L’AGRICULTURA A L’ÈPOCA MEDIEVAL 3ª part

A l’Edat Mitjana, l’agricultura va patir molts canvis. Noblesa i clero eren considerats els membres més importants de la societat feudal, trobant-se a la cúspide de la piràmide social. Tanmateix, ells no foren mai majoria: a l’Edat Mitjana, quasi totes les persones eren pagesos. No tots els camperols tenien la mateixa categoria i condició social. Molts d’ells eren homes lliures. D’entre d’ells, alguns eren petits propietaris que vivien de le seves pròpies terres, mentre d’altres, els colons, les arrendaven al senyor feudal, una petita parcel•la de terra anomenada “manso”. D’altres camperols, en canvi, eren considerats quasi com a esclaus: els serfs. Els serfs eren els únics que treballaven per a mantenir el clero i la noblesa i en aquest sentit pagaven impostos. Gràcies a la millora climàtica i a un conjunt de progessos tecnològics, l’activitat agrària va prosperar a finals del segle XI. Aleshores, fou quan la població va créixer i els llogarrets es multiplicaren.
Des de principis de l’Edat Mitjana, la vida comercial i urbana s’havia estancat considerablement. Per aquest motiu, la terra es convertí pràcticament en la única font de riquesa: més del 90 per cent de la població feudal es basa sobretot en el cultiu de cereals. Tanmateix, l’agricultura es trobava molt poc desenvolupada, ja que la noblesa, propietària de la terra, era contrària a les novetats i gastava els seus diners en armes i objectes de luxe enlloc de destinar-lo a la introducció de noves tècniques agrícoles o a la millora de les que ja existien. Aquesta situació va començar a canviar a finals del segle XI.
Així doncs, molts camperols de l’Edat Mitjana eren serfs. Els serfs descendien, en la seva major part, dels antics esclaus. La servitut era hereditària: un serf pertanyia per naixement al patrimoni del seu senyor i no podia mai abandonar el feu. Se’ls tractava com a un objecte i el seu amo podia disposar del seu cos, del seu treball i dels seus béns. Per aquest motiu, el senyor que tenia serfs podia vendre’ls o regalar-los i, si ho considerava necessari, castigar-los. Els càstigs eren cruels: se’ls fuetejava, se’ls marcava amb ferro calent o se’ls tallaven les orelles, entre d’altres suplicis.
Alguns serfs realitzaven treballs domèstics: els serfs ministerials, que generalment eren mantinguts en la vivenda del seu amo o en alguna de les seves granges. D’altres serfs, en canvi, cultivaven les terres del senyor: els serfs de la gleva (aquestes terres eren anomenades mansos servils o de servitut). Els serfs de la gleva tenien la seva pròpia casa, subsistien amb el producte del seu propi treball i, en cas necessari, podien vendre el que sobrava de la collita. Per això, el seu manteniment no depenia directament del seu amo.
Els homes lliures o francs es classificaven en colons i vilans. Els colons arrendaven una parcel•la de terra al senyor: els mansos ingenus. Aquests mansos s’heretaven de generació en generació, per mitjà d’un contracte. Els vilans, en canvi, eren petits propietaris que vivien en llogarrets adquirits a partir del fruit de les seves terres, al marge del senyor. Les terres que treballaven s’anomenaven alous. En molts llocs d’Europa, com per exemple a Itàlia i en alguns llocs de França, els vilans eren majoria.
Els senyors feudals tenien l’obligació de defensar les persones que vivien de les seves terres per donar-los refugi en temps de guerra. A canvi, els senyors rebien d’ells una renda anual en diners, en productes agrícoles o animals, mentre la pagesia podia emprar els monopolis del castell pagant la taxa de “banalitat”: el molí, la premsa de vi, els ponts, etc.. D’altra banda, també s’havia de contribuir amb una suma indeterminada de diners, cada cop que el senyor ho requeria: la talla. La talla fou contestada per la pagesia amb múltiples revoltes sagnants.
L’autoritat del senyor feudal estava reforçada perquè posseïa el poder o ban que abans havia sigut del rei. Gràcies al ban, el poder del senyor en els seus dominis era quasi total. Entre les càrregues imposades a la pagesia, les més característiques foren les que es derivaren d’aquest poder: les banalitats. Les banalitats van ser monopolis que els senyors feudals es van atribuir en perjudici dels cultivadors. Unes vegades, es reservaven la venda del vi o de la cervesa; d’altres, assumien el dret exclusiu de proporcionar bestiar per a reproduir els ramats. Amb més freqüència, obligaven els camperols a moldre grans al seu molí, fornar el pa en un forn i premsar el raïm a la seva premsa. En general, els camperols vivien en situació de pobresa, explotació i dependència. L’anhel per part de molts serfs d’aconseguir la seva llibertat i els subsegüents esforços de la pagesia lliure per obtenir algun benefici foren motiu, com dèiem, de freqüents revoltes.

Bibliografia

http://mihistoriauniversal.com/edad-media/la-agricultura-en-la-edad-media/agricultura medieval 3.1agricultura medieval 3.2

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>