LÍRICA DE LA VEREMA 2017

LITÚRGIA PER A VEREMADORS
(dels ceps cap als astres)

Oh, veremadors de la vinya
que abraceu el cep diví
esclaus del fang i l’argila
fugissers de melangies
que irrompen en altre jorn
on el vi fa el seu camí,
allà on tot està per fer
i tot serà possible,
arran de la fulla,
prop del gotim dur,
a tocar de la branca
esberlada pel llamp i el tro
fulgent i roent de lletania.

Oh, trescadors del pàmpol
que camineu a les palpentes
embriagats de most
i vi joiós que embafa
sota els arbres ombrívols
on descansem dels àpats
curulls de benaurança,
quan la lluna blavosa
ja es dibuixa esberlada
en un cel majestuós
de ceps i astres proclars
on s’uneix el nostre braç
amb els déus ja cisellats.

Oh, arrencadors del raïm,
que fruïu per ser altius,
malgrat us elevi la ignorància
del que se sap honest
i vol ser petit, amagat
i cobejat per la verdor,
rere el crit retrunyidor
d’un clam de cel
i d’ocells de piuladissa
amatent, perduts ara
en el jaç poderós
que esbossen pagesos
i bosquerols fulgents.

Oh, perseverants cullidors
que ja us veieu gegantins
per la vostra fama i renom
assolits en benaurança,
alegre, en el món tenyit
pels homes de colors
i melodies que esbossen
els vostres dits cap al cel,
quan el cep fa de sostre
d’un cel esmicolat d’astres,
i el nostre Déu
ens saluda orgullós
estenent sa mà vigorosa.

Oh, fruïdors de gotims,
clandestins i arrecerats,
a qui us cobeja Dionís,
el déu propi del vi i la xauxa,
amb les seves bacants,
dones de mal viure
i xiscle clar dins la nit
de llops i òlibes i mussols
perduts sota el cel estelat,
clameu als astres per fi
la fi dels Temps,
que vindran amb un nou
principi d’il•lusió i força.

Oh, embriagats feinejadors,
continuem tots junts la tasca
i fem-la altiva i més gran,
del cep a la premsa mig buida,
amb pals i escombres si cal,
fent baixar el raïm per corriols
i canonades que vessaran
el líquid preuat en bótes
i dipòsits d’acer esmolat
poc ruïnosos i de llauna brillant,
on ni els déus ens esquitllaran,
malgrat ens cerquin i reclamin
en la nit més fosquívola i gran.

Oh, senyors de la verema
que abaltiu el tors tot nu
cap a les tel•lúries viatgeres
d’un cel rosat i virolat encara
quan l’astre rei es mostra bell
dibuixant figures enlaire ara
mentre prensem raïm curull
d’il•lusions i alegries debades.
Els amos del tel i la llum solar
som tots els que aquí frisem
per una nova albada ben porpra
que lligui ben dreta l’estaca
que ens fa engolir la joia
quan ens atrapa en bondat i frisança.

Oh, déus de la nit serena,
de la pluja, del vent o del gran astre
que llampagueja enmig de tot,
de la immensitat procaç
d’un tot i d’un nou viure
que s’escapen del rostre
amarat de suor del trescador
impenitent que persegueix raïms
disfressats de branques i gotims
quan ja fosqueja i s’anuncia la nit
pregona prenyada de disbauxa
d’un joc etern de silogismes
perpetus i amatents del ritual
del cullidor d’eterna disciplina,
quan baixen els cubells,
quan pugen les caixes
i els tractors s’enduen el fruit
cap al seu destí últim:
ser un vi dels déus que cavalca
entre gustos i tonalitats diverses,
sempre elevades de passió,
sempre impregnades de lletania,
d’una lírica i d’una litúrgia
que mostren el camí pla
de la bellesa cap a la bondat
i del fruïment fins a l’alegria.
Visca el celler de l’Olivera!

JORDI SEMPERE ROIG

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>