L’AGRICULTURA PRECOLOMBINA (NOU MÓN) I EL CONTACTE AMB EUROPA (VELL MÓN)

L’agricultura precolombina havia arribat a uns nivells de desenvolupament remarcables abans de l’arribada dels espanyols, aportant el 17% de les espècies que es cultiven avui dia al Món. L’agricultura del Nou Món es va enriquir molt amb les aportacions vingudes del Vell Món, i esdevingué aviat la millor d’aquells temps, un cop començat el Renaixement europeu. A Amèrica, van confluir per primera vegada els beneficis de barrejar les agricultures del blat de moro, del blat i de l’arròs. El procés fou lent. Primer es detectaren les plantes ameríndies, després s’aportaren les europees i es va tractar d’aclimatar-les, i finalment s’experimentà amb unes i altres per a adaptar-les a les diferents regions americanes, en moltes de les quals es desconeixia la papa, el cacao, el tomàquet, etc. Amb el transcurs dels anys es va arribar a un cert grau d’especialització. A les terres calentes es cultivaren la canya de sucre, el cacao, la iuca i la banana; a les temperades blat de moro i cotó; a les fredes blat i civada.
El desenvolupament agrícola va comptar amb nombrosos elements favorables i, alhora, amb alguns obstacles. Com a favorable s’ha de destacar una tradició indígena de quasi nou mil anys en la domesticació de les plantes.
La intensa pluviositat molt sovint no feia necessària la irrigació, i l’abundant mà d’obra indígena s’afegí a l’esclava. Com a inconvenients trobem que els sòls tropicals destaquen per tenir una capa vegetal molt pobra, que s’esgotava ràpidament amb els sistemes de cultiu antics; també les vies de comunicació eren difícils (només es desenvolupà l’agricultura comercialitzable en illes i zones costaneres); es denotava una manca important de capitals i una tècnica escassa (predominava la agricultura extensiva sobre la intensiva); mala distribució de la terra i, finalment, les catástrofes naturals (terratrèmols, inundacions), front a les quals no existien mecanismes de recuperació; fins i tot la mà d’obra es convertí en un problema, ja que va decréixer en una proporció inversa a l’augment de la demanda d’aliments, en produir-se una catástrofe demogràfica indígena.
Val a dir que existien dos grans grups de cultius autòctons i aclimatats: els primers es van destinar generalment al seu consum a Amèrica, ja que les plantes alimentícies més importants foren cultivades molt aviat a Europa, fent innecessària la seva importació, que era alhora molt difícil. Així s’esdevingué amb la papa, el blat de moro, el tomàquet, l’ají, etc. Les úniques que els europeus van tenir la necessitat d’importar foren les que no es pogueren donar-se a Europa, entre les quals van destacar el cacao, el tabac i els colorants. El cacao, originari de Mesoamèrica, es va cultivar amb mà d’obra esclava a Veneçuela i Guaiaquil (Quito). La Corona va restringir l’exportació de cacao guaiaquilqueny a Mèxic per temor de que servís per drenar plata peruana, però va afavorir la de Veneçuela a Espanya i a Mèxic, els dos grans consumidors d’aquest producte. El tabac es va produir principalment a Cuba, Puerto Rico, Nou Regne de Granada i Veneçuela. La monarquia va obstaculitzar el cultiu a Veneçuela per la por a que donés peu a l’establiment dels holandesos en aquest territori. El tabac cubà es va imposar per la seva excel•lent relació entre qualitat i preu.
D’altra banda, els colorants americans van ser molt sol•licitats pels centres manufacturers europeus. Generalment s’aconseguien fent ús d’insectes. I d’entre els cultius d’aclimatació van destacar els que eren propis de la dieta mediterrània, que els espanyols van introduir a finals del segle XV. El blat es donà a molts llocs de Mèxic, com són la vall de Atlixco i la meseta de l’Anahuac, així com també a Guatemala, a algunes zones de l’occident veneçolà, altiplà cundinamarquès (Nou Regne de Granada) i Quito, i a les valls peruanes, principals abastidores dels regnes del Pacífic fins a finals del segle XVII, quan fou suplantat pel blat xilè. Pel que fa a la vinya i a l’olivera, van tenir menys sort. La seva aclimatació va ser més difícil i es posaren impediments al seu cultiu per evitar la competència amb els productes peninsulars.
La vinya, tanmateix, s’aclimatà bé a Perú (valls de Nazca, Ica, Pisco, Paspayá i Arequipa), on es van arribar a produir 20.000 arroves de most, i després a Xile. L’olivera, per la seva banda, es donà a algunes regions mexicanes i xilenes, però la producció d’oli no va arribar a ser important. La canya de sucre fou el gran cultiu que va permetre l’agricultura comercialitzable a Amèrica. Les exportacions de sucre dominicà i portorriqueny daten de la segona década del segle XVI, on s’assoliren millors resultats que a Cuba que el 1620 comptava ja amb mig centenar d’ingenios –ingenis- que produïen 50.000 arroves de sucre.
Finalment, cal assenyalar que la ramaderia fou la gran aportació que vingué del Vell Món cap al Nou Món, on amb prou feines existia. Els pocs animals domesticats com la llama, el pavo o guajalote i el cuy o conill d’índies, tenien, a més, àmbits regionals molt localitzats. La ramaderia euroasiàtica es va traslladar aviat a les illes, on s’aclimatà, passant després al continent. Fou companya del procés de colonització, sorgint aleshores l’estança, on es criava i sel•leccionava la ramaderia major.
A Amèrica es reproduiren bé totes les espècies ramaderes. Algunes d’elles s’orientaren cap a determinats mercats. D’aquesta manera, el vacum i el porcí foren destinats a abastir centres urbans i miners. Aquests últims estaven generalment en zones àrides on no hi havia ferratges, fent això que s’hagués de comptar amb una regió ramadera que els servís de suport.
La ramaderia ovina subministrava llana per als obratges andins i mexicans. Les mules es constituïen de forma destacada per les seves múltiples aplicacions: s’utilitzaven en reals mines per a transportar el mineral, a les grans rutes comercials per al trasllat de fardells, i a les hisendes i plantacions per a moure els trulls on es molia la canya. Entre les grans regions ramaderes sobresortien Guadalajara (Jalisco) a Mèxic, Tucumán, Xile i les planúries veneçolanes pels seus vacums, i la zona andina pels seus ovins (el 1595 hi havia 800.000 ovelles a Santiago de Xile i 600.000 a Ambato un segle després).
L’abundància de ramaderia vacuna va originar una baixada del preu de la carn (a mitjans del segle XVI costava la tercera part del que valia a Espanya), fet que va alarmar el Cabildo mexicà, que va prohibir vendre-la a menys del valor establert. La situació fou tan greu que va deixar de constituir negoci portar la carn a les ciutats, on es mataven els caps de bestiar per aprofitar-ne únicament el cuir (que s’exportava a pèl) i el seu greix, amb el que es fabricaven veles o espelmes. Durant la segona meitat del segle XVII, Veneçuela i Santo Domingo exportaren a Espanya 180.000 i 200.000 cuirs a pèl respectivament.
La ramaderia va comportar molts problemes als agricultors, ja que moltes estances competien amb les sementeres i a aquestes els mancaven tancats. Una altra dificultat foren els ramaders transhumans. A Mèxic es movien anualment 200.000 ovelles des de Querétaro a les pastures del llac de Chapala i oest de Michoacán. Per a la defensa dels interessos ramaders, va sol•licitar el Cabildo de Mèxic la implantació de la Mesta, autoritzada per la corona el 1537. Es va intentar després extendre-la a d’altres territoris americans, però fou un fracàs. La mesta mexicana no agrupava als ramaders, sinó als propietaris d’estances i es va preocupar molt poc per la ramaderia ovina.

Bibliografia

Pàgina web: http://www.artehistoria.com/v2/contextos/1545.htm (i d’altres)
descarga (1)

descarga

images (1)

images (2)

images

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>