AGRICULTURA MODERNA

Aquest text que aquí presentem, ha estat extret íntegrament de la tesi doctoral de Jordi Sempere Roig publicada pel Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya l’any 2007, en una obra que duu per títol “L’agricultura de les perifèries urbanes. El cas de Barcelona i Toulouse”. Aquest text és la culminació de la sèrie històrica que proposa explicar l’agricultura a la Península Ibèrica des dels temps dels íbers fins a l’actualitat, passant per l’agricultura romana, l’agricultura medieval, l’agricultura d’Al-Andalus i arribant a l’agricultura precolombina, culminant aquest conjunt d’assajos amb la reflexió pertinent sobre l’agricultura moderna que aquí presentem.

A Catalunya no va ser fins a la dècada de 1960 que es reprengué la línia de desenvolupament i d’especialització agrària que tinguérem durant els primers decennis de segle XX. De totes maneres, en aquest període el sistema econòmic va començar a mostrar els primers símptomes de crisi. L’adopció de la tecnologia del que es coneix com a “revolució verda” (una revolució basada en la mecanització del camp, l’elevat consum de fertilitzants en els conreus i l’ús abusiu de fitosanitaris químics), que sobretot es va implantar als països més pobres, va suposar el trencament de la tradicional economia natural del sector agrari, pràcticament autosuficient, una agricultura natural que va prevaldre des dels temps dels íbers fins a l’agricultura precolombina –passant per l’època romana, la medieval i la del període andalusí- i que quedava del tot en entredit en la modernitat, com s’ha pogut analitzar des del biaix de l’actual crisi ecològica. A nivell global, així doncs, des de fa unes quantes dècades, s’ha cregut que la solució per als problemes de la producció agrícola es reduirien a difondre les noves tècniques i a facilitar els mitjans financers que exigirien la seva aplicació.
La crisi energètica de 1973 demostraria que tampoc els principis d’aquesta revolució de l’agricultura “moderna” eren infal•libles. Ni el subministrament d’energia i materials aliens a les explotacions agràries va ser constant, amb preus estables, ni la nova tecnologia, que no es va generalitzar tampoc a escala mundial, ha estat inofensiva per a l’equilibri ecològic i l’alimentació humana. En definitiva, no es resolia adequadament el problema de la fam al món. Així doncs, avui dia, en el context de la globalització económica, alguns sectors de l’opinió pública proposen revisar o modificar totalment els preceptes que regeixen la producció agrícola per fer-la més sostenible.
En aquest sentit, d’altra banda, perviuen en la producció agrícola moderna bastants vestigis de les pràctiques tradicionals, tot i que la tendència és la d’una substitució total d’aquestes pels processos industrials (tendència accentuada amb l’adopció recent de les biotecnologies). Els pagesos, així doncs, van perdent capacitat operativa en la gestió de les seves explotacions, malgrat que les biotecnologies poden contribuir a generar una nova ciència incorporada als sabers agrícoles tradicionals, que podria rebre el nom de “gestió de l’hàbitat” o “agroecologia”, una nova ciència que uniria en un corpus allò local amb allò global.
Els partidaris de l’agricultura sostenible aposten en aquesta línia per la diversificació del cicle productiu i el tipus de cultius seleccionats, fent rotacions més freqüents, usant menys productes químics i apropant la producció final directament al consumidor per mitjà del que es coneix com a “agricultura de proximitat”, amb una major imbricació i arrelament de l’agricultor al teixit social agrari local. Per tots aquests motius, s’ha de protegir alhora la diversitat biològica del planeta –i també la seva diversitat cultural-, doncs la modernització agrícola global ha substituït bona part de les velles cultures agràries de subsistència (veure text sobre l’Agricultura precolombina i postcolombina) que hi havia al planeta i que tenien un profund coneixement del seu entorn. Per això, l’estudi dels sistemes cognitius locals de les cultures tradicionals pot generar teories i pràctiques contraposades als principis de la revolució verda, malgrat això no impliqui un retorn als sistemes agraris preindustrials. En aquesta línia, cultura i formes de producció camperoles quedarien vinculades a l’hora de fer noves propostes amb vista al futur. En aquest sentit, cal protegir la saviesa de les comunitats pageses, per tal de garantir la supervivència dels grups que les practiquen i, alhora, construir iniciatives vàlides per al món d’avui.
Si la mecanització es pot entendre com a la primera gran revolució tecnològica que s’inicià a partir del segle XIX (cas de l’ús de tractors i de la resta de maquinària pesada en els cultius), la revolució química (fitosanitaris i fertilitzants químics) en seria la segona a partir de 1950 i la revolució biològica (sobretot en l’ús dels transgènics) seria ja la tercera gran revolució, que apareixeria sobretot en els últims anys. Els avenços en el camp dels adobs complexos han permès un nivell de fertilització de la terra més equilibrat i a un cost més baix que amb els nitrats naturals, cosa que ha fet possible una major producció per unitat de superfície: és més fàcil i barat, així doncs, reposar els nutrients de la terra, malgrat es generin desequilibris i contaminació. La intensificació, d’altra banda, ha permès incrementar les produccions, esdevenint una tecnologia “estalviadora de terra”.
El mateix podria dir-se dels plaguicides. La intensificació produeix una major proliferació d’insectes i diferents patologies, tot i que la mateixa indústria química ha posat els mitjans que, tècnicament, fan viable aquesta estratègia. En aquest sentit, les pràctiques de la lluita integrada ens apropen als beneficis de l’agricultura moderna mitjançant la introducció de depredadors naturals de plagues en els cultius, recolzant un ús racional dels recursos i de l’aprofitament al màxim de les potencialitats del sistema ecològic, afavorint una reducció en l’ús d’adobs químics. I això, tenint en compte que sovint es pensa que l’agricultura ecològica no aconsegueix uns rendiments prou elevats per alimentar la població mundial, malgrat si ho aconsegueixi a escala local i regional (recordem l’”agricultura de proximitat”). Així doncs, veient l’evolució histórica de la nostra agricultura al llarg dels segles, per defensar i fer valer el nostre patrimoni agrari, cultural i natural, a través del temps, em queda l’opció de defensar l’agricultura ecològica com a la possibilitat més fidedigne i sostenible a l’hora de fer progressar el nostre món rural i agrari: necessitarem més pagesos –més mà d’obra- i farem menys ús de maquinària i de pesticides i/o fertilitzants o adobs químics, però realitzarem una activitat agrària més natural que no tindrà externalitats negatives i sembla que és possible abordar la consecució de l’alimentació mundial si es juxtaposa l’agricultura ecològica i de proximitat a escala regional amb l’agricultura convencional o transgènica a escala continental, amb molts d’altres raonaments que ja s’aniran esbossant en un futur proper.

JORDI SEMPERE ROIG

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>