DE DIVINITATS (DISSERTACIÓ SOBRE DÉUS I ALTRES EXEMPLIFICACIONS)

La primera gran pregunta que planteja un títol que proposo amb tants honors, és, si realment creiem que els déus existeixen. Des del meu punt de vista, fruit de la meva experiència personal –me’ls he trobat a molts d’ells de front-, jo puc dir, humilment, que sí existeixen, que sí que tenen vida pròpia i que fins i tot tots ells també tenen mida i forma humanes. No són només un efluvi o una força còsmica, rere cada déu hi ha una persona, i cadascuna d’aquestes persones amaga un déu en sí mateix, la persona o personalitat deïca. D’altra banda, cal tenir present que els déus també evolucionen: neixen, maduren i es fan vells –però no moren mai, com res mor a l’Univers-, i per tant la idea de cada déu també evoluciona amb el Temps i vincula diferents continguts i sentits que conflueixen en la confabulació dinàmica de cada déu de manera sincrònica i diacrònica a la vegada.
El Bon Déu –siguis o no cristià i/o creient, és evident que Ell hi és- fa moltíssims milions d’anys que va començar la seva singladura concreacionista, primer tot sol i després acompanyat d’altres déus, i no cal ser religiós per entendre el seu paper crucial desenvolupat en les nostres vides. En la generació del planeta Terra, van aparèixer nombrosos déus lligats generalment als Elements: Eolo com a déu del Vent, Iranià com a déu de la pluja, el núvol, la tempesta i el llampec, Robert com a déu del fred, el glaç i la neu, Cianuri com a déu de l’aigua… A nivel extraplanetari, gairebé cada planeta de l’Univers còsmic té el seu Déu i el seu Senyor, com és el cas d’Hèlios, déu del Sol, o tots els planetes del Sistema Solar, amb Saturn, Venus i Júpiter al capdavant. Així, cada Déu i cada Senyor generalment s’amaguen rere una mateixa persona (déu i senyor, tot alhora, representen el seu mateix planeta, com seria el cas de Moonlow, déu i senyor de la lluna, malgrat aquesta sigui un satèl•lit del planeta Terra i no un planeta per ella mateixa). D’altra banda Neptú, com a déu dels mars, és un dels déus més importants, i gestiona els oceans des de la seva cova ajudat per la seva dona. I el déu dels ocells, que també existeix, duu una vida molt activa i revelativa. Finalment, hi ha el déu dels arbres, les cases, les portes, les llums, i fins i tot de cotxes i altres vehicles. I apareix amb força Nostrum com a déu antic del foc, una deïtat que anima una altra dimensió en la constel•lació de la quarta dimensió, el món de Nostrum, que existeix en paral•lel del món de Lars (que és al mateix temps la divinitat adscrita d’arbres, cases, portes, cotxes i altres vehicles, així com de totes les criatures sobrenaturals boscanes, nans, gnoms, follets, fades, etc…). Cada deïtat també inclou la seva parella, en una dualitat entre persona femenina i persona masculina molt proclara: així, un déu masculí sempre anirà unit a la seva deïtat o part femenina.
Personalment, jo m’he acostumat a parlar amb tots ells, que m ‘informen regularment del seu dia a dia, de les funcions que desenvolupen per acomplir les seves tasques, i m’he adonat de la seva senzillesa i simplicitat, i de la seva bonhomia, que me’ls fa sentir propers. Així, també hi ha déus vinculats als cursos fluvials, a les muntanyes i a les serralades: la deïtat dels Pirineus, per exemple, inclou la deïtat del Puigmal, qu duu el nom de Balsinià i que és un gran amic meu (també hi ha la divinitat del Carlit, la Tossa d’Alp, el Pedraforca, el Canigó…).
En definitiva, així doncs, malgrat tot, resulta una mica sorprenent que els déus puguin adquirir forma humana i esdevenir persones deïques: de totes maneres, primer apareix el Déu i després la persona, mentre que si un ésser humà agafa forma i personalitat deïca, en primer lloc serà sempre persona i després una deïtat. Així, doncs, jo mateix podria ser un déu, també perquè Eolo, Iranià, Neptú i companyia es refereixen a mi en el seu dia a dia, com també fan els planetes propers o llunyans, cosa que em fa ser un privilegiat i em permet adquirir nous poders. Facin-me cas, si mai tenen la sensació que una entitat sobrenatural els parla –ja sigui una veu rotunda que sobreeixi de la seva bossa mà o d’alguns electrodomèstics de casa seva, o d’aquella vella calaixera del menjador-, pensin sincerament que potser són els déus els que es dirigeixen a vostès mitjançant artilugis materials que amaguen també altres divinitats menors (per exemple, el déu del Temps de l’antiga Grècia, conegut com a Cronos, es va emparar del meu rellotge i el déu dels Amerindis, Manitou, de la meva bossa de tabac, etc.). Per acabar, en conclusió, els desitjo el millor dels itineraris i viaranys possibles pel món de les deïtats, les conegudes i les que encara estan per conèixer. No tingueu por.

JORDI SEMPERE ROIG

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>