VIATGE DE FORMACIÓ 2016 A TARBES (SUD DE FRANÇA)

El viatge ha estat un èxit en tots els sentits. Vam marxar el dijous 2 de juny i vam tornar el dissabte 4 de juny a Vallbona de les Monges, arribant la matinada del diumenge a casa nostra. El lloc escollit per a conèixer i visitar ha estat Tarbes, al sud de França, i la seva regió. Tarbes forma part, essent-ne prefactura o capital, del departament dels Hautes-Pyrénées i conforma la regió de la Bigorra, també a la regió francesa de Midi-Pyrénées.
El viatge d’anada va seguir frontalment la ruta dels Pirineus a través de la Vall d’Aran, passant per Balaguer, el Pont de Montanyana i el Pont de Suert, on la Maria es va marejar i vam parar per descansar a l’estació d’autobusos. De lluny, vam contemplar el congost de Mont-Rebei. I a la Vall d’Aran, després de travessar el túnel de Vielha, de cinc quilòmetres de llargària, vam aturar-nos en una benzinera on vam avituallar-nos i on vam poder experimentar el fet que la temperatura fos més fresca que abans de travessar el túnel. En pocs quilòmetres ja vam entrar a França.
Les criatures sobrenaturals es van presentar ja a l’últim tram d’autopista abans d’arribar a Tarbes. En aquest cas, eren 474 criatures o persones pertanyents als grups de nans, follets i gnoms (no sé si venien alguns elfs) provinents de Catalunya i que ja em van avisar, un cop ancorats tots ells al nostre propi vehicle, que les criatures sobrenaturals franceses eren molt somortes i tenien un esperit decadent i fracassat (en una reunió de criatures sobrenaturals a Catalunya, els emisaris de França ja van dir als nostres petits i curiosos catalans que no els importaria morir o desaparèixer). De tots maneres, segons informacions d’última hora, podem dir que existeixen 15 famílies de follets francesos, d’entre els quals destaquen al sud de França els Marrafeus.
11 Veggie Boxes

14 Arnau Turkeys

19 Jordi Arnau Donkeys

24 Group Chickens Goats

28 Lunchtime Hosts56 Viticulturists group

62 Group landscape

78 Group Vinyas Fora dels elements de fantasia totalment fidedignes i verídics, el viatge va seguir el seu curs preestablert i dissenyat prèviament pels nostres monitors o caps, en especial pel Pau, la Clara, la Mireia i també pel Carles. Vam arribar a l’alberg de Tarbes a quarts d’onze de la nit, tenint en compte que vam sortir a quarts de quatre de la tarda de Vallbona de les Monges. A l’última parada que vam fer un cop ja érem a França, camí de Tarbes, vam sopar i vam repartir les “missions”, on es prescrivia una acció determinada a fer cap a alguna de les persones del grup: es repartiren papers amb cada missió adjudicada a cada persona i en un altre paper, apareixia el nom de la persona cap a la qual havia de tenir lloc l’acció. Així, a mi em va tocar convèncer el propi Carles que beneïs la taula en algun moment del viatge, i la Mireia havia d’incitar, per exemple, que el Pau digués en un dels seus discursos les paraules “valor” i/o “territori” i que en el moment en què digués un d’aquests mots, féssim tots l’”onada”, etc., mentre la Glòria havia de fer un petó a l’orella a la Cristina… Tot plegat, un bon mal de cap font d’escarni però amb poc acarnissament, sinó una experiència lúdica i festiva molt divertida. Ja a l’alberg de Tarbes, vam repartir les habitacions –una mica llòbregues i recloses- i després d’alguns moments de convivència al voltant d’unes cerveses, vam anar a dormir. El vigilant nocturn de l’alberg ens mirava encuriosit com si fos una au nocturna, un mossol o òliba àvid de nous coneixements i relacions amb d’altres éssers fins ara desconeguts.
El divendres pel matí ens vam despertar ja una mica cansats. A l’hora d’esmorzar va venir la Bénédicte, la nostra introductora al sud de França, i vam començar la visita que vam realizar en una finca als voltants de Tarbes, on com a la nostra cooperativa l’Olivera –llar de tots i casa i terra comunes- treballen un grup bastant nombrós de discapacitats, que preparen cistelles amb productes d’hortalisses que cultiven als seus hivernacles, on també elaboren planter per als seus camps de cultiu més amplis. A l’explotació que vam visitar, que forma part de la xarxa d’ADAPEI-Hautes-Pyrénées, l’eix central de l’activitat sociolaboral del centre és el treball amb discapacitats: hi ha gairebé tants monitors o voluntaris com a propis discapacitats. A part dels tres hivernacles que tenen, hi ha una granja escola amb diferents animals que visiten escolars de la zona, i s’estan rehabilitant un parell d’edifics, entre els quals un antic castell, per rebre nous discapacitats. El producte estrella de l’explotació agrària per a discapacitats és, així doncs, les cistelles amb els productes cultivats i recollits per ells mateixos, que es distribueixen a una cartera de clients ja coneguda. Les persones que ens van introduir i van fer l’explicació van ser molt agradables i sol•licites en tot moment.
Divendres al migdia vam dinar a un restaurant també molt proper a Tarbes, i van venir les persones més importants a la regió d’ADAPEI, responsables del seu Centre Especial de Treball (CET): vam dinar amanida amb foie i cuixa d’ànec. Després, ja per la tarda, vam desplaçar-nos a Lourdes, on vam visitar un centre-residència per a discapacitats o persones amb problemes, gestionat per una associació i per l’Estat alhora. Vam caminar entre els pelegrins de Lourdes, i semblava que la Nostra Senyora o Verge del Lloc es queixés que hi havia massa gent al seu voltant amagada des de la seva cova. Jo vaig pensar que la mestressa del bar on ens vam aturar, una senyora entrada d’anys, podia ser una Verge de Lourdes amagada i farta de tantes multituds, idea que no pot ser verídica. Nosaltres, vam aprofitar per comprar relíquies o petites ampolles per posar-hi aigua beneïda, com feu per exemple l’Arnau.
La Idea de Viatge va conformant-se i anem assolint el resultat total de l’aventura. El viatge de formació ens permet copsar una cosmovisió sociolaboral que ja coneixem bastant bé mentre ens permet alhora gaudir dels petits moments d’un itinerari ple de grans sorpreses, amb molta alegria i pràcticament cap tristesa. El divendres per la nit vam sopar al casc antic de Tarbes, altre cop ànec en amanida i plat, i val a dir que érem una trentena incloent els nostres supervisors francesos. Hi havia concert a la plaça de música occitana cantada amb veus femenines. D’altra banda, les noies del grup de l’Olivera es van barallar una mica amb el cambrer. Tot seguit, uns quants d’entre nosaltres es van quedar al centre de Tarbes per anar a fer una cervesa, mentre els altres ens vam retirar per anar a dormir.
Dissabte pel matí ja vam carregar les bosses a les furgonetes, ens vam acomiadar de Tarbes i el seu alberg i vam enfilar el camí de Pau i la regió del Jurançon, al sud d’aquesta ciutat. El Jurançon és una regió de turons i pujols ondulats que oscil•len entre els 350 i 400 metres d’alçada, on es fa un vi excel•lent, generalment blanc dolç o sec que acompanya molt bé la cuina regional. Vam visitar les bodegues i les vinyes de Clos Lapeyre, que treballen amb agricultura ecològica i biodinàmica. Amb l’alçada, l’amplitud tèrmica dia-nit destacada afavoreix la maduració lenta del raïm. La doble influència dels Pirineus, a 25 km, i de l’Oceà Atlàntic, a 100 km, modera les temperatures.
Al pati interior de la finca, vam fer un tast de vins i vam dinar. Ens vam acomiadar del responsable que ens va acompanyar en la visita i amb la nostra amiga Isabelle, també francesa, vam encaminar-nos ja direcció a Catalunya camí de Huesca i el túnel de Somport (8 km). Abans, però, ens vam aturar a Oloron Sainte-Marie i vam visitar una botiga, dita “Tot de casa” en occità –com si fos català-, on un grup de deu pagesos productors venen els seus productes de proximitat. Allà tots ens vam animar i vam comprar diversos productes. Més tard, abans d’enfilar la tornada, vam aturar-nos a un taller de confecció de boines, una experiència singular que vam viure ja una mica cansats dels nostres viaranys de dormir poc i viatjar molt. La Isabelle se’n va anar i nosaltres vam cavalcar vers la frontera i Somport i vam aturar-nos a Huesca a sopar. Com ja he dit, vam arribar a Vallbona de les Monges la matinada de dissabte a diumenge, totalment baldats però amb una profunda sensació al paladar i a tots els sentits d’haver triomfat a través del camí emprès vers la França occitana. La nostalgia s’apodera de nosaltres quan pensem en el viatge i la seva Idea. Voldrem repetir-lo sempre i descobrir nous paisatges i camins per albirar una felicitat encara més pregona.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>