La nit cau morta sobre els llimbs
i res fa pensar que la llum tornarà,
malgrat la lluna ja somrigui
pensant en un curiós endemà,
de fat i sojorn proclar,
quan el raïm serà curull
abraçat per nostres mans
de calor abraonades
i de suor somortes
per un destí més clar.

L’actitud del veremador
és el que compta i el que duu
fins assolir el preuat most
a albirar un vi majestuós
i gloriós de rubrica celest,
quan els planetes dels voltants,
giravoltant àgils i veloços,
saluden demiurgs i fetillers
assenyalant-los amb un dit llarg
de mag i bruixot encès.
Oh! Si tant sols poguéssim
rebelar-nos pel llamp i el tro
que desfiguren nostra ànima,
per viure alegrement la disbauxa
del collidor díscol,
que no obeeix,
que té calor,
que sua fang, sutge i carn,
de sang impregnada i discernida
del que es revolta per l’Univers sencer
quan li és propi i indicatiu.

El senyor díscol i fervent
no es mira al mirall,
com tampoc es ressegueix
davant del cristall pur
ni tot sol ni amb la seva senyora,
i se sent rebel i fervorós
com si practiqués una nova religió
d’aires àgils i alegres,
sabent que si es revolta
i ho fa amb força contundent
derruïrà i vencerà murs i barreres,
i alhora, tastant el vi preuat,
albirarà un nou escenari
d’embriaguesa alegre
i disbauxament perenne
amb tristor somicada
per la nit dels dies
quan l’astre folgorós
d’ímpetu elevadíssim i solar,
indica el camí a seguir
cap a la felicitat rebel
d’un caldo de vi armoniós
i excels que entrompa
fins el més savi dels tastadors,
que esdevé díscol i embriagat
i fervent per l’embaladiment
del color de tinta que dibuixa
sang i vi dins del vidre
que elucubra fusta i fruit
dins d’una barrica santa
i sacrosanta i que embriaga
el tastador veremaire,
el veremador que revoltant-se
pugna per una felicitat millor
on l’embriaguesa i la festivitat
de fetiller perenne enlaira
l’estel del que ha perdut
el seny i esdevé fervent
trescador de la nit
i les guspires d’esperit del vi
il•luminen el camí de la disbauxa
dionísiaca quan tota festa
no serà vana sinó altiva
i salvatge, del cep fins a la taula,
del vidre i l’ampolla
que no es trenca,
fins a l’inici dels Temps,
fins al final de l’Eternitat
(que no té fi, com cap poema mai esbossat).

JORDI SEMPERE ROIG