Arxiu de la categoria: agricultura

L’AGRICULTURA A L’ÈPOCA MEDIEVAL 2ª part

oooo

Com dèiem al text anterior, durant l’Edat Mitjana apareixen a Europa importants innovacions tecnològiques que aportaran alguns elements positius al treball de la pagesia. Les principals innovacions en l’agricultura medieval es van deure a un major dinamisme del mode de producció feudal, que suposava per als serfs un major incentiu en la millora de la producció que per als esclaus. En la societat feudal estamental, els pagesos llauren la terra i “fan aquella cosa per a la qual els homes han de viure i mantenir-se” (el camperol actiu fou la força fonamental del treball en la societat medieval).

            El canvi del bou pel cavall com a animal de tir fou el resultat de dos avenços tecnològics, l’ús de la ferradura i el desenvolupament de la collera, que permetien al cavall d’arrossegar càrregues majors amb més facilitat. Això feu progressar l’eficiència del transport terrestre, tant per al comerç com per a les campanyes militars, i sumant  la millora general de la xarxa de carreteres van augmentar les oportunitats comercials per a les comunitats rurals més ben comunicades.

            En algunes zones amb terres especialment fèrtils, es va introduir la rotació de cultius de tres fulles (rotació trienal, associant un cereal de primavera o una lleguminosa a un cereal d’hivern), fet que reduïa al 33 enlloc del 50% la necessitat de guaret front al sistema d’any i una vegada, augmentant la producció i fent-la més diversificada. La possibilitat de fertilitzar la terra amb l’aportació de fems, estava restringida al fet de posseir o no ramaderia associada, que, a les zones i períodes en què va incrementar-se, tingué un important impacte a la vida camperola, malgrat no sempre fos positiu per als agricultors, els interessos dels quals estaven en contradicció amb els dels ramaders, habitualment privilegiats (veure el Concejo de la Mesta i d’altres associacions ramaderes similars als regnes cristians peninsulars).

            D’altra banda, els monestirs, especialment els d’ordre benedictina expandits per l’Europa occidental (Cluny i Císter), estengueren pràctiques agrícoles, de gestió de les propietats i de la indústria alimentària, sempre en relació als seus pressupòsits institucionals de paradigma vinculat a la religiositat.

            Com veurem al text que publicarem proximament sobre agricultura d’Al-Andalus, en diverses zones de l’Europa meridional els àrabs van introduir millores agrícoles, especialment en sistemes de regadiu com les nòries de Múrcia o les sèquies de València, així com s’aprofitaren més i millor els vessants de les muntanyes –cas de les terrasses de l’Alpujarra-, les zones inundables (arròs) i el cultiu intensiu d’hortes, amb la generalització dels fruiterars mediterranis –tarongers, atmetllers-, i tot tipus d’hortalisses, que caracteritzaran l’estereotip de l’alimentació dels camperols sotmesos d’aquestes zones, d’origen musulmà, front als conqueridors cristians.

            La introducció de l’us d’arades pesades (amb rodes o orellons) va permetre un cultiu més profund dels sòls del nord d’Europa (es va incorporar al llarg del segle XI en les regions al nord dels Alps, mentre els sòls fràgils de la zona mediterrània seguien vinculats a l’arada romana). Els molins hidràulics (posteriorment els de vent introduïts des de Pèrsia), van incrementar de manera important la productivitat del treball, alhora que milloraven paulatinament les eines agrícoles, amb nous tipus de batedors o trills, falç i dalles.

            Aquests canvis van provocar un creixement en l’economia, tant pel que fa a la varietat com per la quantitat de les collites, que tingué efectes importants en la dieta de la població. El camp, així doncs, fou el gran protagonista de l’Era Medieval a Europa. Els recursos que aportaven l’agricultura i la ramaderia eren la base de l’economia i les relacions socials giraven al voltant de la tinença de la terra. La distribució dels excedents agraris i ramaders van permetre la revolució urbana que es va viure entre els segles XI i XIII, en el moment de transició a la baixa edat mitjana (el clima fou especialment benigne en aquest període). La taxa de creixement interanual de la població europea durant el període 1000-1300 fou del 0,2%.
Entre les causes de la reducció de la taxa de mortalitat que va permetre aquest creixement lleu però sostingut, s’ha suggerit la millora de l’alimentació producte de la incorporació del vuitè aminoàcid, gràcies al consum de la llentia.

            L’expansió agrícola de les terres cultivables es feu a costa de la reducció de la superficie de bosc i de la incorporació de terres marginals, i malgrat hi hagué un creixement de la producció d’aliments hi hagué problemes de rendes decreixents, fet que conduïa a la crisi del segle XIV. De totes maneres, a pesar dels progressos, l’agricultura medieval va manifestar sempre signes de precarietat a causa de la impossibilitat de realizar la inversió productiva dels excedents (extrets en forma de renda feudal per la noblesa i el clero), i la seva destacada dependència de les condicions naturals.

Bibliografia

  1. agriculturablogspot.com/p/edad-media.html

L’AGRICULTURA A L’ÈPOCA MEDIEVAL 1ª part

general

Introducció a l’agricultura medieval

Com hem vist en textos precedents, l’economia romana es basava principalment en el món agrari, mantenint un cert comerç i intercanvi de productes agraris entre els diferents territoris de l’Imperi.

La sega del blat i la batuda amb batolles (més enllà que la batolla és un pal per a fer caure de l’arbre, en batre, el brancatge, les nous, les garrofes, etc.), tenint en compte també que la batolla és una eina de batre formada per dos bastons lligats per una corda o una corretja, constitueix una de les principals innovacions de l’agricultura medieval.

batolla

Després de la caiguda de l’Imperi Romà com a conseqüència de l’arribada i assentament dels pobles germànics, durant els primers segles de l’Edat Mitjana el model agropecuari es feu molt més tancat, apareixent una agricultura bàsicament destinada a la població local, i amb un sistema de cultius molt homogeni a tota Europa: hortes de fruites i hortalisses a les proximitats de les poblacions, una mica més enllà lleguminoses i cultius de regadiu, i, finalment, terres de secà destinades als cereals.

Amb això, les terres no roturades proporcionaven pastures per a la ramaderia i boscos on s’obtenia cacera, recol·lecció de fruites i llenya.

Amb l’expansió demogràfica medieval i l’arribada dels bàrbars, aquest esquema es va anar modificant paulatinament. El creixement de la població feu necessària la roturació de noves terres, i l’aparició del sistema feudal va dur als propietaris a cercar la consecució de més ingressos provinents de la terra. Ambdues realitats van impulsar l’aparició de noves tècniques que van provocar una veritable revolució en el món rural i en l’agricultura medieval, tal com s’havien conegut fins aleshores.

El model agrari era similar a tota Europa, malgrat poguem distinguir tres paisatges clarament diferenciats al nostre continent:

  • Al nord, la producció era fonamentalment nòmada i ramadera.
  • Al centre predominava el regadiu.
  • Al sud, més sec, el cultiu de cereals, lleguminoses o cotó es combinava a la perfecció amb la producció de vi i olis mediterranis, així com passava amb les fruites i hortalisses, gràcies al regadiu mitjançant sistemes de Canals i l’ús de la nòria introduïda pels àrabs.

La ramaderia subministrava també nombrosos productes per al consum humà, tant per a l’alimentació (carn, llet) com per al vestit (llana o cuir) o l’elaboració de manuscrits (pells). A més, determinats animals servien també com a força de treball en l’agricultura, com el bou o el cavall. Per a mantenir aquestes cavanes, calia fer ús de pastures i zones ermes.

La importància de la producció i els treballs en l’agricultura eren fonamentals i marcaven la vida i l’existència de tota una comunitat, ja fos militar, religiosa o vilatana.

Les innovacions tècniques del segle XI en l’agricultura

 El cultiu de noves terres va permetre la inclusió d’innovacions tecnològiques destacades. Així doncs, mentre al sud se seguia cultivant amb l’arada romana, al nord es va introduir durant el segle XI l’arada amb rodes i l’orelló; amb això, combinant amb el jou frontal, la collera o collar i l’aparició de la ferradura, es va possibilitar la substitució del bou pel cavall per a arrossegar una determinada càrrega, amb el fet que el transport terrestre es veié clarament beneficiat, a la vegada que la major velocitat d’aquests desplaçaments permetia una multiplicació de treballs agrícoles.

arada rodes

L’arada amb rodes permetia remoure la terra amb molta més facilitat, de tal manera que el pagès evitava haver d’utilitzar l’aixada per a complementar l’ús de l’arada romana, molt més superficial. Aparegueren noves eines per al camp, i les que ja hi havia eren de millor qualitat, gràcies a l’ús del ferro en la seva fabricació, com és el cas de falç, dalles, aixades i rascles. Es van introduir i es van generalitzar també els molins d’aigua i de vent, facilitant això en gran mesura l’activitat agrícola i la seva aplicació a determinades produccions artesanals (per mitjà de molins drapers o batans), i malgrat que eren coneguts des de l’Antiguitat, durant el segle XI es va multiplicar el seu ús, sobretot a causa que el senyor feudal en tenia el control i li permetia d’obtenir una important font d’ingressos mitjançant la imposició del seu ús als seus serfs.

En quant a les tècniques utilitzades, fou fonamentalment la introducció de la rotació triennal la que destacaríem: es dividien les terres en tres parts que s’anaven destinant de manera alternada a cultius d’hivern, de primavera i al guaret; tot i amb això, va millorar la producció i es va aconseguir una major diversificació de la mateixa.

La socioeconomia derivada de l’agricultura medieval

Durant tota l’Edat Mitjana, l’ús jerarquitzat de la terra explicaria la base i la naturalesa de la societat. El sistema feudal marcà una fita en l’evolució de l’agricultura en els últims períodes de l’Imperi i en els primers segles d’època medieval cap a concrecions de noves formes estructurals. La terra s’anava convertint en el pilar que aguantava la divisió social entre senyors, vasalls, serfs, ja fossin religiosos o seglars.

Les innovacions i l’ampliació de les terres de cultiu van comportar un altre efecte important en el panorama agrari medieval, tal com fou la diferenciació de la pròpia pagesia en dos grups, llauradors i bracers. Els primers eren propietaris d’un cert nombre de terres o lots, més o menys considerables, que explotaven mitjançant la utilització d’instruments de cultiu pesats, mentre els bracers o jornalers eren propietaris només de petites eines i cultivaven propietats molt més reduïdes. Tot això va suposar la necessitat per part dels principals senyors de conèixer la situació real de les seves propietats.

Bibliografia

www.arteguias.com/agriculturamedieval.htm

L’AGRICULTURA EN ÈPOCA ROMANA A LA PENÍNSULA IBÈRICA (Part 2)

images

Els pagesos eren el nucli de la societat de l’Antiga Roma. El cultiu principal eren els cereals (sobretot el blat) i les lleguminoses. Més tard s’introduïria la vinya, i encara més tard s’arribà a les vinyes i s’importà l’olivera. Com a arbres fruiters destaca la figuera, així com les hortalisses, llegums i lli.

Al principi, els romans posseïen la terra en úsdefruit i la seva riquesa (pecunia) es media per ramats, i els estalvis personals eren els peculium (haver en bestiar). Més tard s’introduí la propietat privada de la terra. Les primeres terres dels romans s’anomenaren heredium (d’herus, amo), i en un principi no superaven les dues iugades (5.400 metres quadrats o més o menys mitja hectàrea), malgrat a part hi havia la casa, les quadres, les terres en guaret i les pastures. Aquestes petites porcions de terra aviat foren superades i si en algun cas es van mantenir fou per als cultivadors antics de les ciutats dominades, però no pels ciutadans romans.

Els romans milloraren les tècniques agrícoles: van introduir l’arada romana, molins més eficaços -com el de gra-, la premsa d’oli, les tècniques de regadiu i l’ús de fertilitzants o adobs. Els pagesos llauraven la terra amb la seva família. Les arades eren arrossegades per bous. Només els pagesos que tenien moltes terres empraven esclaus o jornalers.

Captura de pantalla 2015-03-02 a las 16.28.30

Els ramats eren distribuïts en pastures comunals propietat de l’Estat, però només en podien disfrutar els ciutadans romans (els no ciutadans que tenien terres eren una excepció). Al treball el succeïa el descans: quatre vegades al mes, cada vuit dies (nonae) el pagès aturava la seva activitat i es dedicava a comprar a la ciutat i a d’altres assumptes. Les festes es realitzaven després de plantar la sement d’hivern, i el descans durava aleshores un mes tant per a l’amo com per a l’esclau i els animals (s’anomenava aquesta festa la Paganalia, derivat de pagus, és a dir, camp).

Les terres de Roma s’incrementaven periòdicament amb aproximadament una tercera part de les terres que es prenien a les ciutats vençudes. A més, els vençuts havien de cultivar les dues terceres parts restants per a contribuir a les càrregues i serveis com a propietaris no ciutadans. La tercera part que corresponia a Roma (ager publicus) era traspassat en part a ciutadans romans.

Quan se sotmetia o fundava una ciutat (o colònia), es feien les assignacions de terra. En l’ager publicus es formaven les colònies amb ciutadans romans com a propietaris d’almenys vint iugades, i de fet es considerava no rendible una propietat de menys de set iugades (entre 16.640 i 18.900 metres quadrats).

Per a que les terres no minvessin, les bodes es feien freqüentment entre la pròpia família. Els cohereus continuaven en general administrant l’herència sense dividir-la, i no foren freqüents les grans particions. El costum va perdurar, i inclusiu a finals de l’Imperi, els fundus tenien el nom d’un sol propietari. Sovint, l’Estat atribuïa aquestes terres a copropietaris evitant així la partició al cap d’algunes poques generacions.

Captura de pantalla 2015-03-02 a las 16.30.36

L’adquisició de terres per alguns propietaris, les escasses particions, i les herències d’altres branques familiars extinguides, van comportar l’existència i aparició d’algunes grans propietats. En aquests casos, el domini era parcel·lat, quedant una part del mateix per al propietari que els cultivava (sovint per mitjà d’esclaus) i la resta mitjantçant parcel·les cedides en úsdefruit a parents (fills del Pater familias, generalment), clients o esclaus. Si l’úsdefruit era lliure, l’arrendament durava el temps que estimava l’arrendador, que el posseïa en un estat similar al que  posteriorment es considerava precari. En cas que el propietari desitgés finalitzar la cessió no hi havia forma legal d’oposar-se a això, si bé en contrapartida sovint l’usufructuari no pagava cens pel seu ús, i eludia freqüentment les prestacions establertes mitjançant l’entrega d’una part dels fruits (condició que l’apropava a ser arrendatari sense ser-ho en no existir un termini per a  la seva utilització). En tenir dependència de l’amo la continuació de l’ús de la parcel·la, el llaç amb la clientel·la s’accentuava.

El gran propietari estava unit a la gleva constituïda per camperols. Era una aristocràcia agrària i no una noblesa ciutadana. Vivia en la hisenda pròpia al camp malgrat tenia allotjament a la ciutat on es desplaçava per  motius burocràtics o de lleure.

La massa dels proletaris es componia dels abans anomenats precaristes, homes lliures de famílies decadents (amb dret a ciutadania), de ciutadans de ciutats sotmeses, o bé clients o esclaus alliberats. Els camperols lliures de ciutats sotmeses actuaven sovint com a jornalers, malgrat molts posseïen la seva porció de terra. Quan els camperols de ciutats sotmeses eren convertits en esclaus, aconseguien obtenir freqüentment la seva llibertat i es convertien en precaristes. El conjunt de camperols lliures però no propietaris va arribar a ser molt nombrós i proporcionava a l’Estat un nucli de gent sempre disposada per a la colonització en les terres ja sotmeses. En les ciutats sotmeses la majoria dels camperols eren propietaris i lliures, essent rara l’esclavitud menys allí on tots els antics ciutadans havien estat declarats esclaus de Roma. Els esclaus dels ciutadans romans provenien generalment de les captures d’enemics en les guerres; en la seva gran majoria eren persones altives i es feia difícil aconseguir que obeïssin… En ser bons treballadors se’ls assignava terres com a precaristes, i sovint era freqüent que se’ls acabés alliberant.

En definitiva, si bé el camí cap a la consolidació del nostre panorama agrari actual s’inicia en temps prehistòrics i comença, tal com expliquem en aquests escrits analítics, la seva configuració final en criteri històric i funcional en temps dels íbers, no és fins a la irrupció de l’agricultura romana que es posa la llavor per a la gestació de l’agricultura i la ramaderia moderna en aquesta part del Món. Així doncs, la difusió de la trilogia mediterrània per totes les conques del Mare Nostrum i el seu treball en els cultius del Mediterrani, són l’aportació més gran que mai s’haurà fet a l’agricultura en terme de vinya, olivera i cereal. Aquesta trilogia és la base estructural encara avui dia de la nostra agricultura.

Captura de pantalla 2015-03-02 a las 16.30.52

BIBLIOGRAFIA (informació continguda en pàgines web més enllà de l’aportació personal de l’autor):

–       Viquipèdia: entrada “agricultura romana a la Península Ibèrica”

 

Autor: Jordi Sempere Roig

L’AGRICULTURA EN ÈPOCA ROMANA A LA PENÍNSULA IBÈRICA (Part 1)

Tan aviat com els Romans obtingueren les primeres conquestes a Hispània, les terres de cultiu foren repartides entre les tropes llicenciades. Es mediren els terrenys i es repartiren per a la colonització del territori. Tradicionalment, el treball agrari havia estat idealitzat per la cultura romana com a la culminació de les aspiracions del ciutadà. Els Romans impulsaren la legislació sobre la propietat dels terrenys, garantint els resultats de les tasques agronòmiques a través de l’agrimensura i la “centurització” dels camps: aquesta política permetria una ràpida colonització de les terres. Posteriorment, avançant cap al segle II aC, es produiria la crisi de la pagesia en tot el territori sota domini romà, provocada per la gran quantitat d’esclaus que eren empleats en tots els sectors productius, amb la conseqüent caiguda en picat de la competitivitat del petit pagès. La crisi, tot i els intents fracassats de reforma agrària dels tribuns Tiberi i Caio Sempronio Graco, afavoriria l’enfortiment dels grans latifundistes, posseïdors de grans extensions de terrenys dedicats al monocultiu i treballats per esclaus. El petit camperol en moltes ocasions es veia abocat a abandonar les seves terres per passar a allistar-se als cada vegada més nombrosos exèrcits romans.

Sin título1

A l’economia agrària romana, una bona finca disposava de cinc parts, dedicades respectivament a l’olivera, la vinya, el blat (per fer pa), l’horta (de fruites i verdures) i pastures per al bestiar. Aquesta idiosincràcia reflecteix la importància de cadascuna d’aquestes parts en l’alimentació de l’època. D’aquesta partició ha quedat l’expressió castellana “quinta de…” (oliveres, tarongers, etc.), que amb el temps agafà el sentit de “finca d’oci”.

En la producció agrícola d’Hispània va destacar ja des del segle II aC el cultiu de l’oliva, especialment al litoral mediterrani tarraconense i bètic. Durant el període de domini romà, la província bètica es va especialitzar en la producció d’oli d’oliva dedicat a l’exportació cap a Roma i cap al nord d’Europa. D’aquest comerç donen fe els nombrosos jaciments tant submarins com de restes d’àmfores estudiades, i val a dir que fou un comerç molt ric i abundant que pal·lesava la importància que el cultiu de l’olivera tingué a Hispània. Fou aquest, sense cap mena de dubte, el producte provinent d’Hispània que en més abundancia es va comercialitzar i durant el període més perllongat, i de fet, encara avui dia és la base de l’agricultura del sud de la Península Ibèrica.

Les àmfores d’origen bètic s’han trobat, a més de la muntanya de Testaccio, a Roma (donat que la major part de la producció d’oli es dirigia cap a Roma fins a mitjans del segle III dC), en llocs tan diversos com Alexandria i inclusiu, a Israel. Durant el segle II dC es produí a més, un important comerç d’oli amb destinació a les guarnicions romanes a Germània. També trobem a Lora del Río (Sevilla) un centre d’exportació important, com es troben productors d’oli a tota la Bètica i a la zona de llevant.

amfores

En relació al cultiu de la vinya, les fonts clàssiques comenten la qualitat i la quantitat de caldos hispans o vins, alguns d’ells molt apreciats a Itàlia, mentre d’altres menys selectes eren destinats al consum del gran públic amb menor poder adquisitiu. Aquest cultiu era produït de manera majoritària als “fundus” (latifundis que avui dia anomenem “cortijos” a Andalusia i Castella, i “masos” a Catalunya), que comprenien tots els processos productius del vi, en ocasions incloent el treball de ceramista necessari per a la producció dels envasos. A causa de l’elevat nombre de “fundus” i la producció total que assolien els mateixos, era possible mantenir abastit el mercat interior i exportar una considerable quantitat d’excedent per al consum d’altres zones de l’Imperi.

D’altra banda, d’entre les cròniques i tractats sobre l’agricultura hispànica cal destacar les obres del gadità Lucio Junio Moderato Columela, que en els seus dotze llibres exposa les característiques de l’agricultura del seu temps (segle I dC), criticant aquells defectes que ell creia que perjudicaven el sector, com l’abandonament del camp i l’acaparació de terres per part dels grans terratinents. En aquests llibres tracta extensament els cultius de l’olivera i de la vinya.

mapa

Gràcies a les recerques arqueològiques sobre la producció d’àmfores al sud peninsular, es pot deduir que el comerç dels productes salats es donava ja abans del domini cartaginès, existint evidències de producció i comercialització de peixos salats en dates tan primerenques com el segle V aC. Els cartaginesos van extendre aquest comerç per tot el mediterrani occidental, tan hispànic com nordafricà. Durant tot el període romà, d’altra banda, Hispània destacà per la continuïtat del florit comerç de productes salats en salabror procedents de la Bètica, la Tarraconense i la Cartaginense, que extenien el seu mercat per tot l’occident europeu. Aquesta activitat productiva es veu reflectida en les restes de factories el producte manufacturat de les quals, a més del peix salat o “salsamenta”, era la salsa “garum”, la fama de la qual –de la salsa garum- s’estenia per tot l’Imperi.

La salsa “ garum” es produïa mitjançant un procés de maceració de les vísceres dels peixos. Tal com succeïa amb els productes vitivinícoles o amb el comerç de l’oli, la producció de “garum” generava una important indústria auxiliar de l’envasat en àmfores de la que també es conserven abundants restes, i gràcies a les quals es pot determinar avui la repercussió d’aquest comerç.

 

BIBLIOGRAFIA (informació continguda en pàgines web més enllà de l’aportació personal de l’autor):

  • Viquipèdia: entrada “agricultura romana a la Península Ibèrica”

 

Autor: Jordi Sempere Roig