Arxiu de la categoria: Can Calopa

L’OLIVERA. UNA EXPERIÈNCIA UTÒPICA

L’any 1974 en Josep Mª.Segura, escolapi, va començar a fer realitat un somni de feia temps: viure en comunitat de vida, treball i pregària amb nois i noies discapacitats a l’estil de les comunitats de l’Arche, iniciades a França per Jean Vanier. En aquell moment no hi havia pràcticament cap servei per a discapacitats. La filosofia és que en aquest món tots som “discapacitats” en una cosa o altra i que cal acceptar-nos en igualtat tal com som. Escollí l’allunyat poble de Vallbona de les Monges per estar a l’ombra del monestir. El projecte començà a caminar i aviat arribaren els nois i noies amb dificultats. El poble acceptà sense recança els nous veïns i es buscaren feines al camp o a l’artesania, imprescindibles per a la subsistència.

Però aviat sorgiren dificultats no previstes, econòmiques, el condicionant de la distància, les internes de tot grup que comença. La mes important: la mort d’en Josep Mª Segura el 1978. L’equip es decidí per la continuïtat, més guiats per voluntarisme que per prudència humana. Sempre diem que van ser els discapacitats, els que en aquell moment van salvar l’Olivera. Amb la seva mirada ens deien que no els podíem abandonar.

Fa quaranta anys i ens sembla que fou ahir. Després han vingut nuvolades, trons i tempestes, però ha resistit. Ara hi ha un equip sòlid, amb Carles de Ahumada, Pau Moragas, Clara Griera, Dolors Llonch, Enric Altisent… fins a més de setanta. Només entrar-hi es respiren els valors inicials, un caliu de fraternitat, treball, alegria i acollida, però s’han canviat les formes.

Legalment som una cooperativa agrícola de treball associat que produïm i comercialitzem vi i oli. La major part són socis treballadors i una part dels socis són persones “fràgils” amb dificultats d’inserció social que viuen i treballen a la cooperativa. La seva autonomia, llibertat, la seva capacitat d’administrar els seus recursos, de sortides, de cultura, és un fet essencial per l’Olivera.

L’any 1982 vam decidir plantar vinya. Amb l’amistat i generós assessorament del renomat cavista del Penedès Juvé Camps, vam fer la primera verema al 1989: 16.000 ampolles. La primera fou el Blanc de Serè amb el disseny de Claret Serrahima. Avui fem setze classes de vins i produïm gairebé 200.000 ampolles. L’any 1999 vam fer la primera producció d’oli amb el nostre propi molí.

L’any 2005 l’alcalde de Barcelona Joan Clos ens proposa fer-nos càrrec d’una finca del mateix Ajuntament, Can Calopa, a la vessant nord de Collserola. La casa s’inaugura finalment el 2010. Serà la segona seu de la Olivera després de la de Vallbona. A imitació de la Olivera hi ha nois i noies amb dificultats psíquiques i produïm el vi denominació “Barcelona”.

Per l’Olivera –Vallbona i Can Calopa— els eixos que des de l’inici i encara avui ens vertebren són:
1. La dimensió social: som un espai que integra persones fràgils, especialment amb discapacitat psíquica i/o malaltia mental, una organització “inclusiva” on a partir del treball i la vida en comú cadascú pot créixer com a persona. Són primordials els serveis d’utilitat social (formació, inserció, solidaritat, acollida, rehabilitació, integració laboral…)
2. La dimensió productiva amb la voluntat d’elaborar productes de qualitat, d’agricultura ecològica i de respecte al territori. Són els que ofereixen un valor afegit a tota la cadena de producció (treballadors, distribuïdors, consumidors, territori…).
3. La dimensió cooperativa de petita escala i de gestió sempre concertada. El model cooperatiu, a més, facilita que les persones “fràgils” puguin ser protagonistes i no “usuaris”. Són socis de la cooperativa, tenen el seu salari i seguretat social.
4. La dimensió del treball en xarxa, tant pel que fa a l’aspecte social (ALLEM, Dincat, Taller Alba), com pel que fa a les xarxes de producció agrícola i de finances ètiques (Cambra de Comerç de Tàrrega, Slow-Food, Tierra Madre, Xarxa Agricultura Social, Arefa, Xarxa socioeconomia solidària, Fiare-Fets, Coop-57, xarxa d’economia social…).

Avui l’Olivera és coneguda i per molts tinguda com a referència tant per la dimensió social com la productiva. Això fa que sigui una experiència visitada i hi vinguin a estudiar i fer pràctiques estudiants d’arreu del món (l’any passat fins a una cinquantena).

Això no hauria sigut possible sense uns objectius i un lideratge molt clar i sense un esforç persistent, continuat i fins i tot amb una molt estricta moderació salarial acceptada per l’equip i que no es correspon amb l’alt nivell professional de l’equip directiu. Fins i tot durant els anys de crisi, oferint productes “prescindibles” (vi i oli) i amb una competència creixent, l’Olivera s’ha anat afermant. Perquè per l’Olivera el “desenvolupament” va molt més enllà de la vessant econòmica, vol dir cohesió, acceptació de la diferència, respecte a l’altre i respecte a la natura, compartir, felicitat. Viure la utopia quasi a tocar dels dits.

Jaume Botey, 9 de juliol 2017.

[Publicat a la revista El Pregó, núm. 549 (11), 2017]

VIATGE DE FORMACIÓ 2017

Vam sortir de Vallbona de les Monges el passat divendres 5 de maig pel matí, i vam arribar de tornada ja a Vallbona el passat dissabte 6 de maig al vespre. A Bellpuig vam recollir la gent que faltava i ja un cop a Sort ens vam trobar amb el grup de Can Calopa. El viatge fou tranquil i quasi es podria dir que plàcid: Balaguer, Tremp i la Pobla de Segur fins a Sort, un petit periple del qual jo destacaria tot el paisatge verd de la Noguera. A Sort ens vam trobar tots, els uns amb els altres, a la porta de l’Hotel Pessets, on dinaríem més tard al migdia.
D’entrada, vam visitar les finques i el celler de l’empresa Batlliu de Sort, una iniciativa que tracta de recuperar les vinyes d’alta muntanya del Pallars mitjançant la viticultura ecològica. Aquestes terres depenien antigament dels comtes del Pallars, que s’ubicaven a Sort. La visita fou atractiva i interessant i el nostre conductor o introductor –responsable de les bodegues del Batlliu- ens explicava les coses prestant molta atenció. L’empresa tot just comença a funcionar bé però tenen els problemes que apareixen en tot començament. Plovia, i aviat vam fer gana per anar a dinar al Pessets. Després de dinar, la Vanessa i la Laia ens van parlar de l’Escola de Pastors i per la tarda vam visitar una explotació de cabres a la zona alta del Pallars: vam veure les cabres pasturar acompanyades pel seu pastor, i vam visitar la planta d’elaboració de formatges que acompanyava la seva dona. No cal dir que l’experiència de l’Escola de Pastors ha estat molt valuosa i moltes persones han pogut introduir-se en el món de la pastura els últims anys de forma del tot fructífera i necessària, just quan semblava que l’ofici de pastor podia arribar fins i tot a desaparèixer. Vam sopar i vam dormir en un alberg que hi ha abans d’arribar a Sort venint de la Pobla de Segur.
Dissabte pel matí, va venir a l’alberg una noia que ens va parlar d’una iniciativa originària de la zona alpina centroeuropea que desenvolupa activitats per protegir els arbres i els boscos. La seva explicació fou molt interessant. Després, vam arribar-nos fins a la Pobla de Segur i vam visitar una empresa cervesera que tiren endavant un grup de joves. Un dels nois va glosar fins i tot els orígens de la cervesa des de temps remots, des de l’albada de les primeres civilitzacions. D’altra banda, allà mateix també ens va visitar un productor d’oli que ens va explicar com es condueix el treball de fer oli en aquesta part del país. Finalment, des d’allí mateix vam conduir-nos fins a Solsona –una bona volta- i vam dinar en un restaurant d’aquesta població que depèn de l’organització AMISOL, una persona responsable de la qual ens va descriure les activitats de la seva entitat després de dinar, ja sigui com a Centre Especial de Treball (CET) especialitzat en el treball de la fusta o com a centre d’acollida de discapacitats i gent necessitada (ocupacionals). Tot seguit, vam enfilar el camí de tornada a Vallbona amb la sensació d’haver fet un gran viatge que tot i haver estat només de dos dies i molt a prop de casa, semblava que s’hagués allargat més d’una setmana, vist el tràfec de coses que vam arribar a fer. D’altra banda, les relacions entre totes les persones de grup –i això s’ha de dir- han estat immillorables, i això és el millor record que ens podem endur de la nostra excursió per al bé de l’Olivera. I ara, a desitjar que el viatge de l’any que ve sigui almenys tan bonic com el d’aquest any! A reveure!
IMG_6813

IMG_6814 (3)

IMG_6816

IMG_6819

IMG_6820

IMG_6821