Arxiu de la categoria: Paraules d’en Jordi

QUINES HORTALISSES, ARBRES FRUITERS I ALTRES CULTIUS VAN DEIXAR ELS ÀRABS AL NOSTRE PAÍS QUAN EL VAN INVADIR?

imatge 1 Al-Andalus

imatge 2 Al-Andalus

imatge 3 Al-Andalus

imatge 4 Al-Andalus Sembla ser que, al segle VIII dC, quan els musulmans arribaren a l’Hispània que havien forjat els romans i els pobles germànics damunt d’una base íbera i celta, es trobaren amb un panorama alimentari poc reconfortant. La terra era pobra de recursos, i per tant l’alimentació escassa i poc variada; es basava quasi exclusivament en el consum de cereals i en la vinya, una agricultura de base romana conservada, pràcticament sense variació, pels visigots, els elements principals de la qual eren els cereals. El mateix succeïa a la resta d’Europa on el cultiu de fruites i hortalisses era pràcticament inexistent. Amb l’arribada dels àrabs es perfeccionaren i s’augmentaren, així doncs, els sistemes de regadiu d’origen romà existents en sòl peninsular i també es van aclimatar i introduir noves espècies vegetals.
D’entrada, cal dir que entenem per “andalusí” tot el que fa referència a l’Al-Andalus, que és el nom que els invasors àrabs van donar a la Península Ibèrica. L’agricultura andalusí, així doncs, es va orientar cap a cultius preferentment alimenticis encara que n’existien d’altres d’ús comercial, com els que s’empleaven en els teixits, en la cria de cucs de seda o en la fabricació de paper, fet pel qual no podien oblidar les moreres, les plantes tèxtils i les medicinals. La base de la seva agricultura la constituïen els cereals –també-, les hortalisses i les verdures, llegums, arròs, plantes aromàtiques, fruites i arbres fruiters.
Les fruites originaren una indústria, la indústria de les conserves, sobretot amb la creació d’almíbars (amb arrops o xarops), mentre les plantes aromàtiques creaven una indústria de perfums. Els canvis introduïts en l’agricultura autóctona pels àrabs, a partir d’una base prèvia influïda per l’arribada dels pobles germànics, més enllà de tenir una repercussió en els sistemes de culitu i en els productes, van provocar una alteració substancial en l’alimentació. Front a la clàssica trilogia cristiana de blat, carn i vi, els andalusins van crear nous hàbits alimentaris, en els quals les verdures no només foren la base sinó també l’element imprescindible de la seva cuina –bé totes soles o bé acompanyant carn, sopes i peixos-, amb una enorme quantitat de variacions en les seves receptes. Així doncs, els pobladors d’Al-Andalus podien consumir verdures i hortalisses fresques durant tot l’any.
Les fruites que trobàvem a l’Al-Andalus des del segle XI dC eren ja pràcticament les mateixes que es troben avui dia a la Península Ibèrica. La producció agrària en aquells períodes va arribar a ser tan elevada, que sorgiren excedents alimentaris. Les maneres fidedignes i positives de treballar la terra que tenien els andalusins foren lloades pels pobladors del Magreb i per la població cristiana alhora. D’altra banda, l’alliberament de serfs en terres musulmanes provocà una reconversió important dels dominis agraris, donat que la parcel•lació i redistribució de les terres, fent desaparèixer la majoria dels antics latifundis visigots, va convertir les estructures agràries en petites explotacions familiars que podrien ocupar els antics serfs.
A l’Al-Andalus se sel•leccionaven els tipus de cultius segons les característiques del terreny, la composició de la terra i la climatologia del lloc. Al secà hi havia abundancia de garrofers i oliveres. També eren importants els cultius de la vinya per a l’obtenció de raïms i panses de gran fama, valorades tant dintre com fora la nostra terra –en uns Països Catalans que s’anaven conformant amb la resta de Regnes Cristians de la Península Ibèrica- i molt utilitzades en la gastronomia andalusina. Així doncs, a terres de Llevant, tenien molt de renom l’assafrà de València i les figueres, pereres, palmeres amb dàtils i ametllers, tots ells cultius introduïts pels àrabs.
La pràctica de l’empelt o d’empeltar també fou molt practicada pels àrabs a casa nostra. Requeria d’un precís coneixement de la natura, dels arbres, de les estacions i dels instruments per operar. També es van desenvolupar molt en el període de dominació musulmana les infraestructures de reg. En aquest sentit, els musulmans van perfeccionar moltíssim les tècniques de reg, i es convertiren en mestres de la tècnica hidràulica agrícola, aprofitant els sistemes de reg romans que van trobar ací, conjuntament amb les tècniques orientals que ja coneixien, que els permeteren assolir un excepcional aprofitament de l’aigua. L’etimologia de moltes paraules que han perviscut fins ara ens mostra la riquesa del llegat hidràulic andalusí: sèquia, assut, assarb, sínia, nòria, alcaduf, aljub, safareig, martava, tanda, etc..
Més enllà d’això, però, el que mostra millor les fites assolides per l’agronomia àrab és la introducció de noves espècies, fins aleshores considerades exòtiques, realitzada amb tanta saviesa i encert, que no es va perdre cap dels seus elements en la seva juxtaposició amb les varietats de cultius autòctons i peninsulars. Així doncs, els musulmans van introduir nous productes molt populars avui, no només a la Península Ibèrica, sinó a tota Europa, com és l’albergínia (badinÿana), originària de la Índia i difosa pel Mediterrani a través o passant per l’Iran. Els àrabs també van aportar les carxofes (jarshuf) i els espàrrecs, que tenien la propietat d’evitar les males olors de la carn. Les hortalisses més cultivades eren, a més, la carbassa, els cogombres, la mongeta verda, els alls, la ceba, la pastanaga, el nap, la ravenissa blanca, les bledes, els espinacs i moltes d’altres varietats.
També fou molt renomada la figa, que assolí tant d’èxit a la Península que arribà a exportar-se a Orient. Els cítrics, com la llimona i la taronja van ser importats al seu temps de l’Àsia Oriental. El llimoner, així doncs, procedeix del sudest asiàtic i floreix a l’abril-maig. També cal ressaltar la introducció de la canya de sucre al segle X dC, que fou destacada al País Valencià. Del cultiu de l’arròs també caldria conèixer-ne els orígens i quan s’implantà definitivament al nostre país sinó era ja endèmic d’aquí. D’altra banda, la síndria era originària de Pèrsia i el Iemen, i tingueren presència a partir d’aquell moment a la nostra terra el meló, el tramús, l’assafrà –indispensable per a la nostra cuina actual-, el cotó, l’albercoc, el plàtan, el gessamí i d’altres. Per acabar, la magrana de Síria –“granada” en castellà- es convertí en l’imaginari col•lectiu musulmà en el símbol per excel•lència d’Al-Andalus, i d’aquí potser ve el nom de la Granada de l’Andalusia actual.
Amb l’arribada dels àrabs a la Península Ibèrica, així doncs, es va produir un augment sensible de les varietats d’hortalisses i d’arbrers fruiters cultivades, algunes de les quals ja coneixien els xinesos, perses o indis, malgrat fossin els àrabs els que aconseguiren la seva difusió per Occident, on la dieta –massa basada en el greix i la carn-, era més pobra que a Orient.
D’altres espècies de fruiters, com l’olivera, ja existien a casa nostra, però foren els hispanomusulmans els que fomentaren i organitzaren el seu cultiu a gran escala, així com la introducció de l’oli d’oliva a la gastronomia. De fet, després de l’expulsió dels moriscos, l’ús de l’oli d’oliva pràcticament desaparegué de la cuina a moltes zones, essent substituït per la indigesta manteca de porc, i això fins no fa gaire, quan hem acabat de recuperar el llegat d’una agricultura i una gastronomia molt influïdes per la civilització andalusí, que no ha sucumbit malgrat la caiguda de Granada el 1492, la ciutat d’un Boabdil, el seu rei, que agonitzà front al poder dels Reis de Castella i d’Aragó, que fundaren Espanya amb aquella conquesta. L’expulsió dels Moriscos de les Alpujarres l’any 1609 posava un punt i final a la influència dels àrabs i de l’Islam a Espanya, una influència que, de totes formes, s’ha perpetuat de moltes altres maneres al nostre país fins ara.

Fonts: la informació recollida i implementada en aquest article prové de la página web “CULTURA ANDALUSÍ”, que té les adresses següents a la xarxa:
– //www.balansiya.com/aportaciones_arabes.htm//
– //www.balansiya.com/agricultura.htm//

L’AGRICULTURA A L’ÈPOCA MEDIEVAL 3ª part

A l’Edat Mitjana, l’agricultura va patir molts canvis. Noblesa i clero eren considerats els membres més importants de la societat feudal, trobant-se a la cúspide de la piràmide social. Tanmateix, ells no foren mai majoria: a l’Edat Mitjana, quasi totes les persones eren pagesos. No tots els camperols tenien la mateixa categoria i condició social. Molts d’ells eren homes lliures. D’entre d’ells, alguns eren petits propietaris que vivien de le seves pròpies terres, mentre d’altres, els colons, les arrendaven al senyor feudal, una petita parcel•la de terra anomenada “manso”. D’altres camperols, en canvi, eren considerats quasi com a esclaus: els serfs. Els serfs eren els únics que treballaven per a mantenir el clero i la noblesa i en aquest sentit pagaven impostos. Gràcies a la millora climàtica i a un conjunt de progessos tecnològics, l’activitat agrària va prosperar a finals del segle XI. Aleshores, fou quan la població va créixer i els llogarrets es multiplicaren.
Des de principis de l’Edat Mitjana, la vida comercial i urbana s’havia estancat considerablement. Per aquest motiu, la terra es convertí pràcticament en la única font de riquesa: més del 90 per cent de la població feudal es basa sobretot en el cultiu de cereals. Tanmateix, l’agricultura es trobava molt poc desenvolupada, ja que la noblesa, propietària de la terra, era contrària a les novetats i gastava els seus diners en armes i objectes de luxe enlloc de destinar-lo a la introducció de noves tècniques agrícoles o a la millora de les que ja existien. Aquesta situació va començar a canviar a finals del segle XI.
Així doncs, molts camperols de l’Edat Mitjana eren serfs. Els serfs descendien, en la seva major part, dels antics esclaus. La servitut era hereditària: un serf pertanyia per naixement al patrimoni del seu senyor i no podia mai abandonar el feu. Se’ls tractava com a un objecte i el seu amo podia disposar del seu cos, del seu treball i dels seus béns. Per aquest motiu, el senyor que tenia serfs podia vendre’ls o regalar-los i, si ho considerava necessari, castigar-los. Els càstigs eren cruels: se’ls fuetejava, se’ls marcava amb ferro calent o se’ls tallaven les orelles, entre d’altres suplicis.
Alguns serfs realitzaven treballs domèstics: els serfs ministerials, que generalment eren mantinguts en la vivenda del seu amo o en alguna de les seves granges. D’altres serfs, en canvi, cultivaven les terres del senyor: els serfs de la gleva (aquestes terres eren anomenades mansos servils o de servitut). Els serfs de la gleva tenien la seva pròpia casa, subsistien amb el producte del seu propi treball i, en cas necessari, podien vendre el que sobrava de la collita. Per això, el seu manteniment no depenia directament del seu amo.
Els homes lliures o francs es classificaven en colons i vilans. Els colons arrendaven una parcel•la de terra al senyor: els mansos ingenus. Aquests mansos s’heretaven de generació en generació, per mitjà d’un contracte. Els vilans, en canvi, eren petits propietaris que vivien en llogarrets adquirits a partir del fruit de les seves terres, al marge del senyor. Les terres que treballaven s’anomenaven alous. En molts llocs d’Europa, com per exemple a Itàlia i en alguns llocs de França, els vilans eren majoria.
Els senyors feudals tenien l’obligació de defensar les persones que vivien de les seves terres per donar-los refugi en temps de guerra. A canvi, els senyors rebien d’ells una renda anual en diners, en productes agrícoles o animals, mentre la pagesia podia emprar els monopolis del castell pagant la taxa de “banalitat”: el molí, la premsa de vi, els ponts, etc.. D’altra banda, també s’havia de contribuir amb una suma indeterminada de diners, cada cop que el senyor ho requeria: la talla. La talla fou contestada per la pagesia amb múltiples revoltes sagnants.
L’autoritat del senyor feudal estava reforçada perquè posseïa el poder o ban que abans havia sigut del rei. Gràcies al ban, el poder del senyor en els seus dominis era quasi total. Entre les càrregues imposades a la pagesia, les més característiques foren les que es derivaren d’aquest poder: les banalitats. Les banalitats van ser monopolis que els senyors feudals es van atribuir en perjudici dels cultivadors. Unes vegades, es reservaven la venda del vi o de la cervesa; d’altres, assumien el dret exclusiu de proporcionar bestiar per a reproduir els ramats. Amb més freqüència, obligaven els camperols a moldre grans al seu molí, fornar el pa en un forn i premsar el raïm a la seva premsa. En general, els camperols vivien en situació de pobresa, explotació i dependència. L’anhel per part de molts serfs d’aconseguir la seva llibertat i els subsegüents esforços de la pagesia lliure per obtenir algun benefici foren motiu, com dèiem, de freqüents revoltes.

Bibliografia

http://mihistoriauniversal.com/edad-media/la-agricultura-en-la-edad-media/agricultura medieval 3.1agricultura medieval 3.2

La rebel·lia de Seattle

200px-Chief_seattleCARTA QUE SEATTLE, CAP DE LA NACIÓ ÍNDIA SUWAMISH, VA ENVIAR AL PRESIDENT DELS ESTATS UNITS

Fragments de la carta que Seattle, cap de la nació índia dels suwamish, va enviar al president dels Estats Units, Franklin Pierce, l’any 1855, com a resposta a l’oferta de comprar les seves terres a canvi d’una “reserva”.

“El Gran Cap de Washington ens envià un missatge dient que desitjava comprar la nostra terra. Però nosaltres sabem que la terra no pertany als homes, sinó que l’home pertany a la terra. ¿Com es pot comprar el cel o l’escalfor de la terra? Això és per a nosaltres una idea estranya. L’home no va crear el teixit de la vida, tan sols n’és un fil.
Cada part d’aquesta terra és sagrada per al meu poble, cada agulla brillant dels avets, cada platja de sorra, cada boira en la foscor del bosc, cada clariana entre els arbres, cada insecte brunzaire és sagrat per al pensar i el sentir del meu poble. La saba que puja pels arbres duu el record del pell-roja. Heu d’ensenyar als vostres fills que el sòl que tenen sota els peus conté les cendres dels nostres avantpassats.
Els morts de l’home blanc obliden la terra on van néixer quan desapareixen per anar a vagar a les estrelles. Els nostres morts no obliden aquesta terra meravellosa, ja que és la mare del pell-roja. Nosaltres som una part de la terra i ella és una part de nosaltres. Les flors perfumades són les nostres germanes. El cérvol, el cavall, l’àgila són els nostres germans. Els cims rocallosos, els prats humits, l’escalfor del cos del poltre i l’home, tots pertanyen a la mateixa família. Per això quan el Gran Cap de Washington ens va fer saber que volia comprar la nostra terra, exigia massa de nosaltres.
Sabem que l’home blanc no entén la nostra manera de pensar. Per a ell, una part de la terra és igual que qualsevol altra, ja que ell és un estrany que arriba furtivament de nits i s’empara d’allò que necessita de la terra. La terra no és la seva germana, sinó la seva enemiga. I quan l’ha conquerida torna a cavalcar. Famolenc, s’empassarà la terra i no deixarà res, només un desert.
No hi ha cap mena de silenci a les ciutats dels blancs. No hi ha cap lloc on es pugui sentir créixer les fulles de la primavera i el brunzit dels insectes.
Allò que esdevé a la terra esdevé també als fills de la terra. Quan els homes escupen sobre la terra, escupen sobre ells mateixos”.

Aquest text constitueix un referent paradigmàtic que ha influït molt a les generacions posteriors de lluitadors per la causa ambientalista o ecologista i dels moviments que han pugnat per a que es preservessin els drets dels amerindis nordamericans. Ecologistes i amerindis s’uneixen en aquest sentit per la mateixa causa. Es tracta d’un text punyent que s’entén massa bé i que bé devia frapar als interlocutors de Washington per la seva claredat expositiva.

L’AGRICULTURA A L’ÈPOCA MEDIEVAL 1ª part

general

Introducció a l’agricultura medieval

Com hem vist en textos precedents, l’economia romana es basava principalment en el món agrari, mantenint un cert comerç i intercanvi de productes agraris entre els diferents territoris de l’Imperi.

La sega del blat i la batuda amb batolles (més enllà que la batolla és un pal per a fer caure de l’arbre, en batre, el brancatge, les nous, les garrofes, etc.), tenint en compte també que la batolla és una eina de batre formada per dos bastons lligats per una corda o una corretja, constitueix una de les principals innovacions de l’agricultura medieval.

batolla

Després de la caiguda de l’Imperi Romà com a conseqüència de l’arribada i assentament dels pobles germànics, durant els primers segles de l’Edat Mitjana el model agropecuari es feu molt més tancat, apareixent una agricultura bàsicament destinada a la població local, i amb un sistema de cultius molt homogeni a tota Europa: hortes de fruites i hortalisses a les proximitats de les poblacions, una mica més enllà lleguminoses i cultius de regadiu, i, finalment, terres de secà destinades als cereals.

Amb això, les terres no roturades proporcionaven pastures per a la ramaderia i boscos on s’obtenia cacera, recol·lecció de fruites i llenya.

Amb l’expansió demogràfica medieval i l’arribada dels bàrbars, aquest esquema es va anar modificant paulatinament. El creixement de la població feu necessària la roturació de noves terres, i l’aparició del sistema feudal va dur als propietaris a cercar la consecució de més ingressos provinents de la terra. Ambdues realitats van impulsar l’aparició de noves tècniques que van provocar una veritable revolució en el món rural i en l’agricultura medieval, tal com s’havien conegut fins aleshores.

El model agrari era similar a tota Europa, malgrat poguem distinguir tres paisatges clarament diferenciats al nostre continent:

  • Al nord, la producció era fonamentalment nòmada i ramadera.
  • Al centre predominava el regadiu.
  • Al sud, més sec, el cultiu de cereals, lleguminoses o cotó es combinava a la perfecció amb la producció de vi i olis mediterranis, així com passava amb les fruites i hortalisses, gràcies al regadiu mitjançant sistemes de Canals i l’ús de la nòria introduïda pels àrabs.

La ramaderia subministrava també nombrosos productes per al consum humà, tant per a l’alimentació (carn, llet) com per al vestit (llana o cuir) o l’elaboració de manuscrits (pells). A més, determinats animals servien també com a força de treball en l’agricultura, com el bou o el cavall. Per a mantenir aquestes cavanes, calia fer ús de pastures i zones ermes.

La importància de la producció i els treballs en l’agricultura eren fonamentals i marcaven la vida i l’existència de tota una comunitat, ja fos militar, religiosa o vilatana.

Les innovacions tècniques del segle XI en l’agricultura

 El cultiu de noves terres va permetre la inclusió d’innovacions tecnològiques destacades. Així doncs, mentre al sud se seguia cultivant amb l’arada romana, al nord es va introduir durant el segle XI l’arada amb rodes i l’orelló; amb això, combinant amb el jou frontal, la collera o collar i l’aparició de la ferradura, es va possibilitar la substitució del bou pel cavall per a arrossegar una determinada càrrega, amb el fet que el transport terrestre es veié clarament beneficiat, a la vegada que la major velocitat d’aquests desplaçaments permetia una multiplicació de treballs agrícoles.

arada rodes

L’arada amb rodes permetia remoure la terra amb molta més facilitat, de tal manera que el pagès evitava haver d’utilitzar l’aixada per a complementar l’ús de l’arada romana, molt més superficial. Aparegueren noves eines per al camp, i les que ja hi havia eren de millor qualitat, gràcies a l’ús del ferro en la seva fabricació, com és el cas de falç, dalles, aixades i rascles. Es van introduir i es van generalitzar també els molins d’aigua i de vent, facilitant això en gran mesura l’activitat agrícola i la seva aplicació a determinades produccions artesanals (per mitjà de molins drapers o batans), i malgrat que eren coneguts des de l’Antiguitat, durant el segle XI es va multiplicar el seu ús, sobretot a causa que el senyor feudal en tenia el control i li permetia d’obtenir una important font d’ingressos mitjançant la imposició del seu ús als seus serfs.

En quant a les tècniques utilitzades, fou fonamentalment la introducció de la rotació triennal la que destacaríem: es dividien les terres en tres parts que s’anaven destinant de manera alternada a cultius d’hivern, de primavera i al guaret; tot i amb això, va millorar la producció i es va aconseguir una major diversificació de la mateixa.

La socioeconomia derivada de l’agricultura medieval

Durant tota l’Edat Mitjana, l’ús jerarquitzat de la terra explicaria la base i la naturalesa de la societat. El sistema feudal marcà una fita en l’evolució de l’agricultura en els últims períodes de l’Imperi i en els primers segles d’època medieval cap a concrecions de noves formes estructurals. La terra s’anava convertint en el pilar que aguantava la divisió social entre senyors, vasalls, serfs, ja fossin religiosos o seglars.

Les innovacions i l’ampliació de les terres de cultiu van comportar un altre efecte important en el panorama agrari medieval, tal com fou la diferenciació de la pròpia pagesia en dos grups, llauradors i bracers. Els primers eren propietaris d’un cert nombre de terres o lots, més o menys considerables, que explotaven mitjançant la utilització d’instruments de cultiu pesats, mentre els bracers o jornalers eren propietaris només de petites eines i cultivaven propietats molt més reduïdes. Tot això va suposar la necessitat per part dels principals senyors de conèixer la situació real de les seves propietats.

Bibliografia

www.arteguias.com/agriculturamedieval.htm

Entrevistant a Montserrat Amorós

Montserrat_Amoros_Jordi_Sempere

La Montserrat Amorós té prou anys per tenir molta experiència en el camp professional on treballa. Viu a Belianes (comarca de l’Urgell) i fa 9 anys que treballa a la Cooperativa en qualitat de monitora de STO (Servei de Teràpia Ocupacional).

Quin any vas començar a treballar a l’Olivera?
Vaig començar a treballar a la Cooperativa l’any 2006.

Com hi vas arribar?
Venia del taller Alba i em van dir que buscaven una persona per al Taller Ocupacional i m’hi vaig presentar.

Amb quin càrrec vas començar a treballar al centre?
Vaig començar fent de monitora de taller.

Quina formació tens?
Sóc auxiliar de clínica i tècnic de laboratori.

Com va ser la teva primera època a l’Olivera?
Molt positiva. Conèixer els nois en un món molt tranquil aquí en l’àmbit rural, vist que jo venia del taller Alba de fer de monitora de jardineria de CET (Centre Especial de Treball), va ser molt positiu. L’arribada a l’Olivera, així doncs, va estar molt bé, i em vaig centrar a veure el potencial que tenien els usuaris del centre i en començar a treballar amb ells.

Què ressaltaries del període actual?
Jo diria que no és un període massa bo en tots els sentits.

En què creus que ha millorat l’Olivera amb els anys?
Tenim la Residència nova, sobretot.

És difícil conjuminar les teràpies per als interns amb la realització de les tasques sociolaborals, ocupacionals i professionals del centre?
No és complicat, perquè treballo amb un grup de persones amb els quals s’han de conjuminar teràpies de tot tipus, i el grup de monitors, tal com estableix la nostra activitat socioprofessional, ha de tirar endavant activitats laborals i activitats lú¬diques i de teràpies de taller, etc., amb els nois, i així ho aconseguim fer. El que mou i dóna vida a l’Olivera, així doncs, són els nois i noies de STO i de CET.

*Entrevista feta per Jordi Sempere a la Montserrat Amorós a la seu de la Cooperativa l’Olivera de Vallbona de les Monges el divendres 13 de març de 2015.

L’AGRICULTURA EN ÈPOCA ROMANA A LA PENÍNSULA IBÈRICA (Part 2)

images

Els pagesos eren el nucli de la societat de l’Antiga Roma. El cultiu principal eren els cereals (sobretot el blat) i les lleguminoses. Més tard s’introduïria la vinya, i encara més tard s’arribà a les vinyes i s’importà l’olivera. Com a arbres fruiters destaca la figuera, així com les hortalisses, llegums i lli.

Al principi, els romans posseïen la terra en úsdefruit i la seva riquesa (pecunia) es media per ramats, i els estalvis personals eren els peculium (haver en bestiar). Més tard s’introduí la propietat privada de la terra. Les primeres terres dels romans s’anomenaren heredium (d’herus, amo), i en un principi no superaven les dues iugades (5.400 metres quadrats o més o menys mitja hectàrea), malgrat a part hi havia la casa, les quadres, les terres en guaret i les pastures. Aquestes petites porcions de terra aviat foren superades i si en algun cas es van mantenir fou per als cultivadors antics de les ciutats dominades, però no pels ciutadans romans.

Els romans milloraren les tècniques agrícoles: van introduir l’arada romana, molins més eficaços -com el de gra-, la premsa d’oli, les tècniques de regadiu i l’ús de fertilitzants o adobs. Els pagesos llauraven la terra amb la seva família. Les arades eren arrossegades per bous. Només els pagesos que tenien moltes terres empraven esclaus o jornalers.

Captura de pantalla 2015-03-02 a las 16.28.30

Els ramats eren distribuïts en pastures comunals propietat de l’Estat, però només en podien disfrutar els ciutadans romans (els no ciutadans que tenien terres eren una excepció). Al treball el succeïa el descans: quatre vegades al mes, cada vuit dies (nonae) el pagès aturava la seva activitat i es dedicava a comprar a la ciutat i a d’altres assumptes. Les festes es realitzaven després de plantar la sement d’hivern, i el descans durava aleshores un mes tant per a l’amo com per a l’esclau i els animals (s’anomenava aquesta festa la Paganalia, derivat de pagus, és a dir, camp).

Les terres de Roma s’incrementaven periòdicament amb aproximadament una tercera part de les terres que es prenien a les ciutats vençudes. A més, els vençuts havien de cultivar les dues terceres parts restants per a contribuir a les càrregues i serveis com a propietaris no ciutadans. La tercera part que corresponia a Roma (ager publicus) era traspassat en part a ciutadans romans.

Quan se sotmetia o fundava una ciutat (o colònia), es feien les assignacions de terra. En l’ager publicus es formaven les colònies amb ciutadans romans com a propietaris d’almenys vint iugades, i de fet es considerava no rendible una propietat de menys de set iugades (entre 16.640 i 18.900 metres quadrats).

Per a que les terres no minvessin, les bodes es feien freqüentment entre la pròpia família. Els cohereus continuaven en general administrant l’herència sense dividir-la, i no foren freqüents les grans particions. El costum va perdurar, i inclusiu a finals de l’Imperi, els fundus tenien el nom d’un sol propietari. Sovint, l’Estat atribuïa aquestes terres a copropietaris evitant així la partició al cap d’algunes poques generacions.

Captura de pantalla 2015-03-02 a las 16.30.36

L’adquisició de terres per alguns propietaris, les escasses particions, i les herències d’altres branques familiars extinguides, van comportar l’existència i aparició d’algunes grans propietats. En aquests casos, el domini era parcel·lat, quedant una part del mateix per al propietari que els cultivava (sovint per mitjà d’esclaus) i la resta mitjantçant parcel·les cedides en úsdefruit a parents (fills del Pater familias, generalment), clients o esclaus. Si l’úsdefruit era lliure, l’arrendament durava el temps que estimava l’arrendador, que el posseïa en un estat similar al que  posteriorment es considerava precari. En cas que el propietari desitgés finalitzar la cessió no hi havia forma legal d’oposar-se a això, si bé en contrapartida sovint l’usufructuari no pagava cens pel seu ús, i eludia freqüentment les prestacions establertes mitjançant l’entrega d’una part dels fruits (condició que l’apropava a ser arrendatari sense ser-ho en no existir un termini per a  la seva utilització). En tenir dependència de l’amo la continuació de l’ús de la parcel·la, el llaç amb la clientel·la s’accentuava.

El gran propietari estava unit a la gleva constituïda per camperols. Era una aristocràcia agrària i no una noblesa ciutadana. Vivia en la hisenda pròpia al camp malgrat tenia allotjament a la ciutat on es desplaçava per  motius burocràtics o de lleure.

La massa dels proletaris es componia dels abans anomenats precaristes, homes lliures de famílies decadents (amb dret a ciutadania), de ciutadans de ciutats sotmeses, o bé clients o esclaus alliberats. Els camperols lliures de ciutats sotmeses actuaven sovint com a jornalers, malgrat molts posseïen la seva porció de terra. Quan els camperols de ciutats sotmeses eren convertits en esclaus, aconseguien obtenir freqüentment la seva llibertat i es convertien en precaristes. El conjunt de camperols lliures però no propietaris va arribar a ser molt nombrós i proporcionava a l’Estat un nucli de gent sempre disposada per a la colonització en les terres ja sotmeses. En les ciutats sotmeses la majoria dels camperols eren propietaris i lliures, essent rara l’esclavitud menys allí on tots els antics ciutadans havien estat declarats esclaus de Roma. Els esclaus dels ciutadans romans provenien generalment de les captures d’enemics en les guerres; en la seva gran majoria eren persones altives i es feia difícil aconseguir que obeïssin… En ser bons treballadors se’ls assignava terres com a precaristes, i sovint era freqüent que se’ls acabés alliberant.

En definitiva, si bé el camí cap a la consolidació del nostre panorama agrari actual s’inicia en temps prehistòrics i comença, tal com expliquem en aquests escrits analítics, la seva configuració final en criteri històric i funcional en temps dels íbers, no és fins a la irrupció de l’agricultura romana que es posa la llavor per a la gestació de l’agricultura i la ramaderia moderna en aquesta part del Món. Així doncs, la difusió de la trilogia mediterrània per totes les conques del Mare Nostrum i el seu treball en els cultius del Mediterrani, són l’aportació més gran que mai s’haurà fet a l’agricultura en terme de vinya, olivera i cereal. Aquesta trilogia és la base estructural encara avui dia de la nostra agricultura.

Captura de pantalla 2015-03-02 a las 16.30.52

BIBLIOGRAFIA (informació continguda en pàgines web més enllà de l’aportació personal de l’autor):

–       Viquipèdia: entrada “agricultura romana a la Península Ibèrica”

 

Autor: Jordi Sempere Roig

L’AGRICULTURA EN ÈPOCA ROMANA A LA PENÍNSULA IBÈRICA (Part 1)

Tan aviat com els Romans obtingueren les primeres conquestes a Hispània, les terres de cultiu foren repartides entre les tropes llicenciades. Es mediren els terrenys i es repartiren per a la colonització del territori. Tradicionalment, el treball agrari havia estat idealitzat per la cultura romana com a la culminació de les aspiracions del ciutadà. Els Romans impulsaren la legislació sobre la propietat dels terrenys, garantint els resultats de les tasques agronòmiques a través de l’agrimensura i la “centurització” dels camps: aquesta política permetria una ràpida colonització de les terres. Posteriorment, avançant cap al segle II aC, es produiria la crisi de la pagesia en tot el territori sota domini romà, provocada per la gran quantitat d’esclaus que eren empleats en tots els sectors productius, amb la conseqüent caiguda en picat de la competitivitat del petit pagès. La crisi, tot i els intents fracassats de reforma agrària dels tribuns Tiberi i Caio Sempronio Graco, afavoriria l’enfortiment dels grans latifundistes, posseïdors de grans extensions de terrenys dedicats al monocultiu i treballats per esclaus. El petit camperol en moltes ocasions es veia abocat a abandonar les seves terres per passar a allistar-se als cada vegada més nombrosos exèrcits romans.

Sin título1

A l’economia agrària romana, una bona finca disposava de cinc parts, dedicades respectivament a l’olivera, la vinya, el blat (per fer pa), l’horta (de fruites i verdures) i pastures per al bestiar. Aquesta idiosincràcia reflecteix la importància de cadascuna d’aquestes parts en l’alimentació de l’època. D’aquesta partició ha quedat l’expressió castellana “quinta de…” (oliveres, tarongers, etc.), que amb el temps agafà el sentit de “finca d’oci”.

En la producció agrícola d’Hispània va destacar ja des del segle II aC el cultiu de l’oliva, especialment al litoral mediterrani tarraconense i bètic. Durant el període de domini romà, la província bètica es va especialitzar en la producció d’oli d’oliva dedicat a l’exportació cap a Roma i cap al nord d’Europa. D’aquest comerç donen fe els nombrosos jaciments tant submarins com de restes d’àmfores estudiades, i val a dir que fou un comerç molt ric i abundant que pal·lesava la importància que el cultiu de l’olivera tingué a Hispània. Fou aquest, sense cap mena de dubte, el producte provinent d’Hispània que en més abundancia es va comercialitzar i durant el període més perllongat, i de fet, encara avui dia és la base de l’agricultura del sud de la Península Ibèrica.

Les àmfores d’origen bètic s’han trobat, a més de la muntanya de Testaccio, a Roma (donat que la major part de la producció d’oli es dirigia cap a Roma fins a mitjans del segle III dC), en llocs tan diversos com Alexandria i inclusiu, a Israel. Durant el segle II dC es produí a més, un important comerç d’oli amb destinació a les guarnicions romanes a Germània. També trobem a Lora del Río (Sevilla) un centre d’exportació important, com es troben productors d’oli a tota la Bètica i a la zona de llevant.

amfores

En relació al cultiu de la vinya, les fonts clàssiques comenten la qualitat i la quantitat de caldos hispans o vins, alguns d’ells molt apreciats a Itàlia, mentre d’altres menys selectes eren destinats al consum del gran públic amb menor poder adquisitiu. Aquest cultiu era produït de manera majoritària als “fundus” (latifundis que avui dia anomenem “cortijos” a Andalusia i Castella, i “masos” a Catalunya), que comprenien tots els processos productius del vi, en ocasions incloent el treball de ceramista necessari per a la producció dels envasos. A causa de l’elevat nombre de “fundus” i la producció total que assolien els mateixos, era possible mantenir abastit el mercat interior i exportar una considerable quantitat d’excedent per al consum d’altres zones de l’Imperi.

D’altra banda, d’entre les cròniques i tractats sobre l’agricultura hispànica cal destacar les obres del gadità Lucio Junio Moderato Columela, que en els seus dotze llibres exposa les característiques de l’agricultura del seu temps (segle I dC), criticant aquells defectes que ell creia que perjudicaven el sector, com l’abandonament del camp i l’acaparació de terres per part dels grans terratinents. En aquests llibres tracta extensament els cultius de l’olivera i de la vinya.

mapa

Gràcies a les recerques arqueològiques sobre la producció d’àmfores al sud peninsular, es pot deduir que el comerç dels productes salats es donava ja abans del domini cartaginès, existint evidències de producció i comercialització de peixos salats en dates tan primerenques com el segle V aC. Els cartaginesos van extendre aquest comerç per tot el mediterrani occidental, tan hispànic com nordafricà. Durant tot el període romà, d’altra banda, Hispània destacà per la continuïtat del florit comerç de productes salats en salabror procedents de la Bètica, la Tarraconense i la Cartaginense, que extenien el seu mercat per tot l’occident europeu. Aquesta activitat productiva es veu reflectida en les restes de factories el producte manufacturat de les quals, a més del peix salat o “salsamenta”, era la salsa “garum”, la fama de la qual –de la salsa garum- s’estenia per tot l’Imperi.

La salsa “ garum” es produïa mitjançant un procés de maceració de les vísceres dels peixos. Tal com succeïa amb els productes vitivinícoles o amb el comerç de l’oli, la producció de “garum” generava una important indústria auxiliar de l’envasat en àmfores de la que també es conserven abundants restes, i gràcies a les quals es pot determinar avui la repercussió d’aquest comerç.

 

BIBLIOGRAFIA (informació continguda en pàgines web més enllà de l’aportació personal de l’autor):

  • Viquipèdia: entrada “agricultura romana a la Península Ibèrica”

 

Autor: Jordi Sempere Roig

L’AGRICULTURA EN TEMPS DELS ÍBERS

Benvolguts lectors i amics del blog de la cooperativa l’Olivera, tinc la sort i el privilegi de presentar-vos una nova secció que contindrà sis textos on s’analitzarà el passat de la nostra història a través de l’agricultura:

  • Època Íbera
  • Època Romana
  • Època Mitjeval
  • Època andalusina (Al-Andalus) i la influència d’Orient
  • Època americana precolombina i postcolombina (conquesta Americana)
  • Època moderna

Aquest projecte deliberatiu i analític el començarem amb l’explicació del món agrari que conferien els íbers. Seguidament, com es pot apreciar en la llista ací adjunta, tractarem els romans i els períodes posteriors. L’objectiu final serà el de conèixer els usos, tècniques i costums que haurà incorporat l’agricultura de la Península Ibèrica al llarg dels segles.

q0n-7gg9ry3fxuo0-6lrok

Per als íbers, l’agricultura era primordial: era la base, com és obvi, de la seva economia. Produïen bàsicament cereals. Les eines agrícoles que s’han conservat ja corresponen a una agricultura desenvolupada. A Ullastret (Girona) s’han trobat restes de llavors carbonitzades, restes que mostren la importància del cultiu de cereals, especialment d’ordi, però també trobem blat, midó de blat i mill. El gra s’emmagatzemava en sitges i àmfores (les àmfores eren molt útils per a transportar el producte aconseguit). Per moldre el gra s’utilitzaven molins de vaivè i rotació.

amfores íbers

La segona activitat econòmica primordial era la ramaderia. La carn, més enllà de la llet o el formatge, o de l’obtenció de fruita, constituïa la base d’una producció que s’originava a partir de la tinença de bestiar. El bestiar, també, proporcionava matèries primeres com la llana, les pells o els ossos, que es feien servir per fabricar estris: dels ossos trobats en excavacions destaquen els d’ovicaprins, de porc, de bovins i, en menor grau, de cavalls i gossos. D’altra banda, s’han conservat restes provinents d’altres activitats socioeconòmiques i rituals: cacera, pesca i recol·lecció.

Referint-nos plenament a l’àmbit agrícola primitiu del qual formaven part els íbers, val a dir que s’afegien als cereals treballats els cereals abans esmentats (blat, civada, ordi i mill), el lli i els llegums (llenties, faves, pèsols), així com les espècies. És probable que s’apliqués l’alternança en el conreu de cereals i de lleguminoses per a enriquir el sòl.

 És plausible, així doncs, alhora, que es practiqués, com anàvem dient, l’alternança entre el conreu de cereals i el de lleguminoses per a enriquir el sòl. En canvi, no podem tenir cap certesa que les olives, avellanes, figues, mores o aglans que trobem en els poblats ibèrics procedeixin d’arbres conreats; podrien ser producte de la recol·lecció, com ho eren els bolets, espàrrecs, tòfones, herbes aromàtiques, canyes i espart, que servien per completar l’economia familiar, ja fos contribuint a la dieta alimentària o a la fabricació d’atuells.

 D’altra banda, el conreu de la vinya es practicà un cop els grecs van arribar a la Península Ibèrica, encara que tingué poca importancia abans de la romanització. En raó de la necessitat d’obtenir carn per al consum, la dieta incloïa cabra, ovella, porc, bòvid, cavall i gos (no podem saber si el porc era l’especimen ja domesticat o el senglar). La llana de les ovelles i els productes làctics tenien una importancia cabdal dins l’economia familiar, així com eren de gran ajuda cavalls i bous en el treball agrícola. Només sacrificaven animals vells i la carn no era massa abundant en la dieta. La cacera, tanmateix, la dieta feta de carn podia complementar-se amb senglars, cèrvols, conills, ocells, aus aqüàtiques, cabres… També menjaven peixos que arribaven a pescar amb hams elaborats per ells mateixos des de la platja o rius, i la seva activitat per aconseguir aliment es basava alhora en la recol·lecció de moluscos.

estris pesca

 La troballa a molts poblats d’escòries de ferro i forns, mostren l’existència d’una producció d’objectes manufacturats com ara són les eines agrícoles amb formes molt semblants a les que han arribat fins als nostres dies: podalls, fangues, càvecs, rampins, aixades, arades, forques, falçs, destrals, etc., així com armament i objectes d’ornamentació. Algunes d’aquestes formes ens indiquen que, a més de l’agricultura de secà, també es practicava l’agricultura d’hort per a les verdures.

                             estris agricoles2    arados

 En el transcurs del temps hi va haver una especialització per a cada ofici: ferrer, terrissaire, etc.. De totes maneres, es va mantenir sempre una artesania casolana portada a terme per les dones, que es basava bàsicament en la confecció de teixits per a la casa i de cerámica de cuina, a mà, mentre la de taula, de pasta molt més fina, era feta a torn i decorada amb pintura de color vermell o blanc, que es feia en gran part en tallers especialitzats. S’ha de tenir present que l’activitat textil, a més dels vestits, comprenia també la confecció de sacs, veles per als vaixells, coixineres, catifes i, amb l’espart, soles per a les espardenyes.

vasija 3_5283

Les tribus ibèriques practicaven el bescanvi de mercaderies entre els diferents poblats dins l’àmbit comarcal i amb els comerciants estrangers instal·lats a la costa. El comerç local es basava en manufactures o matèries primeres de les quals tinguessin excedents o fossin defecitaris.

El comerç exterior es feia amb els productes que interessaven als grecs d’Empúries i Roses: cereals, metalls, pells, teixits i, potser, esclaus. A canvi, rebien cerámica de luxe per a beure vi decorada amb escenes mitològiques, armament, joies, perfums o teixits fins. El comerç concebut d’aquesta manera es coneix sobretot pels envasos en què transportaven productes com perfums dins d’amforetes de pasta de vidre, i vi i oli en àmfores de terrissa.

                          ceramica   ceramica2   penjolls

Els grecs també podien fer d’intermediaris en la distribució de productes d’origen ben divers: objectes púnics o cartaginesos arribat via Eivissa (Ebussus), altres procedien de l’àrea cèltica, a l’actual sud i centre de França, d’on podien arribar a través de Marsella i altres, com la ceràmica fina de taula, vernissada de negre, que venia del sud d’Itàlia.

Les tribus ibèriques, cal dir finalment, començaren a encunyar moneda només a partir de l’arribada dels romans a casa nostra, al segle III abans de l’era actual. Es tracta de monedes de bronze que porten el nom de la tribu escrit amb lletres íberes: Kesse (Tarragona), Untikesken (dels indiketes empordanesos que vivien prop d’Empúries), Iltirda (Lleida), etc.

monedes

BIBLIOGRAFIA (informació continguda en pàgines web):     

  1. Museu d’Arqueologia de Catalunya – http: www.mac.cat
  2. xtec.cat/monogràfics/socials/íbers/economia.htm
  3. artehistoria.jcyl.es
  4. /intercentres.edu.gva.es/

 

Autor: Jordi Sempere Roig

Entrevista a Rosa Jové, cuinera de L’Olivera

La Rosa i el Pere són els cuiners de L'Olivera, aquesta és ja la seva segona estrella Michelin!

La Rosa i el Pere són els cuiners de L’Olivera, aquesta és ja la seva segona estrella Michelin!

La Rosa Jové és la cuinera oficial de l’Olivera, a Vallbona de les Monges. Va néixer en aquest mateix municipi l’any 1951. Té realitzats els estudis de primària fins als catorze anys. Quan va acabar els estudis, la seva primera feina fou treballar en un petit taller de confecció que es va muntar al poble de Vallbona. Després d’uns quants anys de treballar al taller l’hi van oferir una feina a fora del poble i va estar uns quants anys fora de Vallbona. Durant el temps que va ser fora del poble va conèixer el seu marit i van néixer els seus dos fills, així que quan els seus dos fills encara eren molt petits i per circumstàncies familiars, van tornar a Vallbona de les Monges. La Rosa va començar a treballar a l’Olivera al cap d’un temps de tornar al poble, primer com a cuidadora i ara, des de fa uns quants anys, com a cuinera.

Continua llegint

Entrevista a Montse Ollé, voluntària de L’Olivera

La Montse Ollé ha passat part de l'estiu amb nosaltres, com a voluntària de L'Olivera

La Montse Ollé ha passat part de l’estiu amb nosaltres, com a voluntària de L’Olivera

La Montse és mestra de Primària però és llicenciada en Geografia i Història (Geografia General). Té 55 anys i és mare de tres fills. Ha vingut a l’Olivera per una qüestió personal i per col·laborar en un projecte que ens interessava a nosaltres. És la primera vegada que ve a l’Olivera.

Continua llegint