CANÇÓ TZÍNGARA PER A DÍSCOLS I FERVENTS (poema de la verema 2018)

La nit cau morta sobre els llimbs
i res fa pensar que la llum tornarà,
malgrat la lluna ja somrigui
pensant en un curiós endemà,
de fat i sojorn proclar,
quan el raïm serà curull
abraçat per nostres mans
de calor abraonades
i de suor somortes
per un destí més clar.

L’actitud del veremador
és el que compta i el que duu
fins assolir el preuat most
a albirar un vi majestuós
i gloriós de rubrica celest,
quan els planetes dels voltants,
giravoltant àgils i veloços,
saluden demiurgs i fetillers
assenyalant-los amb un dit llarg
de mag i bruixot encès.
Oh! Si tant sols poguéssim
rebelar-nos pel llamp i el tro
que desfiguren nostra ànima,
per viure alegrement la disbauxa
del collidor díscol,
que no obeeix,
que té calor,
que sua fang, sutge i carn,
de sang impregnada i discernida
del que es revolta per l’Univers sencer
quan li és propi i indicatiu.

El senyor díscol i fervent
no es mira al mirall,
com tampoc es ressegueix
davant del cristall pur
ni tot sol ni amb la seva senyora,
i se sent rebel i fervorós
com si practiqués una nova religió
d’aires àgils i alegres,
sabent que si es revolta
i ho fa amb força contundent
derruïrà i vencerà murs i barreres,
i alhora, tastant el vi preuat,
albirarà un nou escenari
d’embriaguesa alegre
i disbauxament perenne
amb tristor somicada
per la nit dels dies
quan l’astre folgorós
d’ímpetu elevadíssim i solar,
indica el camí a seguir
cap a la felicitat rebel
d’un caldo de vi armoniós
i excels que entrompa
fins el més savi dels tastadors,
que esdevé díscol i embriagat
i fervent per l’embaladiment
del color de tinta que dibuixa
sang i vi dins del vidre
que elucubra fusta i fruit
dins d’una barrica santa
i sacrosanta i que embriaga
el tastador veremaire,
el veremador que revoltant-se
pugna per una felicitat millor
on l’embriaguesa i la festivitat
de fetiller perenne enlaira
l’estel del que ha perdut
el seny i esdevé fervent
trescador de la nit
i les guspires d’esperit del vi
il•luminen el camí de la disbauxa
dionísiaca quan tota festa
no serà vana sinó altiva
i salvatge, del cep fins a la taula,
del vidre i l’ampolla
que no es trenca,
fins a l’inici dels Temps,
fins al final de l’Eternitat
(que no té fi, com cap poema mai esbossat).

JORDI SEMPERE ROIG

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>