobresortien Guadalajara (Jalisco) a Mèxic, Tucumán, Xile i les planúries veneçolanes pels seus vacums, i la zona andina pels seus ovins (el 1595 hi havia 800.000 ovelles a Santiago de Xile i 600.000 a Ambato un segle després).
L’abundància de ramaderia vacuna va originar una baixada del preu de la carn (a mitjans del segle XVI costava la tercera part del que valia a Espanya), fet que va alarmar el Cabildo mexicà, que va prohibir vendre-la a menys del valor establert. La situació fou tan greu que va deixar de constituir negoci portar la carn a les ciutats, on es mataven els caps de bestiar per aprofitar-ne únicament el cuir (que s’exportava a pèl) i el seu greix, amb el que es fabricaven veles o espelmes. Durant la segona meitat del segle XVII, Veneçuela i Santo Domingo exportaren a Espanya 180.000 i 200.000 cuirs a pèl respectivament.
La ramaderia va comportar molts problemes als agricultors, ja que moltes estances competien amb les sementeres i a aquestes els mancaven tancats. Una altra dificultat foren els ramaders transhumans. A Mèxic es movien anualment 200.000 ovelles des de Querétaro a les pastures del llac de Chapala i oest de Michoacán. Per a la defensa dels interessos ramaders, va sol•licitar el Cabildo de Mèxic la implantació de la Mesta, autoritzada per la corona el 1537. Es va intentar després extendre-la a d’altres territoris americans, però fou un fracàs. La mesta mexicana no agrupava als ramaders, sinó als propietaris d’estances i es va preocupar molt poc per la ramaderia ovina.

Bibliografia

Pàgina web: http://www.artehistoria.com/v2/contextos/1545.htm (i d’altres)
descarga (1)

descarga

images (1)

images (2)

images

VIATGE DE COLÒNIES DEL STO A SALOU (del 31 de maig al 2 de juny de 2017)

Durant aquestes colònies del Servei de Teràpia Ocupacional teníem uns objectius: cada persona tenia una missió. Així, per exemple, la Cristina volia menjar-se un gelat i en Sergi volia pujar en un vaixell, en Jordi volia pujar al Dragon Khan, en Josep volia pujar a un trenet, en Joan volia menjar molt, l’Anita volia conèixer un noi italià ros i amb els ulls blaus, la Maria volia posar-se morena i la Mireia volia relaxar-se i desconnectar…
Vam allotjar-nos en un hotel de Salou. El primer dia vam deixar les maletes a l’hotel i vam anar a passejar pel passeig de Salou, i vam entrar a les botigues que hi havia. També vam menjar un gelat. El segon dia vam anar a la platja pel matí i a la tarda vam anar a passejar-nos per Cambrils. I el tercer dia vam anar a passar-ho bé a Port Aventura.
Així doncs, durant aquests tres dies vam anar acomplint els nostres objectius i vam tornar feliços a casa, contents i molt alegres, pensant ja en les aventures que viurem l’any que ve.
20170601_124619

20170602_125236

20170602_135400

P1000919

L’enoturisme o com vendre emocions

El passat mes de març i abril vam asistir a un curs que portava per nom:
L’ENOTURISME UNA OPORTUNITAT PER ALS CELLERS
El curs el vam fer a l’Escola Agrària de Tàrrega , els dilluns a la tarda amb una durada de 20 hores Vam assistir al curs: La Mery, l’Àngel, el Martí, la Isabel i la Maria Dolors i l’Iñígo de Can Calopa i de Vallbona hi vam anar el Jordi Sempere, la Glòria, l’Arnau, l’Anna i jo, la Lourdes
Ja sabeu que des de l’Olivera s’està en un procés d’actualització del servei d’enoturisme i s’estan posant les bases per l’Enoturisme de Can Calopa. Creiem en les possibilitats laborals i humanes que treballar a l’enoturisme ens pot aportar a les persones que treballem i també per la promoció de l’economia social i la diversificació d’ingressos de l’Olivera.
Cal tenir present que l’enoturisme no és una simple visita al celler, on després d’unes acurades explicacions et donen un tastet de vi i pots comprar ampolles. Segurament l’enoturisme inclou tot això però també implica molts altres factors i principalment cal que impliqui el territori, la història, les emocions, les vivències i que sigui especial per a tu.
El principal component de l’enoturisme és el turisme, primer de tot cal atraure el públic, cal entrendre com funciona aquest món , els seus mecanismes propis, entendre que amb el turisme entrem al sector serveis. Sóm una empresa amb una part agrícola –sector primàri-, una part d’elaboració la vinificació –sector secundàri- i oferim una experiència turística –sector serveis o tercer sector-
L’enoturisme, igual que les altres tipologies de turisme, principalment ven FELICITAT a través de les EMOCIONS al voltant del món del vi. Cal que l’enoturisme creï un BON RECORD QUE NO S’OBLIDI. Que quan surtis de l’estada tinguis ganes de comentar-la als teus amics per que vinguin i que, a més, un temps després, quan vas a comprar una ampolla de vi i vegis el vi de l’Olivera, aquest record t’il.lumini una rialla particular i l’ agafis i te l’emportis a casa per tornar a recordar aquell BON MOMENT

L’enoturisme ha de ser una combinació perfecta entre el turisme rural, el turisme cultural, el turisme gastronòmic i el turisme actiu. El turista que ens visiti al nostre celler voldrà viure una experiencia única i en funció dels seus gustos i desitjos. Aquí, cal canviar. Cal preguntar-li, averiguar, dels serveis que oferim, quin li pot agradar més.
Ens van posar un exemple molt gràfic, quan ens van dir: -Oi què quan aneu a un restaurant a sopar, no us ensenyen sempre la cuina? No us ensenyen les olles, planxes i d’altres components? Per que quan anem a un celler sempre fem el mateix? Aquest model està esgotat. Cal ajustar-nos a crear aquestes noves experiències que ens emocionin i que transmetin alhora els valors de la pròpia OLIVERA
Resumint direm que “l’enoturisme ven felicitat per mitjà de les emocions” (Paul Wagner) I si això ho tenim clar, per què seguim utilitzant tants tecnicisme quan el que ens enamora de veritat són les històries i les persones que hi ha al darrera?
Cal formar-se, aplicar l’empatia de pensar que ens agradaria a nosaltres de viure en aquell moment i que tenim de diferent de la resta de cellers i empreses del món el vi.
IMG-20170403-WA0036A L’OLIVERA AIXÒ ÉS FÀCIL!

Lourdes Mora i Alsina
IMG-20170403-WA0031
Curs Enoturisme 2017 L'OLIVERA
20170403_164403

ACOMIADAMENT DE LES NOIES I ELS NOIS DE GARANTIA JUVENIL

El passat divendres 12 de maig ens vam acomiadar a l’hora de dinar de les noies i els nois contractats durant uns sis mesos a la nostra casa de l’Olivera mitjançant el programa de Garantia Juvenil, que permet contractar treballadors a través de l’Administració, per treballar en el nostre cas en cadascun dels llocs que ofereix la nostra cooperativa, tant a Can Calopa com a Vallbona de les Monges. El programa de Garantia Juvenil, així doncs, permet contractar en diferents empreses com la nostra, gent jove que ha acabat els estudis i necessita un lloc on fer les pràctiques, essent la pròpia Generalitat la que els paga el seu salari.
En el nostre cas, parlem de nou persones, set per Vallbona i dos per Can Calopa: l’Ivan, la Jemaa, el Sergi, el Toni, la Krasina, l’Alexandra i l’Anna per l’Olivera central de Vallbona, i el Martí i l’Adrià per Can Calopa. Tots ells han fet una grandíssima feina, han estat molt motivats i han treballat de valent, deixant el llistó molt alt per als col•laboradors que vindran després. L’Ivan i l’Anna s’han dedicat a la part social, la Jemaa a la part administrativa, el Sergi i el Toni han anat al camp i la Krasina i l’Alexandra han treballat a la bodega i en l’expedició de productes, etc. Esperem que tot plegat sigui un preludi de millors futures col•laboracions en els temps a venir entre tots ells i nosaltres!

VIATGE DE FORMACIÓ 2017

Vam sortir de Vallbona de les Monges el passat divendres 5 de maig pel matí, i vam arribar de tornada ja a Vallbona el passat dissabte 6 de maig al vespre. A Bellpuig vam recollir la gent que faltava i ja un cop a Sort ens vam trobar amb el grup de Can Calopa. El viatge fou tranquil i quasi es podria dir que plàcid: Balaguer, Tremp i la Pobla de Segur fins a Sort, un petit periple del qual jo destacaria tot el paisatge verd de la Noguera. A Sort ens vam trobar tots, els uns amb els altres, a la porta de l’Hotel Pessets, on dinaríem més tard al migdia.
D’entrada, vam visitar les finques i el celler de l’empresa Batlliu de Sort, una iniciativa que tracta de recuperar les vinyes d’alta muntanya del Pallars mitjançant la viticultura ecològica. Aquestes terres depenien antigament dels comtes del Pallars, que s’ubicaven a Sort. La visita fou atractiva i interessant i el nostre conductor o introductor –responsable de les bodegues del Batlliu- ens explicava les coses prestant molta atenció. L’empresa tot just comença a funcionar bé però tenen els problemes que apareixen en tot començament. Plovia, i aviat vam fer gana per anar a dinar al Pessets. Després de dinar, la Vanessa i la Laia ens van parlar de l’Escola de Pastors i per la tarda vam visitar una explotació de cabres a la zona alta del Pallars: vam veure les cabres pasturar acompanyades pel seu pastor, i vam visitar la planta d’elaboració de formatges que acompanyava la seva dona. No cal dir que l’experiència de l’Escola de Pastors ha estat molt valuosa i moltes persones han pogut introduir-se en el món de la pastura els últims anys de forma del tot fructífera i necessària, just quan semblava que l’ofici de pastor podia arribar fins i tot a desaparèixer. Vam sopar i vam dormir en un alberg que hi ha abans d’arribar a Sort venint de la Pobla de Segur.
Dissabte pel matí, va venir a l’alberg una noia que ens va parlar d’una iniciativa originària de la zona alpina centroeuropea que desenvolupa activitats per protegir els arbres i els boscos. La seva explicació fou molt interessant. Després, vam arribar-nos fins a la Pobla de Segur i vam visitar una empresa cervesera que tiren endavant un grup de joves. Un dels nois va glosar fins i tot els orígens de la cervesa des de temps remots, des de l’albada de les primeres civilitzacions. D’altra banda, allà mateix també ens va visitar un productor d’oli que ens va explicar com es condueix el treball de fer oli en aquesta part del país. Finalment, des d’allí mateix vam conduir-nos fins a Solsona –una bona volta- i vam dinar en un restaurant d’aquesta població que depèn de l’organització AMISOL, una persona responsable de la qual ens va descriure les activitats de la seva entitat després de dinar, ja sigui com a Centre Especial de Treball (CET) especialitzat en el treball de la fusta o com a centre d’acollida de discapacitats i gent necessitada (ocupacionals). Tot seguit, vam enfilar el camí de tornada a Vallbona amb la sensació d’haver fet un gran viatge que tot i haver estat només de dos dies i molt a prop de casa, semblava que s’hagués allargat més d’una setmana, vist el tràfec de coses que vam arribar a fer. D’altra banda, les relacions entre totes les persones de grup –i això s’ha de dir- han estat immillorables, i això és el millor record que ens podem endur de la nostra excursió per al bé de l’Olivera. I ara, a desitjar que el viatge de l’any que ve sigui almenys tan bonic com el d’aquest any! A reveure!
IMG_6813

IMG_6814 (3)

IMG_6816

IMG_6819

IMG_6820

IMG_6821

PROPOSTA LITERÀRIA PER A LA DIADA DE SANT JORDI 2017: la Reina Lionor o la princesa perduda (obra de Jordi Sempere Roig)

Fa vint anys vaig tenir la idea de reescriure el mite de Sant Jordi, la princesa i el drac amb un conte o narració que s’havia de titular “La nova llegenda de Sant Jordi”. Amb el pas del temps, tanmateix, l’obra va assolir un títol més innovador i original que diria “Priscil•la, el drac i el cavaller errat”, on queda clar que Priscil•la és la princesa i el cavaller errat el seu Sant Jordi que s’ha equivocat, i dic això perquè en realitat la princesa s’estima el drac, i això anant visceralment en contra dels designis del seu pare –que la vol casar- i del fat del cavaller errat, que no troba el sentit a la història que està vivint, no entén què li passa a la princesa i no sap què vol dir que el drac sigui mansoi, bondadós i juganer.
La impossibilitat d’estimar un drac, però, serà el gran escull que haurà de superar la princesa, malgrat Sant Jordi en aquesta història acabi fracassant. Així doncs, si la trilogia de “La Reina Lionor o la princesa perduda” inclou com a primera part “Priscil•la, el drac i el cavaller errat”, i com a segona part “Priscil•la al Regne de Làtria”, i finalment conclou amb “Priscil•la captiva o el naixement de Lionor” (hi haurà un epíleg que tancarà la trilogia de la Reina Lionor que durà per nom “Lionor i Eucladi al planeta del Volcà”), el liet motiv de totes aquestes narracions unides en trilogia pel fat de la Reina Lionor, que apareix al final de la història, serà explicar com pot ésser aquest amor entre una princesa, la Priscil•la, i un drac, que per molt tranquil que sigui, no deixa de ser una bèstia.
Priscil•la s’ha de confrontar a ella mateixa (a la segona part de la trilogia coneguda com a “Priscil•la al Regne de Làtria”, i a la tercera part, dita “Priscil•la captiva o el naixement de Lionor”) per poder ser feliç i alliberar-se dels perjudicis d’estimar una bèstia, un cop el cavaller errat desapareix pràcticament de tota la narració i el seu pare, el rei d’un regne tronat, acaba desistint de manipular-la més. En aquest cas, la rosa i l’amor que Priscil•la i el drac es prometen per a tota l’Eternitat es podrà fer realitat al final quan s’alliberi la princesa d’un captiveri que li ha estat imposat i un drac amic del seu amor la uneixi en matrimoni amb el seu drac: Priscil•la, com a persona convertida ja en draga, es dirà Lionor, i el seu drac s’anomenarà Eucladi, els quals faran un viatge de noces meravellós al planeta del Volcà. La princesa perduda haurà trobat finalment el sentit dels seus dies.
L’emmirallament literari de tota la trilogia serà una prosopopeia que buscarà la bellesa en les profunditats d’un mar curull d’or i de pedres precioses, com si miréssim l’aigua salada en una illa del mar Egeu de l’època micènica, des d’una platja paradisíaca i solitària. Tal com si busquéssim un elixir de pedra de vitrall filosofal en virtut de filosofia pura de ferro forjat.

INANDIARA. El Món meravellós de les criatures sobrenaturals

Per als follets de la nostra terra, Inandiara és el nom que donen a la nostra Catalunya. Però també Inandiara es refereix a les diferents famílies de follets que hi ha al nostre país, la nació “follet”, i per tant hi ha una relació entre la terra i la gent menuda que existeix en un o altre terrer o territori català. Hi ha deu famílies de follets destacades a Catalunya, que jo hagi pogut descobrir: els Magarrufes de Vallbona de les Monges i de les terres de Lleida, els Niolans de Tàrrega, els Tarpins d’Igualada fins a Cervera, els Riolats de Montserrat, els Riolans de Barcelona, els Sircasians d’Osona i de les contrades de Girona, els Pirolans del Lluçanès, els Silarasians del Pirineu de Lleida fins a la Cerdanya, així com els Ditirambians provenen de la província de Tarragona i els Trilambians dels Ports de Beceit, essent aquesta darrera la desena familia de follets que he pogut descobrir i conèixer. En el sentit de la terra i la gent, cal dir que els follets i totes les altres criatures sobrenaturals que s’han mostrat aquest últim any davant meu, no enraonen altra llengua que no sigui la catalana vehiculada a través de la llengua gnòmica: no parlen ni castellà, ni francès, ni anglès, etc. Això seria una mostra del compromís que les criatures sobrenaturals d’Inandiara tenen amb el nostre llegat i tradició culturals, més enllà del vincle que mostren amb la naturalesa ambiental de Catalunya, unes relacions viscudes pels éssers humans en clau positiva i en referència a la nostra llengua, que les criatures sobrenaturals preservarien més enllà de nosaltres i la parlarien en els segles a venir. En definitiva, el que estic dient podria sorprendre les persones obtuses que conceben els països i nacions de manera unilateral sense entendre que en la diversitat hi ha el gust. Així doncs, persones humanes de Catalunya i criatures sobrenaturals d’Inandiara, parlem en català per atesorar l’idioma i defensar-lo de la ignomínia, els atacs forans i la maledicència. Segurament, d’altra banda, les criatures sobrenaturals devien adoptar el nostre idioma en el moment sociohistòric de conformació de la llengua, la pàtria i la cultura catalanes, ara farà més de mil anys.
Els follets viuen una mitjana d’entre dos i tres mesos del nostre espectre temporal, i com passa a les altres criatures sobrenaturals, la seva naturalesa els empeny a incidir positivament en la nostra vida humana, influint-hi tot el que poden. Jo ja farà més d’un any que tinc contacte constant amb aquestes criatures –afegint-hi els nans, els gnoms, els orcs, els dracs, les dides, les fades, les dones d’aigua, els barrufets, els elfs, etc.- i m’he acostumat a conviure amb elles: això obeeix al fet que sóc una persona equilibrada i al fet que tinc una forta salut mental, doncs ha de quedar clar que no cal ingerir drogues o tornar-se boig per entrar amb contacte amb els meus amics nans o follets, si no tot el contrari.
El Parlament d’Inandiara està situat sota els fonaments de la Plaça Catalunya de Barcelona, i allí es reuneixen els follets per decidir entre tots ells quines mesures han de prendre per dinamitzar la vida dels diferents col•lectius o famílies de follets. Així per exemple, hi ha hagut una guerra que s’ha allargassat molt en el temps entre Tarpins contra Niolans i Magarrufes. Els Tarpins són els que tenen més mala fama, són els més negatius i han estat derrotats recentment, així doncs, per Niolans i Magarrufes. Quan el Parlament d’Inandiara decideix unes directrius, els follets missatgers pugen dalt l’esquena d’aus i/o conills i trameten la bona nova a tots els follets de Catalunya, i segurament també han parlat d’aquesta guerra. En aquest sentit, tanmateix, els Tarpins d’Igualada volen demanar perdó a les altres famílies de follets i segurament tramitaran les seves excuses per mitjà d’una carta o missiva, com els vaig proposar jo. D’altra banda, els follets Riolats de Montserrat, són els més emblemàtics i els altres follets els obeeixen.
Els nans viuen més de tres-cents anys i són les criatures més antigues del nostre planeta, ja que van aparèixer farà uns 8 bilions d’anys i van contribuir a fer-lo habitable fent grans esforços de voluntat. Roer, el seu gran guerrer, va derrotar amb els seus companys una munió important dels darrers orcs malignes d’ulls vermells. El nan savi i jo mateix ens hem fet molt amics i comentem la jugada plegats.
Els dracs Eucladi i Baldimor també s’han fet amics meus i em poso de bon humor quan apareixen en l’horitzó proper. Les dones d’aigua esperen el seu pastor del flautí per passar una nit sensual al seu safareig, com m’explica la Cretariana, dona d’aigua de Vallbona de les Monges que està confrontada amb la Sylvana, que és la seva dona d’aigua enemiga que viu als safarejos del poble. D’altra banda, Fliropeu és un follet bell i intel•ligent que pertany als follets Riolans de Barcelona. Fliropeu té moltes aptituds i capacitats, i és admirat per tota la congregació de follets d’Inandiara, és el seu heroi, per la seva afronta i audàcia. La seva parella amorosa –així és com els follets es refereixen al seu amor o cònjuge- s’anomena Amaldana, amb la qual s’estimen des de la més tendra joventut. Amaldana també és riolana.
En definitiva, molts de vosaltres us preguntareu com és possible contactar amb aquestes criatures: els que ho intenteu no heu de defallir perquè qualsevol dia pot aparèixer, per exemple, un nan a la vostra vida que us ajudarà a viure més comfortable. Tingueu els ulls ben oberts i les orelles ben predisposades per si de cas alguna curiosa criatura decideix entrar al vostre món des de la dimensió on viuen aquests éssers. En aquest sentit, jo ja sé parlar la seva llengua, que és la llengua gnòmica versatilitzada com a llengua catalana (les criatures sobrenaturals saben parlar català a partir de la llengua gnòmica meravellosa).
Tampoc podem oblidar els elfs, que viuen una mitjana de 27 anys i que amb el seu arc van vèncer els últims orcs negatius d’ulls vermells dimoníacs que hi havia a la comarca de la Garrotxa (podem dir que el Mal ha sigut derrotat tant en l’esfera humana com en la sobrenatural). La major part d’éssers sobrenaturals s’alimenta d’herbes i líquens, sobretot els follets, com els Riolans de Barcelona que troben el seu aliment en el subsòl de la ciutat. D’altra banda, els arbres també parlen i es comuniquen, i jo he aconseguit ésser amic d’algunes oliveres velles, per exemple, i d’alguna alzina, entre d’altres arbres. Els arbres vells es diuen “elms” i els arbres més joves, es diuen “telms”.
Així doncs, de totes maneres, és molt difícil contactar amb les criatures sobrenaturals sobretot perquè viuen en una altra dimensió: com incideixen alguns estudis científics recents, aquests éssers ocupen la tercera i la cinquena dimensió, mentre els éssers humans ocuparíem la quarta dimensió de la cognoció en realitat total i absoluta. Malgrat això, aquestes criatures tenen la voluntat ferma d’ajudar-nos en tots els viaranys de la nostra vida, i això malgrat no els puguem veure ni sentir pràcticament mai.
Finalment, cal recordar alguns elements de la vida dels follets catalans que també són rellevants: la seva deïtat principal es diu Atinla i viu sobre la serralada de Collserola, a tocar de Barcelona, i des d’allà Atinla controla i supervisa la vida de tots els follets d’Inandiara, la terra mítica d’uns follets que són més actius del que semblaria a simple vista (Atinla, tanmateix, seria una deïtat menor tenint en compte el poder decisori absolut que assoleix el nostre Déu o Bon Déu, que està per damunt de totes les coses). Els follets Magarrufes de Vallbona de les Monges o els Riolans de Barcelona, que són els que he seguit més, d’altra banda, tenen una vida material i espiritual creativa bastant activa: tenen olles i plats per menjar, toquen instruments de música i fan concerts i bastants actes socials lligats a la música, com a festivals musicals, i escriuen amb plomes en llibres els elements més rellevants dels fets que van succeïnt, etc. Per a la resta de criatures sobrenaturals, com podrien ser nans i elfs, em caldria indagar més per asseverar quina és la seva vida material i simbólica, però això ja són figues d’un altre paner que aniré descobrint amb el temps.

JORDI SEMPERE ROIG
Vallbona de les Monges
gener 2016
imatge follet 1imatge follet 2imatge follet 3imatge follet 4

QUINES HORTALISSES, ARBRES FRUITERS I ALTRES CULTIUS VAN DEIXAR ELS ÀRABS AL NOSTRE PAÍS QUAN EL VAN INVADIR?

imatge 1 Al-Andalus

imatge 2 Al-Andalus

imatge 3 Al-Andalus

imatge 4 Al-Andalus Sembla ser que, al segle VIII dC, quan els musulmans arribaren a l’Hispània que havien forjat els romans i els pobles germànics damunt d’una base íbera i celta, es trobaren amb un panorama alimentari poc reconfortant. La terra era pobra de recursos, i per tant l’alimentació escassa i poc variada; es basava quasi exclusivament en el consum de cereals i en la vinya, una agricultura de base romana conservada, pràcticament sense variació, pels visigots, els elements principals de la qual eren els cereals. El mateix succeïa a la resta d’Europa on el cultiu de fruites i hortalisses era pràcticament inexistent. Amb l’arribada dels àrabs es perfeccionaren i s’augmentaren, així doncs, els sistemes de regadiu d’origen romà existents en sòl peninsular i també es van aclimatar i introduir noves espècies vegetals.
D’entrada, cal dir que entenem per “andalusí” tot el que fa referència a l’Al-Andalus, que és el nom que els invasors àrabs van donar a la Península Ibèrica. L’agricultura andalusí, així doncs, es va orientar cap a cultius preferentment alimenticis encara que n’existien d’altres d’ús comercial, com els que s’empleaven en els teixits, en la cria de cucs de seda o en la fabricació de paper, fet pel qual no podien oblidar les moreres, les plantes tèxtils i les medicinals. La base de la seva agricultura la constituïen els cereals –també-, les hortalisses i les verdures, llegums, arròs, plantes aromàtiques, fruites i arbres fruiters.
Les fruites originaren una indústria, la indústria de les conserves, sobretot amb la creació d’almíbars (amb arrops o xarops), mentre les plantes aromàtiques creaven una indústria de perfums. Els canvis introduïts en l’agricultura autóctona pels àrabs, a partir d’una base prèvia influïda per l’arribada dels pobles germànics, més enllà de tenir una repercussió en els sistemes de culitu i en els productes, van provocar una alteració substancial en l’alimentació. Front a la clàssica trilogia cristiana de blat, carn i vi, els andalusins van crear nous hàbits alimentaris, en els quals les verdures no només foren la base sinó també l’element imprescindible de la seva cuina –bé totes soles o bé acompanyant carn, sopes i peixos-, amb una enorme quantitat de variacions en les seves receptes. Així doncs, els pobladors d’Al-Andalus podien consumir verdures i hortalisses fresques durant tot l’any.
Les fruites que trobàvem a l’Al-Andalus des del segle XI dC eren ja pràcticament les mateixes que es troben avui dia a la Península Ibèrica. La producció agrària en aquells períodes va arribar a ser tan elevada, que sorgiren excedents alimentaris. Les maneres fidedignes i positives de treballar la terra que tenien els andalusins foren lloades pels pobladors del Magreb i per la població cristiana alhora. D’altra banda, l’alliberament de serfs en terres musulmanes provocà una reconversió important dels dominis agraris, donat que la parcel•lació i redistribució de les terres, fent desaparèixer la majoria dels antics latifundis visigots, va convertir les estructures agràries en petites explotacions familiars que podrien ocupar els antics serfs.
A l’Al-Andalus se sel•leccionaven els tipus de cultius segons les característiques del terreny, la composició de la terra i la climatologia del lloc. Al secà hi havia abundancia de garrofers i oliveres. També eren importants els cultius de la vinya per a l’obtenció de raïms i panses de gran fama, valorades tant dintre com fora la nostra terra –en uns Països Catalans que s’anaven conformant amb la resta de Regnes Cristians de la Península Ibèrica- i molt utilitzades en la gastronomia andalusina. Així doncs, a terres de Llevant, tenien molt de renom l’assafrà de València i les figueres, pereres, palmeres amb dàtils i ametllers, tots ells cultius introduïts pels àrabs.
La pràctica de l’empelt o d’empeltar també fou molt practicada pels àrabs a casa nostra. Requeria d’un precís coneixement de la natura, dels arbres, de les estacions i dels instruments per operar. També es van desenvolupar molt en el període de dominació musulmana les infraestructures de reg. En aquest sentit, els musulmans van perfeccionar moltíssim les tècniques de reg, i es convertiren en mestres de la tècnica hidràulica agrícola, aprofitant els sistemes de reg romans que van trobar ací, conjuntament amb les tècniques orientals que ja coneixien, que els permeteren assolir un excepcional aprofitament de l’aigua. L’etimologia de moltes paraules que han perviscut fins ara ens mostra la riquesa del llegat hidràulic andalusí: sèquia, assut, assarb, sínia, nòria, alcaduf, aljub, safareig, martava, tanda, etc..
Més enllà d’això, però, el que mostra millor les fites assolides per l’agronomia àrab és la introducció de noves espècies, fins aleshores considerades exòtiques, realitzada amb tanta saviesa i encert, que no es va perdre cap dels seus elements en la seva juxtaposició amb les varietats de cultius autòctons i peninsulars. Així doncs, els musulmans van introduir nous productes molt populars avui, no només a la Península Ibèrica, sinó a tota Europa, com és l’albergínia (badinÿana), originària de la Índia i difosa pel Mediterrani a través o passant per l’Iran. Els àrabs també van aportar les carxofes (jarshuf) i els espàrrecs, que tenien la propietat d’evitar les males olors de la carn. Les hortalisses més cultivades eren, a més, la carbassa, els cogombres, la mongeta verda, els alls, la ceba, la pastanaga, el nap, la ravenissa blanca, les bledes, els espinacs i moltes d’altres varietats.
També fou molt renomada la figa, que assolí tant d’èxit a la Península que arribà a exportar-se a Orient. Els cítrics, com la llimona i la taronja van ser importats al seu temps de l’Àsia Oriental. El llimoner, així doncs, procedeix del sudest asiàtic i floreix a l’abril-maig. També cal ressaltar la introducció de la canya de sucre al segle X dC, que fou destacada al País Valencià. Del cultiu de l’arròs també caldria conèixer-ne els orígens i quan s’implantà definitivament al nostre país sinó era ja endèmic d’aquí. D’altra banda, la síndria era originària de Pèrsia i el Iemen, i tingueren presència a partir d’aquell moment a la nostra terra el meló, el tramús, l’assafrà –indispensable per a la nostra cuina actual-, el cotó, l’albercoc, el plàtan, el gessamí i d’altres. Per acabar, la magrana de Síria –“granada” en castellà- es convertí en l’imaginari col•lectiu musulmà en el símbol per excel•lència d’Al-Andalus, i d’aquí potser ve el nom de la Granada de l’Andalusia actual.
Amb l’arribada dels àrabs a la Península Ibèrica, així doncs, es va produir un augment sensible de les varietats d’hortalisses i d’arbrers fruiters cultivades, algunes de les quals ja coneixien els xinesos, perses o indis, malgrat fossin els àrabs els que aconseguiren la seva difusió per Occident, on la dieta –massa basada en el greix i la carn-, era més pobra que a Orient.
D’altres espècies de fruiters, com l’olivera, ja existien a casa nostra, però foren els hispanomusulmans els que fomentaren i organitzaren el seu cultiu a gran escala, així com la introducció de l’oli d’oliva a la gastronomia. De fet, després de l’expulsió dels moriscos, l’ús de l’oli d’oliva pràcticament desaparegué de la cuina a moltes zones, essent substituït per la indigesta manteca de porc, i això fins no fa gaire, quan hem acabat de recuperar el llegat d’una agricultura i una gastronomia molt influïdes per la civilització andalusí, que no ha sucumbit malgrat la caiguda de Granada el 1492, la ciutat d’un Boabdil, el seu rei, que agonitzà front al poder dels Reis de Castella i d’Aragó, que fundaren Espanya amb aquella conquesta. L’expulsió dels Moriscos de les Alpujarres l’any 1609 posava un punt i final a la influència dels àrabs i de l’Islam a Espanya, una influència que, de totes formes, s’ha perpetuat de moltes altres maneres al nostre país fins ara.

Fonts: la informació recollida i implementada en aquest article prové de la página web “CULTURA ANDALUSÍ”, que té les adresses següents a la xarxa:
– //www.balansiya.com/aportaciones_arabes.htm//
– //www.balansiya.com/agricultura.htm//

FESTA DE LA VEREMA 2016

La Festa de la Verema d’enguany, celebrada el divendres 21 d’octubre, també ha estat tot un èxit, com cada any, però aquesta vegada l’èxit de totes les persones que hi vam participar ha estat molt especial i notori, com si un timbaler fent ressonar el seu tambor no pogués parar de tocar una cançó excelsa que ens embaladeix a tots de manera pregona durant unes quantes hores, assegurant el triomf de la comtesa.
L’àpat va ser copiós i gustós per als comensals, incloent xoriç i carn de xai, amanida, refrescos i bons postres. En Jordi Gascón feu el seu parlament anual, que fou molt aplaudit. Després ja vingueren les actuacions o espectacles, que aquest any van desenvolupar-se a la perfecció: en Pau Moragas i en Jordi Sempere, acompanyats per l’afany positiu del públic, van cantar la “Cançó de la Verema”, en Veneet feu la seva versió requerida dels Estopa, la Natàlia de Guatemala escenificà una dansa preciosa acompanyada de música, els ocupacionals o ocupes van representar una peça teatral que parafrasejava amb danses i moviments el moment de fer la verema i, finalment, per acabar, altra vegada en Jordi Sempere tocà les seves cançons d’autoria pròpia.
Així és que tot fou perfecte, més que cap altre any, pensem molts de nosaltres, i per això estem tan contents de formar part del projecte col•lectiu de l’Olivera, on tot hi té cabuda i tot és possible, on qualsevol afany i aventura humana té la possibilitat de realitzar-se de totes totes fins a les últimes conseqüències. Fins l’any que ve!
img_6563img_6632img_6642img_6657