Arxiu de la categoria: Les fotos de l’Alfons

CRÒNICA DE LA VEREMA 2017

Foto 1_MG_1837Foto 2_MG_1874Foto 7_verema can calopaFoto 8_verema rasimsetembre-octubre de 2017

Aquest ha estat un any difícil pels efectes d’una meteorologia adversa que va glaçar algunes vinyes en moments en què ja no tocava fer massa fred, malgrat que finalment la collita global s’ha rascabalat -i més enllà d’això- i hem pogut fer una bona verema. Els collidors o veremaires o veremadors han treballat com sempre de valent sota un sol de justícia, fustigats per un vent inclement o remullats per la pluja, sempre amb l’ideal d’una feina ben feta clavat entre cella i cella, al bell mig del front, pensant sempre en el bé comú de l’Olivera.
Assenyalo sobretot a la Carme Solanes, en Joan Vidal i en Rafael Salas –i com no al propi Pau Moragas- com a responsables que hagi estat possible una bona verema, endreçada i ben organitzada, que ha permès a tots els treballadors situar-se bé sobre l’escaquer de cada vinya. Caixa amunt, caixa avall, tot ben curull de raïms que anem destriant per especificitats i varietats i que anem col•locant diligentment dalt del tractor. A algunes vinyes hem trobat podrit i/o cendrosa, però potser no tant com a d’altres anys, i el que ha destacat més han estat les vinyes escadusseres de raïm, a la plana, on devia tocar més el fred. El Rogel•li és valent i audaç conduint la furgoneta travessant paisatges de malvasia i cabernet sauvignon. Els veremadors ens adormim somorts en el trajecte que ens du fins a la vinya. El color verdorenc dels pàmpols o fulles del cep se’ns clava a la retina i seguim perseguint la parellada, el macabeu i el chardonnay. El tractor va ple de caixes fins al capdamunt i sembla que tot pugui caure i anar-se’n tot en orris en qüestió de segons: fins a sis pisos de caixes posem dalt del remolc! Però l’astúcia dels que carreguen caixes i disposen l’estructura metàl•lica per a que tot s’aguanti és mereixedora d’admiració. A aquestes alçades, a principis d’octubre, només ens queda collir el negre del Terme de Nalec. En pocs dies podrem dir que tot ha estat un èxit.
Passen els dies, i hom té la sensació que la buidor s’empara dels veremadors, encara que tanmateix ja comença la collita de l’oliva. Els raïms per pansificar són els que es cullen a última hora directament del cep, per a elaborar els nostres vins dolços, uns raïms que també disposem amb palla dins d’unes caixes per a que es vagin assecant. Al celler s’ha treballat de valent, i l’equip de bodega ha fet un gran esforç tot premsant el raïm i fent passar el most per les canonades fins als dipòsits de fermentació: el raïm blanc es premsa mentre el raïm negre es desarrapa i es deixa macerar.
L’equip de camp i l’equip de bodega treballem conjuntament. Quan arriba el raïm dalt del tractor dins les caixes blanques, ja el situem sobre fustes o palets. D’aquí, s’encinten les caixes blanques amb el nom de la varietat i la finca on s’ha collit, i si el raïm no es disposa directament dins la cambra frigorífica, es pot abocar d’immediat dins la premsa. Tot aquest batibull que es genera a la porta del darrera del celler té la seva poètica, sobretot quan ja s’intueix el capvespre amb un sol que ja anuncia la tardor. Cridem i frisem. I tenim ganes que ja sigui l’hora de plegar per anar a descansar, evocatius d’un dia més de traginar el raïm amunt i avall, amb la roba, els braços i les mans enganxifosos pel most que s’abraona de la vinya enllà.
És millor no pensar en res, deixar-se portar per la brisa que sacseja lleument els ceps. Enfunyir-se ben bé la gorra i somiar despert que tot ha de poder ser possible. El matí és furiós, la tarda té més melangia perquè a quarts de set ja refresca. Fem vi, però no pensem que fem vi, pensem tan sols en el fruit que farà aquest vi. Ens obsessiona el raïm i volem arrabassar-ho tot, que no quedi cap gotim dins la planta. Sublimem la calor i la set perquè s’ha d’arribar fins al final. Els nombres canten i la mala experiència provocada per un fred tardà redueix la verema d’enguany a un 20% menys en volum del que hi hagué l’any passat. Per això la verema s’ha fet més curta. I per aquest motiu hem trobat molts ceps pràcticament buits.
L’estrés per la feina que s’ha de fer és plausible a mig matí, però quan acabem una jornada i anem a dinar o a sopar, ja al vespre, ens enorgullim de la feina ben feta. Quan acaba la jornada tothom està excitat i no es pot ni pensar en l’endemà, quan tornarem a suar, quan ens tornarà a rompre el mal d’esquena, quan la set ens farà asseure’ns sota un arbre consirosos… L’equip fa pinya, el grup preval més enllà de l’individu, tothom té ganes de descansar. Mirem enlaire i somiem que potser si plou no podrem anar a collir aquesta tarda, fet que endarrerirà les tasques de la verema, encara que al final de tot, les persones congeniem amb la feina que s’ha de fer i preferim que el sol sigui radiant. L’experiència val la pena i tots aprenem una mica més del que signifiquen les feines a pagès. Prop d’un reng de ceps, la persona també es despulla per arribar dins del seu ésser fins a les profunditats que la vinya amb les tisores li permetran albirar quan el dia a dia monòton d’anar retallant el cep es faci un suplici. Aleshores haurà arribat el moment de dir prou, i que ja n’hi hagut massa de patiment per tanta feina impenitent, malgrat tot sigui meravellós, fantàstic, fora d’òrbita alhora.

JORDI SEMPERE ROIG