Arxiu de la categoria: agricultura

CANÇÓ TZÍNGARA PER A DÍSCOLS I FERVENTS (poema de la verema 2018)

La nit cau morta sobre els llimbs
i res fa pensar que la llum tornarà,
malgrat la lluna ja somrigui
pensant en un curiós endemà,
de fat i sojorn proclar,
quan el raïm serà curull
abraçat per nostres mans
de calor abraonades
i de suor somortes
per un destí més clar.

L’actitud del veremador
és el que compta i el que duu
fins assolir el preuat most
a albirar un vi majestuós
i gloriós de rubrica celest,
quan els planetes dels voltants,
giravoltant àgils i veloços,
saluden demiurgs i fetillers
assenyalant-los amb un dit llarg
de mag i bruixot encès.
Oh! Si tant sols poguéssim
rebelar-nos pel llamp i el tro
que desfiguren nostra ànima,
per viure alegrement la disbauxa
del collidor díscol,
que no obeeix,
que té calor,
que sua fang, sutge i carn,
de sang impregnada i discernida
del que es revolta per l’Univers sencer
quan li és propi i indicatiu.

El senyor díscol i fervent
no es mira al mirall,
com tampoc es ressegueix
davant del cristall pur
ni tot sol ni amb la seva senyora,
i se sent rebel i fervorós
com si practiqués una nova religió
d’aires àgils i alegres,
sabent que si es revolta
i ho fa amb força contundent
derruïrà i vencerà murs i barreres,
i alhora, tastant el vi preuat,
albirarà un nou escenari
d’embriaguesa alegre
i disbauxament perenne
amb tristor somicada
per la nit dels dies
quan l’astre folgorós
d’ímpetu elevadíssim i solar,
indica el camí a seguir
cap a la felicitat rebel
d’un caldo de vi armoniós
i excels que entrompa
fins el més savi dels tastadors,
que esdevé díscol i embriagat
i fervent per l’embaladiment
del color de tinta que dibuixa
sang i vi dins del vidre
que elucubra fusta i fruit
dins d’una barrica santa
i sacrosanta i que embriaga
el tastador veremaire,
el veremador que revoltant-se
pugna per una felicitat millor
on l’embriaguesa i la festivitat
de fetiller perenne enlaira
l’estel del que ha perdut
el seny i esdevé fervent
trescador de la nit
i les guspires d’esperit del vi
il•luminen el camí de la disbauxa
dionísiaca quan tota festa
no serà vana sinó altiva
i salvatge, del cep fins a la taula,
del vidre i l’ampolla
que no es trenca,
fins a l’inici dels Temps,
fins al final de l’Eternitat
(que no té fi, com cap poema mai esbossat).

JORDI SEMPERE ROIG

L’OLIVERA. UNA EXPERIÈNCIA UTÒPICA

L’any 1974 en Josep Mª.Segura, escolapi, va començar a fer realitat un somni de feia temps: viure en comunitat de vida, treball i pregària amb nois i noies discapacitats a l’estil de les comunitats de l’Arche, iniciades a França per Jean Vanier. En aquell moment no hi havia pràcticament cap servei per a discapacitats. La filosofia és que en aquest món tots som “discapacitats” en una cosa o altra i que cal acceptar-nos en igualtat tal com som. Escollí l’allunyat poble de Vallbona de les Monges per estar a l’ombra del monestir. El projecte començà a caminar i aviat arribaren els nois i noies amb dificultats. El poble acceptà sense recança els nous veïns i es buscaren feines al camp o a l’artesania, imprescindibles per a la subsistència.

Però aviat sorgiren dificultats no previstes, econòmiques, el condicionant de la distància, les internes de tot grup que comença. La mes important: la mort d’en Josep Mª Segura el 1978. L’equip es decidí per la continuïtat, més guiats per voluntarisme que per prudència humana. Sempre diem que van ser els discapacitats, els que en aquell moment van salvar l’Olivera. Amb la seva mirada ens deien que no els podíem abandonar.

Fa quaranta anys i ens sembla que fou ahir. Després han vingut nuvolades, trons i tempestes, però ha resistit. Ara hi ha un equip sòlid, amb Carles de Ahumada, Pau Moragas, Clara Griera, Dolors Llonch, Enric Altisent… fins a més de setanta. Només entrar-hi es respiren els valors inicials, un caliu de fraternitat, treball, alegria i acollida, però s’han canviat les formes.

Legalment som una cooperativa agrícola de treball associat que produïm i comercialitzem vi i oli. La major part són socis treballadors i una part dels socis són persones “fràgils” amb dificultats d’inserció social que viuen i treballen a la cooperativa. La seva autonomia, llibertat, la seva capacitat d’administrar els seus recursos, de sortides, de cultura, és un fet essencial per l’Olivera.

L’any 1982 vam decidir plantar vinya. Amb l’amistat i generós assessorament del renomat cavista del Penedès Juvé Camps, vam fer la primera verema al 1989: 16.000 ampolles. La primera fou el Blanc de Serè amb el disseny de Claret Serrahima. Avui fem setze classes de vins i produïm gairebé 200.000 ampolles. L’any 1999 vam fer la primera producció d’oli amb el nostre propi molí.

L’any 2005 l’alcalde de Barcelona Joan Clos ens proposa fer-nos càrrec d’una finca del mateix Ajuntament, Can Calopa, a la vessant nord de Collserola. La casa s’inaugura finalment el 2010. Serà la segona seu de la Olivera després de la de Vallbona. A imitació de la Olivera hi ha nois i noies amb dificultats psíquiques i produïm el vi denominació “Barcelona”.

Per l’Olivera –Vallbona i Can Calopa— els eixos que des de l’inici i encara avui ens vertebren són:
1. La dimensió social: som un espai que integra persones fràgils, especialment amb discapacitat psíquica i/o malaltia mental, una organització “inclusiva” on a partir del treball i la vida en comú cadascú pot créixer com a persona. Són primordials els serveis d’utilitat social (formació, inserció, solidaritat, acollida, rehabilitació, integració laboral…)
2. La dimensió productiva amb la voluntat d’elaborar productes de qualitat, d’agricultura ecològica i de respecte al territori. Són els que ofereixen un valor afegit a tota la cadena de producció (treballadors, distribuïdors, consumidors, territori…).
3. La dimensió cooperativa de petita escala i de gestió sempre concertada. El model cooperatiu, a més, facilita que les persones “fràgils” puguin ser protagonistes i no “usuaris”. Són socis de la cooperativa, tenen el seu salari i seguretat social.
4. La dimensió del treball en xarxa, tant pel que fa a l’aspecte social (ALLEM, Dincat, Taller Alba), com pel que fa a les xarxes de producció agrícola i de finances ètiques (Cambra de Comerç de Tàrrega, Slow-Food, Tierra Madre, Xarxa Agricultura Social, Arefa, Xarxa socioeconomia solidària, Fiare-Fets, Coop-57, xarxa d’economia social…).

Avui l’Olivera és coneguda i per molts tinguda com a referència tant per la dimensió social com la productiva. Això fa que sigui una experiència visitada i hi vinguin a estudiar i fer pràctiques estudiants d’arreu del món (l’any passat fins a una cinquantena).

Això no hauria sigut possible sense uns objectius i un lideratge molt clar i sense un esforç persistent, continuat i fins i tot amb una molt estricta moderació salarial acceptada per l’equip i que no es correspon amb l’alt nivell professional de l’equip directiu. Fins i tot durant els anys de crisi, oferint productes “prescindibles” (vi i oli) i amb una competència creixent, l’Olivera s’ha anat afermant. Perquè per l’Olivera el “desenvolupament” va molt més enllà de la vessant econòmica, vol dir cohesió, acceptació de la diferència, respecte a l’altre i respecte a la natura, compartir, felicitat. Viure la utopia quasi a tocar dels dits.

Jaume Botey, 9 de juliol 2017.

[Publicat a la revista El Pregó, núm. 549 (11), 2017]

AGRICULTURA MODERNA

Aquest text que aquí presentem, ha estat extret íntegrament de la tesi doctoral de Jordi Sempere Roig publicada pel Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya l’any 2007, en una obra que duu per títol “L’agricultura de les perifèries urbanes. El cas de Barcelona i Toulouse”. Aquest text és la culminació de la sèrie històrica que proposa explicar l’agricultura a la Península Ibèrica des dels temps dels íbers fins a l’actualitat, passant per l’agricultura romana, l’agricultura medieval, l’agricultura d’Al-Andalus i arribant a l’agricultura precolombina, culminant aquest conjunt d’assajos amb la reflexió pertinent sobre l’agricultura moderna que aquí presentem.

A Catalunya no va ser fins a la dècada de 1960 que es reprengué la línia de desenvolupament i d’especialització agrària que tinguérem durant els primers decennis de segle XX. De totes maneres, en aquest període el sistema econòmic va començar a mostrar els primers símptomes de crisi. L’adopció de la tecnologia del que es coneix com a “revolució verda” (una revolució basada en la mecanització del camp, l’elevat consum de fertilitzants en els conreus i l’ús abusiu de fitosanitaris químics), que sobretot es va implantar als països més pobres, va suposar el trencament de la tradicional economia natural del sector agrari, pràcticament autosuficient, una agricultura natural que va prevaldre des dels temps dels íbers fins a l’agricultura precolombina –passant per l’època romana, la medieval i la del període andalusí- i que quedava del tot en entredit en la modernitat, com s’ha pogut analitzar des del biaix de l’actual crisi ecològica. A nivell global, així doncs, des de fa unes quantes dècades, s’ha cregut que la solució per als problemes de la producció agrícola es reduirien a difondre les noves tècniques i a facilitar els mitjans financers que exigirien la seva aplicació.
La crisi energètica de 1973 demostraria que tampoc els principis d’aquesta revolució de l’agricultura “moderna” eren infal•libles. Ni el subministrament d’energia i materials aliens a les explotacions agràries va ser constant, amb preus estables, ni la nova tecnologia, que no es va generalitzar tampoc a escala mundial, ha estat inofensiva per a l’equilibri ecològic i l’alimentació humana. En definitiva, no es resolia adequadament el problema de la fam al món. Així doncs, avui dia, en el context de la globalització económica, alguns sectors de l’opinió pública proposen revisar o modificar totalment els preceptes que regeixen la producció agrícola per fer-la més sostenible.
En aquest sentit, d’altra banda, perviuen en la producció agrícola moderna bastants vestigis de les pràctiques tradicionals, tot i que la tendència és la d’una substitució total d’aquestes pels processos industrials (tendència accentuada amb l’adopció recent de les biotecnologies). Els pagesos, així doncs, van perdent capacitat operativa en la gestió de les seves explotacions, malgrat que les biotecnologies poden contribuir a generar una nova ciència incorporada als sabers agrícoles tradicionals, que podria rebre el nom de “gestió de l’hàbitat” o “agroecologia”, una nova ciència que uniria en un corpus allò local amb allò global.
Els partidaris de l’agricultura sostenible aposten en aquesta línia per la diversificació del cicle productiu i el tipus de cultius seleccionats, fent rotacions més freqüents, usant menys productes químics i apropant la producció final directament al consumidor per mitjà del que es coneix com a “agricultura de proximitat”, amb una major imbricació i arrelament de l’agricultor al teixit social agrari local. Per tots aquests motius, s’ha de protegir alhora la diversitat biològica del planeta –i també la seva diversitat cultural-, doncs la modernització agrícola global ha substituït bona part de les velles cultures agràries de subsistència (veure text sobre l’Agricultura precolombina i postcolombina) que hi havia al planeta i que tenien un profund coneixement del seu entorn. Per això, l’estudi dels sistemes cognitius locals de les cultures tradicionals pot generar teories i pràctiques contraposades als principis de la revolució verda, malgrat això no impliqui un retorn als sistemes agraris preindustrials. En aquesta línia, cultura i formes de producció camperoles quedarien vinculades a l’hora de fer noves propostes amb vista al futur. En aquest sentit, cal protegir la saviesa de les comunitats pageses, per tal de garantir la supervivència dels grups que les practiquen i, alhora, construir iniciatives vàlides per al món d’avui.
Si la mecanització es pot entendre com a la primera gran revolució tecnològica que s’inicià a partir del segle XIX (cas de l’ús de tractors i de la resta de maquinària pesada en els cultius), la revolució química (fitosanitaris i fertilitzants químics) en seria la segona a partir de 1950 i la revolució biològica (sobretot en l’ús dels transgènics) seria ja la tercera gran revolució, que apareixeria sobretot en els últims anys. Els avenços en el camp dels adobs complexos han permès un nivell de fertilització de la terra més equilibrat i a un cost més baix que amb els nitrats naturals, cosa que ha fet possible una major producció per unitat de superfície: és més fàcil i barat, així doncs, reposar els nutrients de la terra, malgrat es generin desequilibris i contaminació. La intensificació, d’altra banda, ha permès incrementar les produccions, esdevenint una tecnologia “estalviadora de terra”.
El mateix podria dir-se dels plaguicides. La intensificació produeix una major proliferació d’insectes i diferents patologies, tot i que la mateixa indústria química ha posat els mitjans que, tècnicament, fan viable aquesta estratègia. En aquest sentit, les pràctiques de la lluita integrada ens apropen als beneficis de l’agricultura moderna mitjançant la introducció de depredadors naturals de plagues en els cultius, recolzant un ús racional dels recursos i de l’aprofitament al màxim de les potencialitats del sistema ecològic, afavorint una reducció en l’ús d’adobs químics. I això, tenint en compte que sovint es pensa que l’agricultura ecològica no aconsegueix uns rendiments prou elevats per alimentar la població mundial, malgrat si ho aconsegueixi a escala local i regional (recordem l’”agricultura de proximitat”). Així doncs, veient l’evolució histórica de la nostra agricultura al llarg dels segles, per defensar i fer valer el nostre patrimoni agrari, cultural i natural, a través del temps, em queda l’opció de defensar l’agricultura ecològica com a la possibilitat més fidedigne i sostenible a l’hora de fer progressar el nostre món rural i agrari: necessitarem més pagesos –més mà d’obra- i farem menys ús de maquinària i de pesticides i/o fertilitzants o adobs químics, però realitzarem una activitat agrària més natural que no tindrà externalitats negatives i sembla que és possible abordar la consecució de l’alimentació mundial si es juxtaposa l’agricultura ecològica i de proximitat a escala regional amb l’agricultura convencional o transgènica a escala continental, amb molts d’altres raonaments que ja s’aniran esbossant en un futur proper.

JORDI SEMPERE ROIG

CRÒNICA DE LA VEREMA 2017

Foto 1_MG_1837Foto 2_MG_1874Foto 7_verema can calopaFoto 8_verema rasimsetembre-octubre de 2017

Aquest ha estat un any difícil pels efectes d’una meteorologia adversa que va glaçar algunes vinyes en moments en què ja no tocava fer massa fred, malgrat que finalment la collita global s’ha rascabalat -i més enllà d’això- i hem pogut fer una bona verema. Els collidors o veremaires o veremadors han treballat com sempre de valent sota un sol de justícia, fustigats per un vent inclement o remullats per la pluja, sempre amb l’ideal d’una feina ben feta clavat entre cella i cella, al bell mig del front, pensant sempre en el bé comú de l’Olivera.
Assenyalo sobretot a la Carme Solanes, en Joan Vidal i en Rafael Salas –i com no al propi Pau Moragas- com a responsables que hagi estat possible una bona verema, endreçada i ben organitzada, que ha permès a tots els treballadors situar-se bé sobre l’escaquer de cada vinya. Caixa amunt, caixa avall, tot ben curull de raïms que anem destriant per especificitats i varietats i que anem col•locant diligentment dalt del tractor. A algunes vinyes hem trobat podrit i/o cendrosa, però potser no tant com a d’altres anys, i el que ha destacat més han estat les vinyes escadusseres de raïm, a la plana, on devia tocar més el fred. El Rogel•li és valent i audaç conduint la furgoneta travessant paisatges de malvasia i cabernet sauvignon. Els veremadors ens adormim somorts en el trajecte que ens du fins a la vinya. El color verdorenc dels pàmpols o fulles del cep se’ns clava a la retina i seguim perseguint la parellada, el macabeu i el chardonnay. El tractor va ple de caixes fins al capdamunt i sembla que tot pugui caure i anar-se’n tot en orris en qüestió de segons: fins a sis pisos de caixes posem dalt del remolc! Però l’astúcia dels que carreguen caixes i disposen l’estructura metàl•lica per a que tot s’aguanti és mereixedora d’admiració. A aquestes alçades, a principis d’octubre, només ens queda collir el negre del Terme de Nalec. En pocs dies podrem dir que tot ha estat un èxit.
Passen els dies, i hom té la sensació que la buidor s’empara dels veremadors, encara que tanmateix ja comença la collita de l’oliva. Els raïms per pansificar són els que es cullen a última hora directament del cep, per a elaborar els nostres vins dolços, uns raïms que també disposem amb palla dins d’unes caixes per a que es vagin assecant. Al celler s’ha treballat de valent, i l’equip de bodega ha fet un gran esforç tot premsant el raïm i fent passar el most per les canonades fins als dipòsits de fermentació: el raïm blanc es premsa mentre el raïm negre es desarrapa i es deixa macerar.
L’equip de camp i l’equip de bodega treballem conjuntament. Quan arriba el raïm dalt del tractor dins les caixes blanques, ja el situem sobre fustes o palets. D’aquí, s’encinten les caixes blanques amb el nom de la varietat i la finca on s’ha collit, i si el raïm no es disposa directament dins la cambra frigorífica, es pot abocar d’immediat dins la premsa. Tot aquest batibull que es genera a la porta del darrera del celler té la seva poètica, sobretot quan ja s’intueix el capvespre amb un sol que ja anuncia la tardor. Cridem i frisem. I tenim ganes que ja sigui l’hora de plegar per anar a descansar, evocatius d’un dia més de traginar el raïm amunt i avall, amb la roba, els braços i les mans enganxifosos pel most que s’abraona de la vinya enllà.
És millor no pensar en res, deixar-se portar per la brisa que sacseja lleument els ceps. Enfunyir-se ben bé la gorra i somiar despert que tot ha de poder ser possible. El matí és furiós, la tarda té més melangia perquè a quarts de set ja refresca. Fem vi, però no pensem que fem vi, pensem tan sols en el fruit que farà aquest vi. Ens obsessiona el raïm i volem arrabassar-ho tot, que no quedi cap gotim dins la planta. Sublimem la calor i la set perquè s’ha d’arribar fins al final. Els nombres canten i la mala experiència provocada per un fred tardà redueix la verema d’enguany a un 20% menys en volum del que hi hagué l’any passat. Per això la verema s’ha fet més curta. I per aquest motiu hem trobat molts ceps pràcticament buits.
L’estrés per la feina que s’ha de fer és plausible a mig matí, però quan acabem una jornada i anem a dinar o a sopar, ja al vespre, ens enorgullim de la feina ben feta. Quan acaba la jornada tothom està excitat i no es pot ni pensar en l’endemà, quan tornarem a suar, quan ens tornarà a rompre el mal d’esquena, quan la set ens farà asseure’ns sota un arbre consirosos… L’equip fa pinya, el grup preval més enllà de l’individu, tothom té ganes de descansar. Mirem enlaire i somiem que potser si plou no podrem anar a collir aquesta tarda, fet que endarrerirà les tasques de la verema, encara que al final de tot, les persones congeniem amb la feina que s’ha de fer i preferim que el sol sigui radiant. L’experiència val la pena i tots aprenem una mica més del que signifiquen les feines a pagès. Prop d’un reng de ceps, la persona també es despulla per arribar dins del seu ésser fins a les profunditats que la vinya amb les tisores li permetran albirar quan el dia a dia monòton d’anar retallant el cep es faci un suplici. Aleshores haurà arribat el moment de dir prou, i que ja n’hi hagut massa de patiment per tanta feina impenitent, malgrat tot sigui meravellós, fantàstic, fora d’òrbita alhora.

JORDI SEMPERE ROIG

L’AGRICULTURA I LA RELIGIÓ PRECOLOMBINA

“És precís retornar a l’agricultura la sacralitat que li fou manllevada pel model de l’agricultura industrial. És precís també, reprendre el model de l’agricultura tradicional basat en l’ús de fertilitzants i insecticides naturals, controls biològics i rotació de cultius”.

Amb l’aparició de l’agricultura, farà més de dotze mil anys, es va iniciar una transformació decisiva i transcendental en el desenvolupament ulterior de la humanitat. El profund canvi cultural que va aportar l’agricultura vindria a marcar, a partir d’aquell moment, les expressions diverses que tindrien relació amb la vida de tots els éssers humans. Del misteri i segurament fascinació que els nostres avantpassats més allunyats en el temps professaren al sol, a la pluja i al creixement i reproducció d’animals i plantes, es va anar evolucionant vers a una adequació i interacció inevitable amb el medi natural.
D’ací que l’agricultura va influir poderosament, sense cap dubte, de la gènesi, desenvolupament i justificació de totes les nocions màgico-religioses que els pobles precolombins van anar forjant i transmetent de generació en generació, en funció a l’esplendor que van tenir les seves civilitzacions. Per tant, l’agricultura no es va limitar a ser la base fonamental per cobrir les necessitats bàsiques relacionades amb l’alimentació, el proveïment de medicines, combustibles, ornaments i materials de construcció, sinó que i en virtut d’aquest extraordinari i decisiu rol que simbolitzava a les seves vides, els amerindis precolombins, així doncs, es valgueren d’aquest imaginari per a fonamentar una bella, rica i meravellosa cosmovisió religiosa.
D’aquesta manera, les civilitzacions indígenes precolombines que ocupaven les zones dels Andes i Mesoamèrica principalment, van forjar tant en l’agricultura com en la religió, dos dels seus llegats culturals més importants. L’agricultura, que feu possible avançar explicacions elementals dels misteris de la mort i el sentit i conservació de la vida, va influir decisivament en la formació i cohesió de les comunitats pre-hispàniques, que versaven al voltant de creences i valors fonamentats en grimatge 1an mesura en concepcions animistes i naturalistes.
D’aquesta manera, un conjunt de cerimònies, festes i pràctiques d’ordre màgic, invocaven i evocaven tot al llarg del continent, a déus que representaven el sol, la pluja, la terra, la fertilitat, els vents i les collites. Pacha mama, Inti, Viracocha, Ixtoh, Tlaloc, Quetzalcóalt i Chac, són alguns dels noms que inques, maies i asteques veneraven amb grandíssima devoció, per la fe inalterable que mostraven en relació al progrés i desenvolupament de les activitats agrícoles que ardorosament treballaven.
Tot això explica per què la impressionant ciutadella de Teotihuacán –el lloc dels déus, segons la llengua asteca-, que tingué un gran esplendor al segle VII, comptés amb un bell i formós temple dedicat a l’agricultura. També mostra la particular cosmovisió dels maies, que feia aparèixer al centre de l’Univers una gegantina planta de blat de moro. Com dèiem i com anem dient, aquesta interdependència entre agricultura i religió precolombina, així doncs, apareixia en la pròpia concepció de l’art i les seves diverses manifestacions.
Moltes plantes indoamericanes com la pruna, l’avocat, blat de moro i cacao, entre d’altres, foren considerades com d’origen diví pels aborígens precolombins. D’aquí va néixer l’extraordinària importància que tingué el cacao com a aliment i com a moneda de canvi entre toltecas, chichimecas i maies, després de ser entregat pel déu blanc Quetzalcóalt. Mentre el blat de moro va arribar a tenir un caràcter tan sagrat i monumental per al maia quiché, que apareix amb la pròpia gestació dels primers homes sobre la terra, el Popol Vuh diu en aquest sentit que “…de blat de moro groc i de blat de moro blanc, es feu la seva carn; de massa de blat de moro es feren els braços i les cames dels homes. Únicament la massa del blat de moro va entrar a la carn dels nostres pares, els quatre homes que foren creats…”
No obstant això, tota aquesta cosmovisió religiosa que nasqué i s’emparà en harmònica relació i sotsteniment amb les pràctiques i finalitats de l’agricultura indígena, en èpoques més recents ha anat desapareixent gradualment i en lloc seu s’ha anat imponent una agricultura que no necessita invocar cap déu més que no sigui el del mercat, per a privatitzar llavors, animals i collites. Aquest fet ha implicat la destrucció de recursos i de les bases fonamentals que fan possible l’activitat agícola, així com s’ha prioritzat en aquest sentit l’assoliment de les exigències comercials i lucratives més enllà de les necessitats humanes de primer ordre.
En efecte, l’agricultura que impera avui dia al nostre planeta es troba en conflicte clar i frontal amb els recursos dels que depèn per a la seva existència. S’ha renunciat, així doncs, a la visió holística que tan decisiva fou per als pobles aborígens, que no veien cap separació entre el món natural i l’humà, per a assumir la interacció home-natura com a una rivalitat sempre permanent.
En aquest marc, les pràctiques agrícoles que avui encara prevalen es veuen afectades i són responsables alhora de la profunda crisi ecològica i social en què es fonamenta l’actual model d’agricultura moderna, com veurem en els següents capítols d’història de l’agricultura universal que presentarem en els mesos que vindran al nostre blog. Així doncs, l’agricultura moderna desempallegada dels vestigis i survivals d’una agricultura ecològicament sostenible tradicional i basada en el culte religiós positiu, introdueix els següents elements conformatius d’una estructura socioeconòmica capitalista a partir del que es coneix com a Revolució Verda: monocultius, productes agroquímics, llavors híbrides, erosió genètica, mecanització i irrigació intensiva, entre d’altres elements, així com cal afegir els cultius transgènics i el patentat de plantes, animals, i del coneixement tradicional.
Per aquests motius, Pedro Rivera Ramos, l’autor del text que analitzem i que tenim entre mans i que esbossem paral•lelament amb la informació que ell aporta des del nostre punt de vista, sosté que és precís tornar l’abans possible a una agricultura que mantingui la sacralitat de la qual fou desposseïda pel model d’agricultura industrial, que tampoc ha pogut solucionar el problema de la fam al Món: encara hi ha mil milions de famolencs i s’han degradat el 25% de les terres agrícoles del planeta, així com s’han salinitzat de forma greu el 10% de les terres irrigades del món. L’agricultura ecològica i la biodinàmica, mitjançant l’ús de fertilitzants i insecticides naturals, els controls biològics i la rotació de cultius, conjuminada amb l’agricultura social que respecta els drets dels treballadors agraris i d’uns consumidors responsables, podria ser possible si no es renunciés al vessant sacramental de les religions que es basen també en el respecte a la natura i l’agricultura que desenvolupen alhora en el model productiu que defensen, de caire més alternatiu i més probable i eficaç en paràmetres de sostenibilitat per als ecosistemes naturals i agraris, i per a l’estructura socioeconòmica que els sostenen i fonamenten.
El culte i el ritual, així doncs, en definitiva, expliquen la relació que estableix l’ésser humà amb el cultiu que procrea, en termes de cultura agrària, entenent aquest principi no només per a l’Amèrica precolombina sinó per a tots els sistemes agraris tradicionals del Món, també a Europa, Àfrica, Àsia i Oceania. L’agricultura ritual s’entén a través del culte que vincula el pagès a una divinitat determinada, que variarà sovint segons el tipus de cultiu, amb un credo moltes vegades vinculat a la fertilitat i fecunditat naturals. D’aquí la necessitat de manllevar i desvincular les activitats agràries del sistema industrial capitalista que desvirtua el treball agrari que s’ha implementat sempre i que és més sostenible.
imatge 2imatge 3imatge 4
Bibliografia: Pedro Rivera Ramos //www.biodiversidadla.org/Portada_Principal/Documentos/La_agricultura_y_la_religión_precolombina

L’AGRICULTURA PRECOLOMBINA (NOU MÓN) I EL CONTACTE AMB EUROPA (VELL MÓN)

L’agricultura precolombina havia arribat a uns nivells de desenvolupament remarcables abans de l’arribada dels espanyols, aportant el 17% de les espècies que es cultiven avui dia al Món. L’agricultura del Nou Món es va enriquir molt amb les aportacions vingudes del Vell Món, i esdevingué aviat la millor d’aquells temps, un cop començat el Renaixement europeu. A Amèrica, van confluir per primera vegada els beneficis de barrejar les agricultures del blat de moro, del blat i de l’arròs. El procés fou lent. Primer es detectaren les plantes ameríndies, després s’aportaren les europees i es va tractar d’aclimatar-les, i finalment s’experimentà amb unes i altres per a adaptar-les a les diferents regions americanes, en moltes de les quals es desconeixia la papa, el cacao, el tomàquet, etc. Amb el transcurs dels anys es va arribar a un cert grau d’especialització. A les terres calentes es cultivaren la canya de sucre, el cacao, la iuca i la banana; a les temperades blat de moro i cotó; a les fredes blat i civada.
El desenvolupament agrícola va comptar amb nombrosos elements favorables i, alhora, amb alguns obstacles. Com a favorable s’ha de destacar una tradició indígena de quasi nou mil anys en la domesticació de les plantes.
La intensa pluviositat molt sovint no feia necessària la irrigació, i l’abundant mà d’obra indígena s’afegí a l’esclava. Com a inconvenients trobem que els sòls tropicals destaquen per tenir una capa vegetal molt pobra, que s’esgotava ràpidament amb els sistemes de cultiu antics; també les vies de comunicació eren difícils (només es desenvolupà l’agricultura comercialitzable en illes i zones costaneres); es denotava una manca important de capitals i una tècnica escassa (predominava la agricultura extensiva sobre la intensiva); mala distribució de la terra i, finalment, les catástrofes naturals (terratrèmols, inundacions), front a les quals no existien mecanismes de recuperació; fins i tot la mà d’obra es convertí en un problema, ja que va decréixer en una proporció inversa a l’augment de la demanda d’aliments, en produir-se una catástrofe demogràfica indígena.
Val a dir que existien dos grans grups de cultius autòctons i aclimatats: els primers es van destinar generalment al seu consum a Amèrica, ja que les plantes alimentícies més importants foren cultivades molt aviat a Europa, fent innecessària la seva importació, que era alhora molt difícil. Així s’esdevingué amb la papa, el blat de moro, el tomàquet, l’ají, etc. Les úniques que els europeus van tenir la necessitat d’importar foren les que no es pogueren donar-se a Europa, entre les quals van destacar el cacao, el tabac i els colorants. El cacao, originari de Mesoamèrica, es va cultivar amb mà d’obra esclava a Veneçuela i Guaiaquil (Quito). La Corona va restringir l’exportació de cacao guaiaquilqueny a Mèxic per temor de que servís per drenar plata peruana, però va afavorir la de Veneçuela a Espanya i a Mèxic, els dos grans consumidors d’aquest producte. El tabac es va produir principalment a Cuba, Puerto Rico, Nou Regne de Granada i Veneçuela. La monarquia va obstaculitzar el cultiu a Veneçuela per la por a que donés peu a l’establiment dels holandesos en aquest territori. El tabac cubà es va imposar per la seva excel•lent relació entre qualitat i preu.
D’altra banda, els colorants americans van ser molt sol•licitats pels centres manufacturers europeus. Generalment s’aconseguien fent ús d’insectes. I d’entre els cultius d’aclimatació van destacar els que eren propis de la dieta mediterrània, que els espanyols van introduir a finals del segle XV. El blat es donà a molts llocs de Mèxic, com són la vall de Atlixco i la meseta de l’Anahuac, així com també a Guatemala, a algunes zones de l’occident veneçolà, altiplà cundinamarquès (Nou Regne de Granada) i Quito, i a les valls peruanes, principals abastidores dels regnes del Pacífic fins a finals del segle XVII, quan fou suplantat pel blat xilè. Pel que fa a la vinya i a l’olivera, van tenir menys sort. La seva aclimatació va ser més difícil i es posaren impediments al seu cultiu per evitar la competència amb els productes peninsulars.
La vinya, tanmateix, s’aclimatà bé a Perú (valls de Nazca, Ica, Pisco, Paspayá i Arequipa), on es van arribar a produir 20.000 arroves de most, i després a Xile. L’olivera, per la seva banda, es donà a algunes regions mexicanes i xilenes, però la producció d’oli no va arribar a ser important. La canya de sucre fou el gran cultiu que va permetre l’agricultura comercialitzable a Amèrica. Les exportacions de sucre dominicà i portorriqueny daten de la segona década del segle XVI, on s’assoliren millors resultats que a Cuba que el 1620 comptava ja amb mig centenar d’ingenios –ingenis- que produïen 50.000 arroves de sucre.
Finalment, cal assenyalar que la ramaderia fou la gran aportació que vingué del Vell Món cap al Nou Món, on amb prou feines existia. Els pocs animals domesticats com la llama, el pavo o guajalote i el cuy o conill d’índies, tenien, a més, àmbits regionals molt localitzats. La ramaderia euroasiàtica es va traslladar aviat a les illes, on s’aclimatà, passant després al continent. Fou companya del procés de colonització, sorgint aleshores l’estança, on es criava i sel•leccionava la ramaderia major.
A Amèrica es reproduiren bé totes les espècies ramaderes. Algunes d’elles s’orientaren cap a determinats mercats. D’aquesta manera, el vacum i el porcí foren destinats a abastir centres urbans i miners. Aquests últims estaven generalment en zones àrides on no hi havia ferratges, fent això que s’hagués de comptar amb una regió ramadera que els servís de suport.
La ramaderia ovina subministrava llana per als obratges andins i mexicans. Les mules es constituïen de forma destacada per les seves múltiples aplicacions: s’utilitzaven en reals mines per a transportar el mineral, a les grans rutes comercials per al trasllat de fardells, i a les hisendes i plantacions per a moure els trulls on es molia la canya. Entre les grans regions ramaderes sobresortien Guadalajara (Jalisco) a Mèxic, Tucumán, Xile i les planúries veneçolanes pels seus vacums, i la zona andina pels seus ovins (el 1595 hi havia 800.000 ovelles a Santiago de Xile i 600.000 a Ambato un segle després).
L’abundància de ramaderia vacuna va originar una baixada del preu de la carn (a mitjans del segle XVI costava la tercera part del que valia a Espanya), fet que va alarmar el Cabildo mexicà, que va prohibir vendre-la a menys del valor establert. La situació fou tan greu que va deixar de constituir negoci portar la carn a les ciutats, on es mataven els caps de bestiar per aprofitar-ne únicament el cuir (que s’exportava a pèl) i el seu greix, amb el que es fabricaven veles o espelmes. Durant la segona meitat del segle XVII, Veneçuela i Santo Domingo exportaren a Espanya 180.000 i 200.000 cuirs a pèl respectivament.
La ramaderia va comportar molts problemes als agricultors, ja que moltes estances competien amb les sementeres i a aquestes els mancaven tancats. Una altra dificultat foren els ramaders transhumans. A Mèxic es movien anualment 200.000 ovelles des de Querétaro a les pastures del llac de Chapala i oest de Michoacán. Per a la defensa dels interessos ramaders, va sol•licitar el Cabildo de Mèxic la implantació de la Mesta, autoritzada per la corona el 1537. Es va intentar després extendre-la a d’altres territoris americans, però fou un fracàs. La mesta mexicana no agrupava als ramaders, sinó als propietaris d’estances i es va preocupar molt poc per la ramaderia ovina.

Bibliografia

Pàgina web: http://www.artehistoria.com/v2/contextos/1545.htm (i d’altres)
descarga (1)

descarga

images (1)

images (2)

images

VIATGE DE FORMACIÓ 2017

Vam sortir de Vallbona de les Monges el passat divendres 5 de maig pel matí, i vam arribar de tornada ja a Vallbona el passat dissabte 6 de maig al vespre. A Bellpuig vam recollir la gent que faltava i ja un cop a Sort ens vam trobar amb el grup de Can Calopa. El viatge fou tranquil i quasi es podria dir que plàcid: Balaguer, Tremp i la Pobla de Segur fins a Sort, un petit periple del qual jo destacaria tot el paisatge verd de la Noguera. A Sort ens vam trobar tots, els uns amb els altres, a la porta de l’Hotel Pessets, on dinaríem més tard al migdia.
D’entrada, vam visitar les finques i el celler de l’empresa Batlliu de Sort, una iniciativa que tracta de recuperar les vinyes d’alta muntanya del Pallars mitjançant la viticultura ecològica. Aquestes terres depenien antigament dels comtes del Pallars, que s’ubicaven a Sort. La visita fou atractiva i interessant i el nostre conductor o introductor –responsable de les bodegues del Batlliu- ens explicava les coses prestant molta atenció. L’empresa tot just comença a funcionar bé però tenen els problemes que apareixen en tot començament. Plovia, i aviat vam fer gana per anar a dinar al Pessets. Després de dinar, la Vanessa i la Laia ens van parlar de l’Escola de Pastors i per la tarda vam visitar una explotació de cabres a la zona alta del Pallars: vam veure les cabres pasturar acompanyades pel seu pastor, i vam visitar la planta d’elaboració de formatges que acompanyava la seva dona. No cal dir que l’experiència de l’Escola de Pastors ha estat molt valuosa i moltes persones han pogut introduir-se en el món de la pastura els últims anys de forma del tot fructífera i necessària, just quan semblava que l’ofici de pastor podia arribar fins i tot a desaparèixer. Vam sopar i vam dormir en un alberg que hi ha abans d’arribar a Sort venint de la Pobla de Segur.
Dissabte pel matí, va venir a l’alberg una noia que ens va parlar d’una iniciativa originària de la zona alpina centroeuropea que desenvolupa activitats per protegir els arbres i els boscos. La seva explicació fou molt interessant. Després, vam arribar-nos fins a la Pobla de Segur i vam visitar una empresa cervesera que tiren endavant un grup de joves. Un dels nois va glosar fins i tot els orígens de la cervesa des de temps remots, des de l’albada de les primeres civilitzacions. D’altra banda, allà mateix també ens va visitar un productor d’oli que ens va explicar com es condueix el treball de fer oli en aquesta part del país. Finalment, des d’allí mateix vam conduir-nos fins a Solsona –una bona volta- i vam dinar en un restaurant d’aquesta població que depèn de l’organització AMISOL, una persona responsable de la qual ens va descriure les activitats de la seva entitat després de dinar, ja sigui com a Centre Especial de Treball (CET) especialitzat en el treball de la fusta o com a centre d’acollida de discapacitats i gent necessitada (ocupacionals). Tot seguit, vam enfilar el camí de tornada a Vallbona amb la sensació d’haver fet un gran viatge que tot i haver estat només de dos dies i molt a prop de casa, semblava que s’hagués allargat més d’una setmana, vist el tràfec de coses que vam arribar a fer. D’altra banda, les relacions entre totes les persones de grup –i això s’ha de dir- han estat immillorables, i això és el millor record que ens podem endur de la nostra excursió per al bé de l’Olivera. I ara, a desitjar que el viatge de l’any que ve sigui almenys tan bonic com el d’aquest any! A reveure!
IMG_6813

IMG_6814 (3)

IMG_6816

IMG_6819

IMG_6820

IMG_6821

QUINES HORTALISSES, ARBRES FRUITERS I ALTRES CULTIUS VAN DEIXAR ELS ÀRABS AL NOSTRE PAÍS QUAN EL VAN INVADIR?

imatge 1 Al-Andalus

imatge 2 Al-Andalus

imatge 3 Al-Andalus

imatge 4 Al-Andalus Sembla ser que, al segle VIII dC, quan els musulmans arribaren a l’Hispània que havien forjat els romans i els pobles germànics damunt d’una base íbera i celta, es trobaren amb un panorama alimentari poc reconfortant. La terra era pobra de recursos, i per tant l’alimentació escassa i poc variada; es basava quasi exclusivament en el consum de cereals i en la vinya, una agricultura de base romana conservada, pràcticament sense variació, pels visigots, els elements principals de la qual eren els cereals. El mateix succeïa a la resta d’Europa on el cultiu de fruites i hortalisses era pràcticament inexistent. Amb l’arribada dels àrabs es perfeccionaren i s’augmentaren, així doncs, els sistemes de regadiu d’origen romà existents en sòl peninsular i també es van aclimatar i introduir noves espècies vegetals.
D’entrada, cal dir que entenem per “andalusí” tot el que fa referència a l’Al-Andalus, que és el nom que els invasors àrabs van donar a la Península Ibèrica. L’agricultura andalusí, així doncs, es va orientar cap a cultius preferentment alimenticis encara que n’existien d’altres d’ús comercial, com els que s’empleaven en els teixits, en la cria de cucs de seda o en la fabricació de paper, fet pel qual no podien oblidar les moreres, les plantes tèxtils i les medicinals. La base de la seva agricultura la constituïen els cereals –també-, les hortalisses i les verdures, llegums, arròs, plantes aromàtiques, fruites i arbres fruiters.
Les fruites originaren una indústria, la indústria de les conserves, sobretot amb la creació d’almíbars (amb arrops o xarops), mentre les plantes aromàtiques creaven una indústria de perfums. Els canvis introduïts en l’agricultura autóctona pels àrabs, a partir d’una base prèvia influïda per l’arribada dels pobles germànics, més enllà de tenir una repercussió en els sistemes de culitu i en els productes, van provocar una alteració substancial en l’alimentació. Front a la clàssica trilogia cristiana de blat, carn i vi, els andalusins van crear nous hàbits alimentaris, en els quals les verdures no només foren la base sinó també l’element imprescindible de la seva cuina –bé totes soles o bé acompanyant carn, sopes i peixos-, amb una enorme quantitat de variacions en les seves receptes. Així doncs, els pobladors d’Al-Andalus podien consumir verdures i hortalisses fresques durant tot l’any.
Les fruites que trobàvem a l’Al-Andalus des del segle XI dC eren ja pràcticament les mateixes que es troben avui dia a la Península Ibèrica. La producció agrària en aquells períodes va arribar a ser tan elevada, que sorgiren excedents alimentaris. Les maneres fidedignes i positives de treballar la terra que tenien els andalusins foren lloades pels pobladors del Magreb i per la població cristiana alhora. D’altra banda, l’alliberament de serfs en terres musulmanes provocà una reconversió important dels dominis agraris, donat que la parcel•lació i redistribució de les terres, fent desaparèixer la majoria dels antics latifundis visigots, va convertir les estructures agràries en petites explotacions familiars que podrien ocupar els antics serfs.
A l’Al-Andalus se sel•leccionaven els tipus de cultius segons les característiques del terreny, la composició de la terra i la climatologia del lloc. Al secà hi havia abundancia de garrofers i oliveres. També eren importants els cultius de la vinya per a l’obtenció de raïms i panses de gran fama, valorades tant dintre com fora la nostra terra –en uns Països Catalans que s’anaven conformant amb la resta de Regnes Cristians de la Península Ibèrica- i molt utilitzades en la gastronomia andalusina. Així doncs, a terres de Llevant, tenien molt de renom l’assafrà de València i les figueres, pereres, palmeres amb dàtils i ametllers, tots ells cultius introduïts pels àrabs.
La pràctica de l’empelt o d’empeltar també fou molt practicada pels àrabs a casa nostra. Requeria d’un precís coneixement de la natura, dels arbres, de les estacions i dels instruments per operar. També es van desenvolupar molt en el període de dominació musulmana les infraestructures de reg. En aquest sentit, els musulmans van perfeccionar moltíssim les tècniques de reg, i es convertiren en mestres de la tècnica hidràulica agrícola, aprofitant els sistemes de reg romans que van trobar ací, conjuntament amb les tècniques orientals que ja coneixien, que els permeteren assolir un excepcional aprofitament de l’aigua. L’etimologia de moltes paraules que han perviscut fins ara ens mostra la riquesa del llegat hidràulic andalusí: sèquia, assut, assarb, sínia, nòria, alcaduf, aljub, safareig, martava, tanda, etc..
Més enllà d’això, però, el que mostra millor les fites assolides per l’agronomia àrab és la introducció de noves espècies, fins aleshores considerades exòtiques, realitzada amb tanta saviesa i encert, que no es va perdre cap dels seus elements en la seva juxtaposició amb les varietats de cultius autòctons i peninsulars. Així doncs, els musulmans van introduir nous productes molt populars avui, no només a la Península Ibèrica, sinó a tota Europa, com és l’albergínia (badinÿana), originària de la Índia i difosa pel Mediterrani a través o passant per l’Iran. Els àrabs també van aportar les carxofes (jarshuf) i els espàrrecs, que tenien la propietat d’evitar les males olors de la carn. Les hortalisses més cultivades eren, a més, la carbassa, els cogombres, la mongeta verda, els alls, la ceba, la pastanaga, el nap, la ravenissa blanca, les bledes, els espinacs i moltes d’altres varietats.
També fou molt renomada la figa, que assolí tant d’èxit a la Península que arribà a exportar-se a Orient. Els cítrics, com la llimona i la taronja van ser importats al seu temps de l’Àsia Oriental. El llimoner, així doncs, procedeix del sudest asiàtic i floreix a l’abril-maig. També cal ressaltar la introducció de la canya de sucre al segle X dC, que fou destacada al País Valencià. Del cultiu de l’arròs també caldria conèixer-ne els orígens i quan s’implantà definitivament al nostre país sinó era ja endèmic d’aquí. D’altra banda, la síndria era originària de Pèrsia i el Iemen, i tingueren presència a partir d’aquell moment a la nostra terra el meló, el tramús, l’assafrà –indispensable per a la nostra cuina actual-, el cotó, l’albercoc, el plàtan, el gessamí i d’altres. Per acabar, la magrana de Síria –“granada” en castellà- es convertí en l’imaginari col•lectiu musulmà en el símbol per excel•lència d’Al-Andalus, i d’aquí potser ve el nom de la Granada de l’Andalusia actual.
Amb l’arribada dels àrabs a la Península Ibèrica, així doncs, es va produir un augment sensible de les varietats d’hortalisses i d’arbrers fruiters cultivades, algunes de les quals ja coneixien els xinesos, perses o indis, malgrat fossin els àrabs els que aconseguiren la seva difusió per Occident, on la dieta –massa basada en el greix i la carn-, era més pobra que a Orient.
D’altres espècies de fruiters, com l’olivera, ja existien a casa nostra, però foren els hispanomusulmans els que fomentaren i organitzaren el seu cultiu a gran escala, així com la introducció de l’oli d’oliva a la gastronomia. De fet, després de l’expulsió dels moriscos, l’ús de l’oli d’oliva pràcticament desaparegué de la cuina a moltes zones, essent substituït per la indigesta manteca de porc, i això fins no fa gaire, quan hem acabat de recuperar el llegat d’una agricultura i una gastronomia molt influïdes per la civilització andalusí, que no ha sucumbit malgrat la caiguda de Granada el 1492, la ciutat d’un Boabdil, el seu rei, que agonitzà front al poder dels Reis de Castella i d’Aragó, que fundaren Espanya amb aquella conquesta. L’expulsió dels Moriscos de les Alpujarres l’any 1609 posava un punt i final a la influència dels àrabs i de l’Islam a Espanya, una influència que, de totes formes, s’ha perpetuat de moltes altres maneres al nostre país fins ara.

Fonts: la informació recollida i implementada en aquest article prové de la página web “CULTURA ANDALUSÍ”, que té les adresses següents a la xarxa:
– //www.balansiya.com/aportaciones_arabes.htm//
– //www.balansiya.com/agricultura.htm//

L’AGRICULTURA A L’ÈPOCA MEDIEVAL 3ª part

A l’Edat Mitjana, l’agricultura va patir molts canvis. Noblesa i clero eren considerats els membres més importants de la societat feudal, trobant-se a la cúspide de la piràmide social. Tanmateix, ells no foren mai majoria: a l’Edat Mitjana, quasi totes les persones eren pagesos. No tots els camperols tenien la mateixa categoria i condició social. Molts d’ells eren homes lliures. D’entre d’ells, alguns eren petits propietaris que vivien de le seves pròpies terres, mentre d’altres, els colons, les arrendaven al senyor feudal, una petita parcel•la de terra anomenada “manso”. D’altres camperols, en canvi, eren considerats quasi com a esclaus: els serfs. Els serfs eren els únics que treballaven per a mantenir el clero i la noblesa i en aquest sentit pagaven impostos. Gràcies a la millora climàtica i a un conjunt de progessos tecnològics, l’activitat agrària va prosperar a finals del segle XI. Aleshores, fou quan la població va créixer i els llogarrets es multiplicaren.
Des de principis de l’Edat Mitjana, la vida comercial i urbana s’havia estancat considerablement. Per aquest motiu, la terra es convertí pràcticament en la única font de riquesa: més del 90 per cent de la població feudal es basa sobretot en el cultiu de cereals. Tanmateix, l’agricultura es trobava molt poc desenvolupada, ja que la noblesa, propietària de la terra, era contrària a les novetats i gastava els seus diners en armes i objectes de luxe enlloc de destinar-lo a la introducció de noves tècniques agrícoles o a la millora de les que ja existien. Aquesta situació va començar a canviar a finals del segle XI.
Així doncs, molts camperols de l’Edat Mitjana eren serfs. Els serfs descendien, en la seva major part, dels antics esclaus. La servitut era hereditària: un serf pertanyia per naixement al patrimoni del seu senyor i no podia mai abandonar el feu. Se’ls tractava com a un objecte i el seu amo podia disposar del seu cos, del seu treball i dels seus béns. Per aquest motiu, el senyor que tenia serfs podia vendre’ls o regalar-los i, si ho considerava necessari, castigar-los. Els càstigs eren cruels: se’ls fuetejava, se’ls marcava amb ferro calent o se’ls tallaven les orelles, entre d’altres suplicis.
Alguns serfs realitzaven treballs domèstics: els serfs ministerials, que generalment eren mantinguts en la vivenda del seu amo o en alguna de les seves granges. D’altres serfs, en canvi, cultivaven les terres del senyor: els serfs de la gleva (aquestes terres eren anomenades mansos servils o de servitut). Els serfs de la gleva tenien la seva pròpia casa, subsistien amb el producte del seu propi treball i, en cas necessari, podien vendre el que sobrava de la collita. Per això, el seu manteniment no depenia directament del seu amo.
Els homes lliures o francs es classificaven en colons i vilans. Els colons arrendaven una parcel•la de terra al senyor: els mansos ingenus. Aquests mansos s’heretaven de generació en generació, per mitjà d’un contracte. Els vilans, en canvi, eren petits propietaris que vivien en llogarrets adquirits a partir del fruit de les seves terres, al marge del senyor. Les terres que treballaven s’anomenaven alous. En molts llocs d’Europa, com per exemple a Itàlia i en alguns llocs de França, els vilans eren majoria.
Els senyors feudals tenien l’obligació de defensar les persones que vivien de les seves terres per donar-los refugi en temps de guerra. A canvi, els senyors rebien d’ells una renda anual en diners, en productes agrícoles o animals, mentre la pagesia podia emprar els monopolis del castell pagant la taxa de “banalitat”: el molí, la premsa de vi, els ponts, etc.. D’altra banda, també s’havia de contribuir amb una suma indeterminada de diners, cada cop que el senyor ho requeria: la talla. La talla fou contestada per la pagesia amb múltiples revoltes sagnants.
L’autoritat del senyor feudal estava reforçada perquè posseïa el poder o ban que abans havia sigut del rei. Gràcies al ban, el poder del senyor en els seus dominis era quasi total. Entre les càrregues imposades a la pagesia, les més característiques foren les que es derivaren d’aquest poder: les banalitats. Les banalitats van ser monopolis que els senyors feudals es van atribuir en perjudici dels cultivadors. Unes vegades, es reservaven la venda del vi o de la cervesa; d’altres, assumien el dret exclusiu de proporcionar bestiar per a reproduir els ramats. Amb més freqüència, obligaven els camperols a moldre grans al seu molí, fornar el pa en un forn i premsar el raïm a la seva premsa. En general, els camperols vivien en situació de pobresa, explotació i dependència. L’anhel per part de molts serfs d’aconseguir la seva llibertat i els subsegüents esforços de la pagesia lliure per obtenir algun benefici foren motiu, com dèiem, de freqüents revoltes.

Bibliografia

http://mihistoriauniversal.com/edad-media/la-agricultura-en-la-edad-media/agricultura medieval 3.1agricultura medieval 3.2

VIATGE DE FORMACIÓ 2016 A TARBES (SUD DE FRANÇA)

El viatge ha estat un èxit en tots els sentits. Vam marxar el dijous 2 de juny i vam tornar el dissabte 4 de juny a Vallbona de les Monges, arribant la matinada del diumenge a casa nostra. El lloc escollit per a conèixer i visitar ha estat Tarbes, al sud de França, i la seva regió. Tarbes forma part, essent-ne prefactura o capital, del departament dels Hautes-Pyrénées i conforma la regió de la Bigorra, també a la regió francesa de Midi-Pyrénées.
El viatge d’anada va seguir frontalment la ruta dels Pirineus a través de la Vall d’Aran, passant per Balaguer, el Pont de Montanyana i el Pont de Suert, on la Maria es va marejar i vam parar per descansar a l’estació d’autobusos. De lluny, vam contemplar el congost de Mont-Rebei. I a la Vall d’Aran, després de travessar el túnel de Vielha, de cinc quilòmetres de llargària, vam aturar-nos en una benzinera on vam avituallar-nos i on vam poder experimentar el fet que la temperatura fos més fresca que abans de travessar el túnel. En pocs quilòmetres ja vam entrar a França.
Les criatures sobrenaturals es van presentar ja a l’últim tram d’autopista abans d’arribar a Tarbes. En aquest cas, eren 474 criatures o persones pertanyents als grups de nans, follets i gnoms (no sé si venien alguns elfs) provinents de Catalunya i que ja em van avisar, un cop ancorats tots ells al nostre propi vehicle, que les criatures sobrenaturals franceses eren molt somortes i tenien un esperit decadent i fracassat (en una reunió de criatures sobrenaturals a Catalunya, els emisaris de França ja van dir als nostres petits i curiosos catalans que no els importaria morir o desaparèixer). De tots maneres, segons informacions d’última hora, podem dir que existeixen 15 famílies de follets francesos, d’entre els quals destaquen al sud de França els Marrafeus.
11 Veggie Boxes

14 Arnau Turkeys

19 Jordi Arnau Donkeys

24 Group Chickens Goats

28 Lunchtime Hosts56 Viticulturists group

62 Group landscape

78 Group Vinyas Fora dels elements de fantasia totalment fidedignes i verídics, el viatge va seguir el seu curs preestablert i dissenyat prèviament pels nostres monitors o caps, en especial pel Pau, la Clara, la Mireia i també pel Carles. Vam arribar a l’alberg de Tarbes a quarts d’onze de la nit, tenint en compte que vam sortir a quarts de quatre de la tarda de Vallbona de les Monges. A l’última parada que vam fer un cop ja érem a França, camí de Tarbes, vam sopar i vam repartir les “missions”, on es prescrivia una acció determinada a fer cap a alguna de les persones del grup: es repartiren papers amb cada missió adjudicada a cada persona i en un altre paper, apareixia el nom de la persona cap a la qual havia de tenir lloc l’acció. Així, a mi em va tocar convèncer el propi Carles que beneïs la taula en algun moment del viatge, i la Mireia havia d’incitar, per exemple, que el Pau digués en un dels seus discursos les paraules “valor” i/o “territori” i que en el moment en què digués un d’aquests mots, féssim tots l’”onada”, etc., mentre la Glòria havia de fer un petó a l’orella a la Cristina… Tot plegat, un bon mal de cap font d’escarni però amb poc acarnissament, sinó una experiència lúdica i festiva molt divertida. Ja a l’alberg de Tarbes, vam repartir les habitacions –una mica llòbregues i recloses- i després d’alguns moments de convivència al voltant d’unes cerveses, vam anar a dormir. El vigilant nocturn de l’alberg ens mirava encuriosit com si fos una au nocturna, un mossol o òliba àvid de nous coneixements i relacions amb d’altres éssers fins ara desconeguts.
El divendres pel matí ens vam despertar ja una mica cansats. A l’hora d’esmorzar va venir la Bénédicte, la nostra introductora al sud de França, i vam començar la visita que vam realizar en una finca als voltants de Tarbes, on com a la nostra cooperativa l’Olivera –llar de tots i casa i terra comunes- treballen un grup bastant nombrós de discapacitats, que preparen cistelles amb productes d’hortalisses que cultiven als seus hivernacles, on també elaboren planter per als seus camps de cultiu més amplis. A l’explotació que vam visitar, que forma part de la xarxa d’ADAPEI-Hautes-Pyrénées, l’eix central de l’activitat sociolaboral del centre és el treball amb discapacitats: hi ha gairebé tants monitors o voluntaris com a propis discapacitats. A part dels tres hivernacles que tenen, hi ha una granja escola amb diferents animals que visiten escolars de la zona, i s’estan rehabilitant un parell d’edifics, entre els quals un antic castell, per rebre nous discapacitats. El producte estrella de l’explotació agrària per a discapacitats és, així doncs, les cistelles amb els productes cultivats i recollits per ells mateixos, que es distribueixen a una cartera de clients ja coneguda. Les persones que ens van introduir i van fer l’explicació van ser molt agradables i sol•licites en tot moment.
Divendres al migdia vam dinar a un restaurant també molt proper a Tarbes, i van venir les persones més importants a la regió d’ADAPEI, responsables del seu Centre Especial de Treball (CET): vam dinar amanida amb foie i cuixa d’ànec. Després, ja per la tarda, vam desplaçar-nos a Lourdes, on vam visitar un centre-residència per a discapacitats o persones amb problemes, gestionat per una associació i per l’Estat alhora. Vam caminar entre els pelegrins de Lourdes, i semblava que la Nostra Senyora o Verge del Lloc es queixés que hi havia massa gent al seu voltant amagada des de la seva cova. Jo vaig pensar que la mestressa del bar on ens vam aturar, una senyora entrada d’anys, podia ser una Verge de Lourdes amagada i farta de tantes multituds, idea que no pot ser verídica. Nosaltres, vam aprofitar per comprar relíquies o petites ampolles per posar-hi aigua beneïda, com feu per exemple l’Arnau.
La Idea de Viatge va conformant-se i anem assolint el resultat total de l’aventura. El viatge de formació ens permet copsar una cosmovisió sociolaboral que ja coneixem bastant bé mentre ens permet alhora gaudir dels petits moments d’un itinerari ple de grans sorpreses, amb molta alegria i pràcticament cap tristesa. El divendres per la nit vam sopar al casc antic de Tarbes, altre cop ànec en amanida i plat, i val a dir que érem una trentena incloent els nostres supervisors francesos. Hi havia concert a la plaça de música occitana cantada amb veus femenines. D’altra banda, les noies del grup de l’Olivera es van barallar una mica amb el cambrer. Tot seguit, uns quants d’entre nosaltres es van quedar al centre de Tarbes per anar a fer una cervesa, mentre els altres ens vam retirar per anar a dormir.
Dissabte pel matí ja vam carregar les bosses a les furgonetes, ens vam acomiadar de Tarbes i el seu alberg i vam enfilar el camí de Pau i la regió del Jurançon, al sud d’aquesta ciutat. El Jurançon és una regió de turons i pujols ondulats que oscil•len entre els 350 i 400 metres d’alçada, on es fa un vi excel•lent, generalment blanc dolç o sec que acompanya molt bé la cuina regional. Vam visitar les bodegues i les vinyes de Clos Lapeyre, que treballen amb agricultura ecològica i biodinàmica. Amb l’alçada, l’amplitud tèrmica dia-nit destacada afavoreix la maduració lenta del raïm. La doble influència dels Pirineus, a 25 km, i de l’Oceà Atlàntic, a 100 km, modera les temperatures.
Al pati interior de la finca, vam fer un tast de vins i vam dinar. Ens vam acomiadar del responsable que ens va acompanyar en la visita i amb la nostra amiga Isabelle, també francesa, vam encaminar-nos ja direcció a Catalunya camí de Huesca i el túnel de Somport (8 km). Abans, però, ens vam aturar a Oloron Sainte-Marie i vam visitar una botiga, dita “Tot de casa” en occità –com si fos català-, on un grup de deu pagesos productors venen els seus productes de proximitat. Allà tots ens vam animar i vam comprar diversos productes. Més tard, abans d’enfilar la tornada, vam aturar-nos a un taller de confecció de boines, una experiència singular que vam viure ja una mica cansats dels nostres viaranys de dormir poc i viatjar molt. La Isabelle se’n va anar i nosaltres vam cavalcar vers la frontera i Somport i vam aturar-nos a Huesca a sopar. Com ja he dit, vam arribar a Vallbona de les Monges la matinada de dissabte a diumenge, totalment baldats però amb una profunda sensació al paladar i a tots els sentits d’haver triomfat a través del camí emprès vers la França occitana. La nostalgia s’apodera de nosaltres quan pensem en el viatge i la seva Idea. Voldrem repetir-lo sempre i descobrir nous paisatges i camins per albirar una felicitat encara més pregona.