Arxiu de l'autor: L'Olivera Cooperativa

CANÇÓ TZÍNGARA PER A DÍSCOLS I FERVENTS (poema de la verema 2018)

La nit cau morta sobre els llimbs
i res fa pensar que la llum tornarà,
malgrat la lluna ja somrigui
pensant en un curiós endemà,
de fat i sojorn proclar,
quan el raïm serà curull
abraçat per nostres mans
de calor abraonades
i de suor somortes
per un destí més clar.

L’actitud del veremador
és el que compta i el que duu
fins assolir el preuat most
a albirar un vi majestuós
i gloriós de rubrica celest,
quan els planetes dels voltants,
giravoltant àgils i veloços,
saluden demiurgs i fetillers
assenyalant-los amb un dit llarg
de mag i bruixot encès.
Oh! Si tant sols poguéssim
rebelar-nos pel llamp i el tro
que desfiguren nostra ànima,
per viure alegrement la disbauxa
del collidor díscol,
que no obeeix,
que té calor,
que sua fang, sutge i carn,
de sang impregnada i discernida
del que es revolta per l’Univers sencer
quan li és propi i indicatiu.

El senyor díscol i fervent
no es mira al mirall,
com tampoc es ressegueix
davant del cristall pur
ni tot sol ni amb la seva senyora,
i se sent rebel i fervorós
com si practiqués una nova religió
d’aires àgils i alegres,
sabent que si es revolta
i ho fa amb força contundent
derruïrà i vencerà murs i barreres,
i alhora, tastant el vi preuat,
albirarà un nou escenari
d’embriaguesa alegre
i disbauxament perenne
amb tristor somicada
per la nit dels dies
quan l’astre folgorós
d’ímpetu elevadíssim i solar,
indica el camí a seguir
cap a la felicitat rebel
d’un caldo de vi armoniós
i excels que entrompa
fins el més savi dels tastadors,
que esdevé díscol i embriagat
i fervent per l’embaladiment
del color de tinta que dibuixa
sang i vi dins del vidre
que elucubra fusta i fruit
dins d’una barrica santa
i sacrosanta i que embriaga
el tastador veremaire,
el veremador que revoltant-se
pugna per una felicitat millor
on l’embriaguesa i la festivitat
de fetiller perenne enlaira
l’estel del que ha perdut
el seny i esdevé fervent
trescador de la nit
i les guspires d’esperit del vi
il•luminen el camí de la disbauxa
dionísiaca quan tota festa
no serà vana sinó altiva
i salvatge, del cep fins a la taula,
del vidre i l’ampolla
que no es trenca,
fins a l’inici dels Temps,
fins al final de l’Eternitat
(que no té fi, com cap poema mai esbossat).

JORDI SEMPERE ROIG

L’OLIVERA. UNA EXPERIÈNCIA UTÒPICA

L’any 1974 en Josep Mª.Segura, escolapi, va començar a fer realitat un somni de feia temps: viure en comunitat de vida, treball i pregària amb nois i noies discapacitats a l’estil de les comunitats de l’Arche, iniciades a França per Jean Vanier. En aquell moment no hi havia pràcticament cap servei per a discapacitats. La filosofia és que en aquest món tots som “discapacitats” en una cosa o altra i que cal acceptar-nos en igualtat tal com som. Escollí l’allunyat poble de Vallbona de les Monges per estar a l’ombra del monestir. El projecte començà a caminar i aviat arribaren els nois i noies amb dificultats. El poble acceptà sense recança els nous veïns i es buscaren feines al camp o a l’artesania, imprescindibles per a la subsistència.

Però aviat sorgiren dificultats no previstes, econòmiques, el condicionant de la distància, les internes de tot grup que comença. La mes important: la mort d’en Josep Mª Segura el 1978. L’equip es decidí per la continuïtat, més guiats per voluntarisme que per prudència humana. Sempre diem que van ser els discapacitats, els que en aquell moment van salvar l’Olivera. Amb la seva mirada ens deien que no els podíem abandonar.

Fa quaranta anys i ens sembla que fou ahir. Després han vingut nuvolades, trons i tempestes, però ha resistit. Ara hi ha un equip sòlid, amb Carles de Ahumada, Pau Moragas, Clara Griera, Dolors Llonch, Enric Altisent… fins a més de setanta. Només entrar-hi es respiren els valors inicials, un caliu de fraternitat, treball, alegria i acollida, però s’han canviat les formes.

Legalment som una cooperativa agrícola de treball associat que produïm i comercialitzem vi i oli. La major part són socis treballadors i una part dels socis són persones “fràgils” amb dificultats d’inserció social que viuen i treballen a la cooperativa. La seva autonomia, llibertat, la seva capacitat d’administrar els seus recursos, de sortides, de cultura, és un fet essencial per l’Olivera.

L’any 1982 vam decidir plantar vinya. Amb l’amistat i generós assessorament del renomat cavista del Penedès Juvé Camps, vam fer la primera verema al 1989: 16.000 ampolles. La primera fou el Blanc de Serè amb el disseny de Claret Serrahima. Avui fem setze classes de vins i produïm gairebé 200.000 ampolles. L’any 1999 vam fer la primera producció d’oli amb el nostre propi molí.

L’any 2005 l’alcalde de Barcelona Joan Clos ens proposa fer-nos càrrec d’una finca del mateix Ajuntament, Can Calopa, a la vessant nord de Collserola. La casa s’inaugura finalment el 2010. Serà la segona seu de la Olivera després de la de Vallbona. A imitació de la Olivera hi ha nois i noies amb dificultats psíquiques i produïm el vi denominació “Barcelona”.

Per l’Olivera –Vallbona i Can Calopa— els eixos que des de l’inici i encara avui ens vertebren són:
1. La dimensió social: som un espai que integra persones fràgils, especialment amb discapacitat psíquica i/o malaltia mental, una organització “inclusiva” on a partir del treball i la vida en comú cadascú pot créixer com a persona. Són primordials els serveis d’utilitat social (formació, inserció, solidaritat, acollida, rehabilitació, integració laboral…)
2. La dimensió productiva amb la voluntat d’elaborar productes de qualitat, d’agricultura ecològica i de respecte al territori. Són els que ofereixen un valor afegit a tota la cadena de producció (treballadors, distribuïdors, consumidors, territori…).
3. La dimensió cooperativa de petita escala i de gestió sempre concertada. El model cooperatiu, a més, facilita que les persones “fràgils” puguin ser protagonistes i no “usuaris”. Són socis de la cooperativa, tenen el seu salari i seguretat social.
4. La dimensió del treball en xarxa, tant pel que fa a l’aspecte social (ALLEM, Dincat, Taller Alba), com pel que fa a les xarxes de producció agrícola i de finances ètiques (Cambra de Comerç de Tàrrega, Slow-Food, Tierra Madre, Xarxa Agricultura Social, Arefa, Xarxa socioeconomia solidària, Fiare-Fets, Coop-57, xarxa d’economia social…).

Avui l’Olivera és coneguda i per molts tinguda com a referència tant per la dimensió social com la productiva. Això fa que sigui una experiència visitada i hi vinguin a estudiar i fer pràctiques estudiants d’arreu del món (l’any passat fins a una cinquantena).

Això no hauria sigut possible sense uns objectius i un lideratge molt clar i sense un esforç persistent, continuat i fins i tot amb una molt estricta moderació salarial acceptada per l’equip i que no es correspon amb l’alt nivell professional de l’equip directiu. Fins i tot durant els anys de crisi, oferint productes “prescindibles” (vi i oli) i amb una competència creixent, l’Olivera s’ha anat afermant. Perquè per l’Olivera el “desenvolupament” va molt més enllà de la vessant econòmica, vol dir cohesió, acceptació de la diferència, respecte a l’altre i respecte a la natura, compartir, felicitat. Viure la utopia quasi a tocar dels dits.

Jaume Botey, 9 de juliol 2017.

[Publicat a la revista El Pregó, núm. 549 (11), 2017]

AGRICULTURA MODERNA

Aquest text que aquí presentem, ha estat extret íntegrament de la tesi doctoral de Jordi Sempere Roig publicada pel Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya l’any 2007, en una obra que duu per títol “L’agricultura de les perifèries urbanes. El cas de Barcelona i Toulouse”. Aquest text és la culminació de la sèrie històrica que proposa explicar l’agricultura a la Península Ibèrica des dels temps dels íbers fins a l’actualitat, passant per l’agricultura romana, l’agricultura medieval, l’agricultura d’Al-Andalus i arribant a l’agricultura precolombina, culminant aquest conjunt d’assajos amb la reflexió pertinent sobre l’agricultura moderna que aquí presentem.

A Catalunya no va ser fins a la dècada de 1960 que es reprengué la línia de desenvolupament i d’especialització agrària que tinguérem durant els primers decennis de segle XX. De totes maneres, en aquest període el sistema econòmic va començar a mostrar els primers símptomes de crisi. L’adopció de la tecnologia del que es coneix com a “revolució verda” (una revolució basada en la mecanització del camp, l’elevat consum de fertilitzants en els conreus i l’ús abusiu de fitosanitaris químics), que sobretot es va implantar als països més pobres, va suposar el trencament de la tradicional economia natural del sector agrari, pràcticament autosuficient, una agricultura natural que va prevaldre des dels temps dels íbers fins a l’agricultura precolombina –passant per l’època romana, la medieval i la del període andalusí- i que quedava del tot en entredit en la modernitat, com s’ha pogut analitzar des del biaix de l’actual crisi ecològica. A nivell global, així doncs, des de fa unes quantes dècades, s’ha cregut que la solució per als problemes de la producció agrícola es reduirien a difondre les noves tècniques i a facilitar els mitjans financers que exigirien la seva aplicació.
La crisi energètica de 1973 demostraria que tampoc els principis d’aquesta revolució de l’agricultura “moderna” eren infal•libles. Ni el subministrament d’energia i materials aliens a les explotacions agràries va ser constant, amb preus estables, ni la nova tecnologia, que no es va generalitzar tampoc a escala mundial, ha estat inofensiva per a l’equilibri ecològic i l’alimentació humana. En definitiva, no es resolia adequadament el problema de la fam al món. Així doncs, avui dia, en el context de la globalització económica, alguns sectors de l’opinió pública proposen revisar o modificar totalment els preceptes que regeixen la producció agrícola per fer-la més sostenible.
En aquest sentit, d’altra banda, perviuen en la producció agrícola moderna bastants vestigis de les pràctiques tradicionals, tot i que la tendència és la d’una substitució total d’aquestes pels processos industrials (tendència accentuada amb l’adopció recent de les biotecnologies). Els pagesos, així doncs, van perdent capacitat operativa en la gestió de les seves explotacions, malgrat que les biotecnologies poden contribuir a generar una nova ciència incorporada als sabers agrícoles tradicionals, que podria rebre el nom de “gestió de l’hàbitat” o “agroecologia”, una nova ciència que uniria en un corpus allò local amb allò global.
Els partidaris de l’agricultura sostenible aposten en aquesta línia per la diversificació del cicle productiu i el tipus de cultius seleccionats, fent rotacions més freqüents, usant menys productes químics i apropant la producció final directament al consumidor per mitjà del que es coneix com a “agricultura de proximitat”, amb una major imbricació i arrelament de l’agricultor al teixit social agrari local. Per tots aquests motius, s’ha de protegir alhora la diversitat biològica del planeta –i també la seva diversitat cultural-, doncs la modernització agrícola global ha substituït bona part de les velles cultures agràries de subsistència (veure text sobre l’Agricultura precolombina i postcolombina) que hi havia al planeta i que tenien un profund coneixement del seu entorn. Per això, l’estudi dels sistemes cognitius locals de les cultures tradicionals pot generar teories i pràctiques contraposades als principis de la revolució verda, malgrat això no impliqui un retorn als sistemes agraris preindustrials. En aquesta línia, cultura i formes de producció camperoles quedarien vinculades a l’hora de fer noves propostes amb vista al futur. En aquest sentit, cal protegir la saviesa de les comunitats pageses, per tal de garantir la supervivència dels grups que les practiquen i, alhora, construir iniciatives vàlides per al món d’avui.
Si la mecanització es pot entendre com a la primera gran revolució tecnològica que s’inicià a partir del segle XIX (cas de l’ús de tractors i de la resta de maquinària pesada en els cultius), la revolució química (fitosanitaris i fertilitzants químics) en seria la segona a partir de 1950 i la revolució biològica (sobretot en l’ús dels transgènics) seria ja la tercera gran revolució, que apareixeria sobretot en els últims anys. Els avenços en el camp dels adobs complexos han permès un nivell de fertilització de la terra més equilibrat i a un cost més baix que amb els nitrats naturals, cosa que ha fet possible una major producció per unitat de superfície: és més fàcil i barat, així doncs, reposar els nutrients de la terra, malgrat es generin desequilibris i contaminació. La intensificació, d’altra banda, ha permès incrementar les produccions, esdevenint una tecnologia “estalviadora de terra”.
El mateix podria dir-se dels plaguicides. La intensificació produeix una major proliferació d’insectes i diferents patologies, tot i que la mateixa indústria química ha posat els mitjans que, tècnicament, fan viable aquesta estratègia. En aquest sentit, les pràctiques de la lluita integrada ens apropen als beneficis de l’agricultura moderna mitjançant la introducció de depredadors naturals de plagues en els cultius, recolzant un ús racional dels recursos i de l’aprofitament al màxim de les potencialitats del sistema ecològic, afavorint una reducció en l’ús d’adobs químics. I això, tenint en compte que sovint es pensa que l’agricultura ecològica no aconsegueix uns rendiments prou elevats per alimentar la població mundial, malgrat si ho aconsegueixi a escala local i regional (recordem l’”agricultura de proximitat”). Així doncs, veient l’evolució histórica de la nostra agricultura al llarg dels segles, per defensar i fer valer el nostre patrimoni agrari, cultural i natural, a través del temps, em queda l’opció de defensar l’agricultura ecològica com a la possibilitat més fidedigne i sostenible a l’hora de fer progressar el nostre món rural i agrari: necessitarem més pagesos –més mà d’obra- i farem menys ús de maquinària i de pesticides i/o fertilitzants o adobs químics, però realitzarem una activitat agrària més natural que no tindrà externalitats negatives i sembla que és possible abordar la consecució de l’alimentació mundial si es juxtaposa l’agricultura ecològica i de proximitat a escala regional amb l’agricultura convencional o transgènica a escala continental, amb molts d’altres raonaments que ja s’aniran esbossant en un futur proper.

JORDI SEMPERE ROIG

LÍRICA DE LA VEREMA 2017

LITÚRGIA PER A VEREMADORS
(dels ceps cap als astres)

Oh, veremadors de la vinya
que abraceu el cep diví
esclaus del fang i l’argila
fugissers de melangies
que irrompen en altre jorn
on el vi fa el seu camí,
allà on tot està per fer
i tot serà possible,
arran de la fulla,
prop del gotim dur,
a tocar de la branca
esberlada pel llamp i el tro
fulgent i roent de lletania.

Oh, trescadors del pàmpol
que camineu a les palpentes
embriagats de most
i vi joiós que embafa
sota els arbres ombrívols
on descansem dels àpats
curulls de benaurança,
quan la lluna blavosa
ja es dibuixa esberlada
en un cel majestuós
de ceps i astres proclars
on s’uneix el nostre braç
amb els déus ja cisellats.

Oh, arrencadors del raïm,
que fruïu per ser altius,
malgrat us elevi la ignorància
del que se sap honest
i vol ser petit, amagat
i cobejat per la verdor,
rere el crit retrunyidor
d’un clam de cel
i d’ocells de piuladissa
amatent, perduts ara
en el jaç poderós
que esbossen pagesos
i bosquerols fulgents.

Oh, perseverants cullidors
que ja us veieu gegantins
per la vostra fama i renom
assolits en benaurança,
alegre, en el món tenyit
pels homes de colors
i melodies que esbossen
els vostres dits cap al cel,
quan el cep fa de sostre
d’un cel esmicolat d’astres,
i el nostre Déu
ens saluda orgullós
estenent sa mà vigorosa.

Oh, fruïdors de gotims,
clandestins i arrecerats,
a qui us cobeja Dionís,
el déu propi del vi i la xauxa,
amb les seves bacants,
dones de mal viure
i xiscle clar dins la nit
de llops i òlibes i mussols
perduts sota el cel estelat,
clameu als astres per fi
la fi dels Temps,
que vindran amb un nou
principi d’il•lusió i força.

Oh, embriagats feinejadors,
continuem tots junts la tasca
i fem-la altiva i més gran,
del cep a la premsa mig buida,
amb pals i escombres si cal,
fent baixar el raïm per corriols
i canonades que vessaran
el líquid preuat en bótes
i dipòsits d’acer esmolat
poc ruïnosos i de llauna brillant,
on ni els déus ens esquitllaran,
malgrat ens cerquin i reclamin
en la nit més fosquívola i gran.

Oh, senyors de la verema
que abaltiu el tors tot nu
cap a les tel•lúries viatgeres
d’un cel rosat i virolat encara
quan l’astre rei es mostra bell
dibuixant figures enlaire ara
mentre prensem raïm curull
d’il•lusions i alegries debades.
Els amos del tel i la llum solar
som tots els que aquí frisem
per una nova albada ben porpra
que lligui ben dreta l’estaca
que ens fa engolir la joia
quan ens atrapa en bondat i frisança.

Oh, déus de la nit serena,
de la pluja, del vent o del gran astre
que llampagueja enmig de tot,
de la immensitat procaç
d’un tot i d’un nou viure
que s’escapen del rostre
amarat de suor del trescador
impenitent que persegueix raïms
disfressats de branques i gotims
quan ja fosqueja i s’anuncia la nit
pregona prenyada de disbauxa
d’un joc etern de silogismes
perpetus i amatents del ritual
del cullidor d’eterna disciplina,
quan baixen els cubells,
quan pugen les caixes
i els tractors s’enduen el fruit
cap al seu destí últim:
ser un vi dels déus que cavalca
entre gustos i tonalitats diverses,
sempre elevades de passió,
sempre impregnades de lletania,
d’una lírica i d’una litúrgia
que mostren el camí pla
de la bellesa cap a la bondat
i del fruïment fins a l’alegria.
Visca el celler de l’Olivera!

JORDI SEMPERE ROIG

CRÒNICA DE LA VEREMA 2017

Foto 1_MG_1837Foto 2_MG_1874Foto 7_verema can calopaFoto 8_verema rasimsetembre-octubre de 2017

Aquest ha estat un any difícil pels efectes d’una meteorologia adversa que va glaçar algunes vinyes en moments en què ja no tocava fer massa fred, malgrat que finalment la collita global s’ha rascabalat -i més enllà d’això- i hem pogut fer una bona verema. Els collidors o veremaires o veremadors han treballat com sempre de valent sota un sol de justícia, fustigats per un vent inclement o remullats per la pluja, sempre amb l’ideal d’una feina ben feta clavat entre cella i cella, al bell mig del front, pensant sempre en el bé comú de l’Olivera.
Assenyalo sobretot a la Carme Solanes, en Joan Vidal i en Rafael Salas –i com no al propi Pau Moragas- com a responsables que hagi estat possible una bona verema, endreçada i ben organitzada, que ha permès a tots els treballadors situar-se bé sobre l’escaquer de cada vinya. Caixa amunt, caixa avall, tot ben curull de raïms que anem destriant per especificitats i varietats i que anem col•locant diligentment dalt del tractor. A algunes vinyes hem trobat podrit i/o cendrosa, però potser no tant com a d’altres anys, i el que ha destacat més han estat les vinyes escadusseres de raïm, a la plana, on devia tocar més el fred. El Rogel•li és valent i audaç conduint la furgoneta travessant paisatges de malvasia i cabernet sauvignon. Els veremadors ens adormim somorts en el trajecte que ens du fins a la vinya. El color verdorenc dels pàmpols o fulles del cep se’ns clava a la retina i seguim perseguint la parellada, el macabeu i el chardonnay. El tractor va ple de caixes fins al capdamunt i sembla que tot pugui caure i anar-se’n tot en orris en qüestió de segons: fins a sis pisos de caixes posem dalt del remolc! Però l’astúcia dels que carreguen caixes i disposen l’estructura metàl•lica per a que tot s’aguanti és mereixedora d’admiració. A aquestes alçades, a principis d’octubre, només ens queda collir el negre del Terme de Nalec. En pocs dies podrem dir que tot ha estat un èxit.
Passen els dies, i hom té la sensació que la buidor s’empara dels veremadors, encara que tanmateix ja comença la collita de l’oliva. Els raïms per pansificar són els que es cullen a última hora directament del cep, per a elaborar els nostres vins dolços, uns raïms que també disposem amb palla dins d’unes caixes per a que es vagin assecant. Al celler s’ha treballat de valent, i l’equip de bodega ha fet un gran esforç tot premsant el raïm i fent passar el most per les canonades fins als dipòsits de fermentació: el raïm blanc es premsa mentre el raïm negre es desarrapa i es deixa macerar.
L’equip de camp i l’equip de bodega treballem conjuntament. Quan arriba el raïm dalt del tractor dins les caixes blanques, ja el situem sobre fustes o palets. D’aquí, s’encinten les caixes blanques amb el nom de la varietat i la finca on s’ha collit, i si el raïm no es disposa directament dins la cambra frigorífica, es pot abocar d’immediat dins la premsa. Tot aquest batibull que es genera a la porta del darrera del celler té la seva poètica, sobretot quan ja s’intueix el capvespre amb un sol que ja anuncia la tardor. Cridem i frisem. I tenim ganes que ja sigui l’hora de plegar per anar a descansar, evocatius d’un dia més de traginar el raïm amunt i avall, amb la roba, els braços i les mans enganxifosos pel most que s’abraona de la vinya enllà.
És millor no pensar en res, deixar-se portar per la brisa que sacseja lleument els ceps. Enfunyir-se ben bé la gorra i somiar despert que tot ha de poder ser possible. El matí és furiós, la tarda té més melangia perquè a quarts de set ja refresca. Fem vi, però no pensem que fem vi, pensem tan sols en el fruit que farà aquest vi. Ens obsessiona el raïm i volem arrabassar-ho tot, que no quedi cap gotim dins la planta. Sublimem la calor i la set perquè s’ha d’arribar fins al final. Els nombres canten i la mala experiència provocada per un fred tardà redueix la verema d’enguany a un 20% menys en volum del que hi hagué l’any passat. Per això la verema s’ha fet més curta. I per aquest motiu hem trobat molts ceps pràcticament buits.
L’estrés per la feina que s’ha de fer és plausible a mig matí, però quan acabem una jornada i anem a dinar o a sopar, ja al vespre, ens enorgullim de la feina ben feta. Quan acaba la jornada tothom està excitat i no es pot ni pensar en l’endemà, quan tornarem a suar, quan ens tornarà a rompre el mal d’esquena, quan la set ens farà asseure’ns sota un arbre consirosos… L’equip fa pinya, el grup preval més enllà de l’individu, tothom té ganes de descansar. Mirem enlaire i somiem que potser si plou no podrem anar a collir aquesta tarda, fet que endarrerirà les tasques de la verema, encara que al final de tot, les persones congeniem amb la feina que s’ha de fer i preferim que el sol sigui radiant. L’experiència val la pena i tots aprenem una mica més del que signifiquen les feines a pagès. Prop d’un reng de ceps, la persona també es despulla per arribar dins del seu ésser fins a les profunditats que la vinya amb les tisores li permetran albirar quan el dia a dia monòton d’anar retallant el cep es faci un suplici. Aleshores haurà arribat el moment de dir prou, i que ja n’hi hagut massa de patiment per tanta feina impenitent, malgrat tot sigui meravellós, fantàstic, fora d’òrbita alhora.

JORDI SEMPERE ROIG

L’AGRICULTURA I LA RELIGIÓ PRECOLOMBINA

“És precís retornar a l’agricultura la sacralitat que li fou manllevada pel model de l’agricultura industrial. És precís també, reprendre el model de l’agricultura tradicional basat en l’ús de fertilitzants i insecticides naturals, controls biològics i rotació de cultius”.

Amb l’aparició de l’agricultura, farà més de dotze mil anys, es va iniciar una transformació decisiva i transcendental en el desenvolupament ulterior de la humanitat. El profund canvi cultural que va aportar l’agricultura vindria a marcar, a partir d’aquell moment, les expressions diverses que tindrien relació amb la vida de tots els éssers humans. Del misteri i segurament fascinació que els nostres avantpassats més allunyats en el temps professaren al sol, a la pluja i al creixement i reproducció d’animals i plantes, es va anar evolucionant vers a una adequació i interacció inevitable amb el medi natural.
D’ací que l’agricultura va influir poderosament, sense cap dubte, de la gènesi, desenvolupament i justificació de totes les nocions màgico-religioses que els pobles precolombins van anar forjant i transmetent de generació en generació, en funció a l’esplendor que van tenir les seves civilitzacions. Per tant, l’agricultura no es va limitar a ser la base fonamental per cobrir les necessitats bàsiques relacionades amb l’alimentació, el proveïment de medicines, combustibles, ornaments i materials de construcció, sinó que i en virtut d’aquest extraordinari i decisiu rol que simbolitzava a les seves vides, els amerindis precolombins, així doncs, es valgueren d’aquest imaginari per a fonamentar una bella, rica i meravellosa cosmovisió religiosa.
D’aquesta manera, les civilitzacions indígenes precolombines que ocupaven les zones dels Andes i Mesoamèrica principalment, van forjar tant en l’agricultura com en la religió, dos dels seus llegats culturals més importants. L’agricultura, que feu possible avançar explicacions elementals dels misteris de la mort i el sentit i conservació de la vida, va influir decisivament en la formació i cohesió de les comunitats pre-hispàniques, que versaven al voltant de creences i valors fonamentats en grimatge 1an mesura en concepcions animistes i naturalistes.
D’aquesta manera, un conjunt de cerimònies, festes i pràctiques d’ordre màgic, invocaven i evocaven tot al llarg del continent, a déus que representaven el sol, la pluja, la terra, la fertilitat, els vents i les collites. Pacha mama, Inti, Viracocha, Ixtoh, Tlaloc, Quetzalcóalt i Chac, són alguns dels noms que inques, maies i asteques veneraven amb grandíssima devoció, per la fe inalterable que mostraven en relació al progrés i desenvolupament de les activitats agrícoles que ardorosament treballaven.
Tot això explica per què la impressionant ciutadella de Teotihuacán –el lloc dels déus, segons la llengua asteca-, que tingué un gran esplendor al segle VII, comptés amb un bell i formós temple dedicat a l’agricultura. També mostra la particular cosmovisió dels maies, que feia aparèixer al centre de l’Univers una gegantina planta de blat de moro. Com dèiem i com anem dient, aquesta interdependència entre agricultura i religió precolombina, així doncs, apareixia en la pròpia concepció de l’art i les seves diverses manifestacions.
Moltes plantes indoamericanes com la pruna, l’avocat, blat de moro i cacao, entre d’altres, foren considerades com d’origen diví pels aborígens precolombins. D’aquí va néixer l’extraordinària importància que tingué el cacao com a aliment i com a moneda de canvi entre toltecas, chichimecas i maies, després de ser entregat pel déu blanc Quetzalcóalt. Mentre el blat de moro va arribar a tenir un caràcter tan sagrat i monumental per al maia quiché, que apareix amb la pròpia gestació dels primers homes sobre la terra, el Popol Vuh diu en aquest sentit que “…de blat de moro groc i de blat de moro blanc, es feu la seva carn; de massa de blat de moro es feren els braços i les cames dels homes. Únicament la massa del blat de moro va entrar a la carn dels nostres pares, els quatre homes que foren creats…”
No obstant això, tota aquesta cosmovisió religiosa que nasqué i s’emparà en harmònica relació i sotsteniment amb les pràctiques i finalitats de l’agricultura indígena, en èpoques més recents ha anat desapareixent gradualment i en lloc seu s’ha anat imponent una agricultura que no necessita invocar cap déu més que no sigui el del mercat, per a privatitzar llavors, animals i collites. Aquest fet ha implicat la destrucció de recursos i de les bases fonamentals que fan possible l’activitat agícola, així com s’ha prioritzat en aquest sentit l’assoliment de les exigències comercials i lucratives més enllà de les necessitats humanes de primer ordre.
En efecte, l’agricultura que impera avui dia al nostre planeta es troba en conflicte clar i frontal amb els recursos dels que depèn per a la seva existència. S’ha renunciat, així doncs, a la visió holística que tan decisiva fou per als pobles aborígens, que no veien cap separació entre el món natural i l’humà, per a assumir la interacció home-natura com a una rivalitat sempre permanent.
En aquest marc, les pràctiques agrícoles que avui encara prevalen es veuen afectades i són responsables alhora de la profunda crisi ecològica i social en què es fonamenta l’actual model d’agricultura moderna, com veurem en els següents capítols d’història de l’agricultura universal que presentarem en els mesos que vindran al nostre blog. Així doncs, l’agricultura moderna desempallegada dels vestigis i survivals d’una agricultura ecològicament sostenible tradicional i basada en el culte religiós positiu, introdueix els següents elements conformatius d’una estructura socioeconòmica capitalista a partir del que es coneix com a Revolució Verda: monocultius, productes agroquímics, llavors híbrides, erosió genètica, mecanització i irrigació intensiva, entre d’altres elements, així com cal afegir els cultius transgènics i el patentat de plantes, animals, i del coneixement tradicional.
Per aquests motius, Pedro Rivera Ramos, l’autor del text que analitzem i que tenim entre mans i que esbossem paral•lelament amb la informació que ell aporta des del nostre punt de vista, sosté que és precís tornar l’abans possible a una agricultura que mantingui la sacralitat de la qual fou desposseïda pel model d’agricultura industrial, que tampoc ha pogut solucionar el problema de la fam al Món: encara hi ha mil milions de famolencs i s’han degradat el 25% de les terres agrícoles del planeta, així com s’han salinitzat de forma greu el 10% de les terres irrigades del món. L’agricultura ecològica i la biodinàmica, mitjançant l’ús de fertilitzants i insecticides naturals, els controls biològics i la rotació de cultius, conjuminada amb l’agricultura social que respecta els drets dels treballadors agraris i d’uns consumidors responsables, podria ser possible si no es renunciés al vessant sacramental de les religions que es basen també en el respecte a la natura i l’agricultura que desenvolupen alhora en el model productiu que defensen, de caire més alternatiu i més probable i eficaç en paràmetres de sostenibilitat per als ecosistemes naturals i agraris, i per a l’estructura socioeconòmica que els sostenen i fonamenten.
El culte i el ritual, així doncs, en definitiva, expliquen la relació que estableix l’ésser humà amb el cultiu que procrea, en termes de cultura agrària, entenent aquest principi no només per a l’Amèrica precolombina sinó per a tots els sistemes agraris tradicionals del Món, també a Europa, Àfrica, Àsia i Oceania. L’agricultura ritual s’entén a través del culte que vincula el pagès a una divinitat determinada, que variarà sovint segons el tipus de cultiu, amb un credo moltes vegades vinculat a la fertilitat i fecunditat naturals. D’aquí la necessitat de manllevar i desvincular les activitats agràries del sistema industrial capitalista que desvirtua el treball agrari que s’ha implementat sempre i que és més sostenible.
imatge 2imatge 3imatge 4
Bibliografia: Pedro Rivera Ramos //www.biodiversidadla.org/Portada_Principal/Documentos/La_agricultura_y_la_religión_precolombina

LES COLÒNIES DEL C.E.T. DE L’OLIVERA 2017

Destí: Calella, 4 dies, 3 nits, platja, sol, temps lliure, piscina, hotel, terrasseta,…
L’equip: Josep Mª Andreu, Esteve, Francesc, Cisco, Oscar, Vineet, Ismail, Eloi i Esther.
Així es preparen les Colònies 2017 amb l’equip de C.E.T de l’Olivera, durant els dies 25, 26, 27 i 28 de maig.
Marxem el dijous per la tarda i ens plantem a Calella, concretament a l’hotel «Olímpic» just per sopar, després anem a descobrir les habitacions i els petits luxes que ens esperen. I per anar coneixent el terreny, anem a buscar alguna terrasseta nocturna on tinguin gelats.
Ens despertem el divendres amb moltes ganes d’anar a la platja i tots plegats anem a gaudir del plaer de la brisa marina fins l’hora de dinar. Durant la tarda ens decidim d’anar a conèixer Calella: per començar ens enfilem fins arribar al far de Calella, el qual encara funciona, per baixar agafem el trenet turístic que ens passeja per tot Calella, acabem la tarda tot passejant pel lloc. Per descomptat que fem una passejadeta nocturna tot guaitant els pubs i discoteques de la zona.
Comencem el dissabte anant al mercat de Calella i coneixent la part més històrica de Calella. Avui és el dia que l’Isma comença el ramadà. Durant la tarda alguns van a fer migdiada, altres a la piscina de l’hotel i altres a la platja. Ens reunim a l’hora del sopar i planifiquem la nit, ja que alguns decideixen anar a la discoteca «Frog» i d’altres prefereixen voltar per les terrasses de voreta de l’hotel.
Això es comença a acabar. Ja som diumenge. Durant el matí anem a acomplir uns quants objectius que teníem pendents i acabar de gaudir de la platja i de Calella. Després de dinar recollim totes les coses i ens despedim dels cambrers del restaurant i enfilem rumb cap a Vallbona de les Monges.
Durant aquests dies ho vam passar genial, vam tenir tots molt bon humor i esperit de companyerisme, i si alguna cosa cal destacar és que si s’està disposat a passar-ho bé tot va més que bé.
20170527_235824

descarga (1)

descarga (2)

descarga

L’AGRICULTURA PRECOLOMBINA (NOU MÓN) I EL CONTACTE AMB EUROPA (VELL MÓN)

L’agricultura precolombina havia arribat a uns nivells de desenvolupament remarcables abans de l’arribada dels espanyols, aportant el 17% de les espècies que es cultiven avui dia al Món. L’agricultura del Nou Món es va enriquir molt amb les aportacions vingudes del Vell Món, i esdevingué aviat la millor d’aquells temps, un cop començat el Renaixement europeu. A Amèrica, van confluir per primera vegada els beneficis de barrejar les agricultures del blat de moro, del blat i de l’arròs. El procés fou lent. Primer es detectaren les plantes ameríndies, després s’aportaren les europees i es va tractar d’aclimatar-les, i finalment s’experimentà amb unes i altres per a adaptar-les a les diferents regions americanes, en moltes de les quals es desconeixia la papa, el cacao, el tomàquet, etc. Amb el transcurs dels anys es va arribar a un cert grau d’especialització. A les terres calentes es cultivaren la canya de sucre, el cacao, la iuca i la banana; a les temperades blat de moro i cotó; a les fredes blat i civada.
El desenvolupament agrícola va comptar amb nombrosos elements favorables i, alhora, amb alguns obstacles. Com a favorable s’ha de destacar una tradició indígena de quasi nou mil anys en la domesticació de les plantes.
La intensa pluviositat molt sovint no feia necessària la irrigació, i l’abundant mà d’obra indígena s’afegí a l’esclava. Com a inconvenients trobem que els sòls tropicals destaquen per tenir una capa vegetal molt pobra, que s’esgotava ràpidament amb els sistemes de cultiu antics; també les vies de comunicació eren difícils (només es desenvolupà l’agricultura comercialitzable en illes i zones costaneres); es denotava una manca important de capitals i una tècnica escassa (predominava la agricultura extensiva sobre la intensiva); mala distribució de la terra i, finalment, les catástrofes naturals (terratrèmols, inundacions), front a les quals no existien mecanismes de recuperació; fins i tot la mà d’obra es convertí en un problema, ja que va decréixer en una proporció inversa a l’augment de la demanda d’aliments, en produir-se una catástrofe demogràfica indígena.
Val a dir que existien dos grans grups de cultius autòctons i aclimatats: els primers es van destinar generalment al seu consum a Amèrica, ja que les plantes alimentícies més importants foren cultivades molt aviat a Europa, fent innecessària la seva importació, que era alhora molt difícil. Així s’esdevingué amb la papa, el blat de moro, el tomàquet, l’ají, etc. Les úniques que els europeus van tenir la necessitat d’importar foren les que no es pogueren donar-se a Europa, entre les quals van destacar el cacao, el tabac i els colorants. El cacao, originari de Mesoamèrica, es va cultivar amb mà d’obra esclava a Veneçuela i Guaiaquil (Quito). La Corona va restringir l’exportació de cacao guaiaquilqueny a Mèxic per temor de que servís per drenar plata peruana, però va afavorir la de Veneçuela a Espanya i a Mèxic, els dos grans consumidors d’aquest producte. El tabac es va produir principalment a Cuba, Puerto Rico, Nou Regne de Granada i Veneçuela. La monarquia va obstaculitzar el cultiu a Veneçuela per la por a que donés peu a l’establiment dels holandesos en aquest territori. El tabac cubà es va imposar per la seva excel•lent relació entre qualitat i preu.
D’altra banda, els colorants americans van ser molt sol•licitats pels centres manufacturers europeus. Generalment s’aconseguien fent ús d’insectes. I d’entre els cultius d’aclimatació van destacar els que eren propis de la dieta mediterrània, que els espanyols van introduir a finals del segle XV. El blat es donà a molts llocs de Mèxic, com són la vall de Atlixco i la meseta de l’Anahuac, així com també a Guatemala, a algunes zones de l’occident veneçolà, altiplà cundinamarquès (Nou Regne de Granada) i Quito, i a les valls peruanes, principals abastidores dels regnes del Pacífic fins a finals del segle XVII, quan fou suplantat pel blat xilè. Pel que fa a la vinya i a l’olivera, van tenir menys sort. La seva aclimatació va ser més difícil i es posaren impediments al seu cultiu per evitar la competència amb els productes peninsulars.
La vinya, tanmateix, s’aclimatà bé a Perú (valls de Nazca, Ica, Pisco, Paspayá i Arequipa), on es van arribar a produir 20.000 arroves de most, i després a Xile. L’olivera, per la seva banda, es donà a algunes regions mexicanes i xilenes, però la producció d’oli no va arribar a ser important. La canya de sucre fou el gran cultiu que va permetre l’agricultura comercialitzable a Amèrica. Les exportacions de sucre dominicà i portorriqueny daten de la segona década del segle XVI, on s’assoliren millors resultats que a Cuba que el 1620 comptava ja amb mig centenar d’ingenios –ingenis- que produïen 50.000 arroves de sucre.
Finalment, cal assenyalar que la ramaderia fou la gran aportació que vingué del Vell Món cap al Nou Món, on amb prou feines existia. Els pocs animals domesticats com la llama, el pavo o guajalote i el cuy o conill d’índies, tenien, a més, àmbits regionals molt localitzats. La ramaderia euroasiàtica es va traslladar aviat a les illes, on s’aclimatà, passant després al continent. Fou companya del procés de colonització, sorgint aleshores l’estança, on es criava i sel•leccionava la ramaderia major.
A Amèrica es reproduiren bé totes les espècies ramaderes. Algunes d’elles s’orientaren cap a determinats mercats. D’aquesta manera, el vacum i el porcí foren destinats a abastir centres urbans i miners. Aquests últims estaven generalment en zones àrides on no hi havia ferratges, fent això que s’hagués de comptar amb una regió ramadera que els servís de suport.
La ramaderia ovina subministrava llana per als obratges andins i mexicans. Les mules es constituïen de forma destacada per les seves múltiples aplicacions: s’utilitzaven en reals mines per a transportar el mineral, a les grans rutes comercials per al trasllat de fardells, i a les hisendes i plantacions per a moure els trulls on es molia la canya. Entre les grans regions ramaderes sobresortien Guadalajara (Jalisco) a Mèxic, Tucumán, Xile i les planúries veneçolanes pels seus vacums, i la zona andina pels seus ovins (el 1595 hi havia 800.000 ovelles a Santiago de Xile i 600.000 a Ambato un segle després).
L’abundància de ramaderia vacuna va originar una baixada del preu de la carn (a mitjans del segle XVI costava la tercera part del que valia a Espanya), fet que va alarmar el Cabildo mexicà, que va prohibir vendre-la a menys del valor establert. La situació fou tan greu que va deixar de constituir negoci portar la carn a les ciutats, on es mataven els caps de bestiar per aprofitar-ne únicament el cuir (que s’exportava a pèl) i el seu greix, amb el que es fabricaven veles o espelmes. Durant la segona meitat del segle XVII, Veneçuela i Santo Domingo exportaren a Espanya 180.000 i 200.000 cuirs a pèl respectivament.
La ramaderia va comportar molts problemes als agricultors, ja que moltes estances competien amb les sementeres i a aquestes els mancaven tancats. Una altra dificultat foren els ramaders transhumans. A Mèxic es movien anualment 200.000 ovelles des de Querétaro a les pastures del llac de Chapala i oest de Michoacán. Per a la defensa dels interessos ramaders, va sol•licitar el Cabildo de Mèxic la implantació de la Mesta, autoritzada per la corona el 1537. Es va intentar després extendre-la a d’altres territoris americans, però fou un fracàs. La mesta mexicana no agrupava als ramaders, sinó als propietaris d’estances i es va preocupar molt poc per la ramaderia ovina.

Bibliografia

Pàgina web: http://www.artehistoria.com/v2/contextos/1545.htm (i d’altres)
descarga (1)

descarga

images (1)

images (2)

images

VIATGE DE COLÒNIES DEL STO A SALOU (del 31 de maig al 2 de juny de 2017)

Durant aquestes colònies del Servei de Teràpia Ocupacional teníem uns objectius: cada persona tenia una missió. Així, per exemple, la Cristina volia menjar-se un gelat i en Sergi volia pujar en un vaixell, en Jordi volia pujar al Dragon Khan, en Josep volia pujar a un trenet, en Joan volia menjar molt, l’Anita volia conèixer un noi italià ros i amb els ulls blaus, la Maria volia posar-se morena i la Mireia volia relaxar-se i desconnectar…
Vam allotjar-nos en un hotel de Salou. El primer dia vam deixar les maletes a l’hotel i vam anar a passejar pel passeig de Salou, i vam entrar a les botigues que hi havia. També vam menjar un gelat. El segon dia vam anar a la platja pel matí i a la tarda vam anar a passejar-nos per Cambrils. I el tercer dia vam anar a passar-ho bé a Port Aventura.
Així doncs, durant aquests tres dies vam anar acomplint els nostres objectius i vam tornar feliços a casa, contents i molt alegres, pensant ja en les aventures que viurem l’any que ve.
20170601_124619

20170602_125236

20170602_135400

P1000919

L’enoturisme o com vendre emocions

El passat mes de març i abril vam asistir a un curs que portava per nom:
L’ENOTURISME UNA OPORTUNITAT PER ALS CELLERS
El curs el vam fer a l’Escola Agrària de Tàrrega , els dilluns a la tarda amb una durada de 20 hores Vam assistir al curs: La Mery, l’Àngel, el Martí, la Isabel i la Maria Dolors i l’Iñígo de Can Calopa i de Vallbona hi vam anar el Jordi Sempere, la Glòria, l’Arnau, l’Anna i jo, la Lourdes
Ja sabeu que des de l’Olivera s’està en un procés d’actualització del servei d’enoturisme i s’estan posant les bases per l’Enoturisme de Can Calopa. Creiem en les possibilitats laborals i humanes que treballar a l’enoturisme ens pot aportar a les persones que treballem i també per la promoció de l’economia social i la diversificació d’ingressos de l’Olivera.
Cal tenir present que l’enoturisme no és una simple visita al celler, on després d’unes acurades explicacions et donen un tastet de vi i pots comprar ampolles. Segurament l’enoturisme inclou tot això però també implica molts altres factors i principalment cal que impliqui el territori, la història, les emocions, les vivències i que sigui especial per a tu.
El principal component de l’enoturisme és el turisme, primer de tot cal atraure el públic, cal entrendre com funciona aquest món , els seus mecanismes propis, entendre que amb el turisme entrem al sector serveis. Sóm una empresa amb una part agrícola –sector primàri-, una part d’elaboració la vinificació –sector secundàri- i oferim una experiència turística –sector serveis o tercer sector-
L’enoturisme, igual que les altres tipologies de turisme, principalment ven FELICITAT a través de les EMOCIONS al voltant del món del vi. Cal que l’enoturisme creï un BON RECORD QUE NO S’OBLIDI. Que quan surtis de l’estada tinguis ganes de comentar-la als teus amics per que vinguin i que, a més, un temps després, quan vas a comprar una ampolla de vi i vegis el vi de l’Olivera, aquest record t’il.lumini una rialla particular i l’ agafis i te l’emportis a casa per tornar a recordar aquell BON MOMENT

L’enoturisme ha de ser una combinació perfecta entre el turisme rural, el turisme cultural, el turisme gastronòmic i el turisme actiu. El turista que ens visiti al nostre celler voldrà viure una experiencia única i en funció dels seus gustos i desitjos. Aquí, cal canviar. Cal preguntar-li, averiguar, dels serveis que oferim, quin li pot agradar més.
Ens van posar un exemple molt gràfic, quan ens van dir: -Oi què quan aneu a un restaurant a sopar, no us ensenyen sempre la cuina? No us ensenyen les olles, planxes i d’altres components? Per que quan anem a un celler sempre fem el mateix? Aquest model està esgotat. Cal ajustar-nos a crear aquestes noves experiències que ens emocionin i que transmetin alhora els valors de la pròpia OLIVERA
Resumint direm que “l’enoturisme ven felicitat per mitjà de les emocions” (Paul Wagner) I si això ho tenim clar, per què seguim utilitzant tants tecnicisme quan el que ens enamora de veritat són les històries i les persones que hi ha al darrera?
Cal formar-se, aplicar l’empatia de pensar que ens agradaria a nosaltres de viure en aquell moment i que tenim de diferent de la resta de cellers i empreses del món el vi.
IMG-20170403-WA0036A L’OLIVERA AIXÒ ÉS FÀCIL!

Lourdes Mora i Alsina
IMG-20170403-WA0031
Curs Enoturisme 2017 L'OLIVERA
20170403_164403