Arxiu de la categoria: La terra

QUINES HORTALISSES, ARBRES FRUITERS I ALTRES CULTIUS VAN DEIXAR ELS ÀRABS AL NOSTRE PAÍS QUAN EL VAN INVADIR?

imatge 1 Al-Andalus

imatge 2 Al-Andalus

imatge 3 Al-Andalus

imatge 4 Al-Andalus Sembla ser que, al segle VIII dC, quan els musulmans arribaren a l’Hispània que havien forjat els romans i els pobles germànics damunt d’una base íbera i celta, es trobaren amb un panorama alimentari poc reconfortant. La terra era pobra de recursos, i per tant l’alimentació escassa i poc variada; es basava quasi exclusivament en el consum de cereals i en la vinya, una agricultura de base romana conservada, pràcticament sense variació, pels visigots, els elements principals de la qual eren els cereals. El mateix succeïa a la resta d’Europa on el cultiu de fruites i hortalisses era pràcticament inexistent. Amb l’arribada dels àrabs es perfeccionaren i s’augmentaren, així doncs, els sistemes de regadiu d’origen romà existents en sòl peninsular i també es van aclimatar i introduir noves espècies vegetals.
D’entrada, cal dir que entenem per “andalusí” tot el que fa referència a l’Al-Andalus, que és el nom que els invasors àrabs van donar a la Península Ibèrica. L’agricultura andalusí, així doncs, es va orientar cap a cultius preferentment alimenticis encara que n’existien d’altres d’ús comercial, com els que s’empleaven en els teixits, en la cria de cucs de seda o en la fabricació de paper, fet pel qual no podien oblidar les moreres, les plantes tèxtils i les medicinals. La base de la seva agricultura la constituïen els cereals –també-, les hortalisses i les verdures, llegums, arròs, plantes aromàtiques, fruites i arbres fruiters.
Les fruites originaren una indústria, la indústria de les conserves, sobretot amb la creació d’almíbars (amb arrops o xarops), mentre les plantes aromàtiques creaven una indústria de perfums. Els canvis introduïts en l’agricultura autóctona pels àrabs, a partir d’una base prèvia influïda per l’arribada dels pobles germànics, més enllà de tenir una repercussió en els sistemes de culitu i en els productes, van provocar una alteració substancial en l’alimentació. Front a la clàssica trilogia cristiana de blat, carn i vi, els andalusins van crear nous hàbits alimentaris, en els quals les verdures no només foren la base sinó també l’element imprescindible de la seva cuina –bé totes soles o bé acompanyant carn, sopes i peixos-, amb una enorme quantitat de variacions en les seves receptes. Així doncs, els pobladors d’Al-Andalus podien consumir verdures i hortalisses fresques durant tot l’any.
Les fruites que trobàvem a l’Al-Andalus des del segle XI dC eren ja pràcticament les mateixes que es troben avui dia a la Península Ibèrica. La producció agrària en aquells períodes va arribar a ser tan elevada, que sorgiren excedents alimentaris. Les maneres fidedignes i positives de treballar la terra que tenien els andalusins foren lloades pels pobladors del Magreb i per la població cristiana alhora. D’altra banda, l’alliberament de serfs en terres musulmanes provocà una reconversió important dels dominis agraris, donat que la parcel•lació i redistribució de les terres, fent desaparèixer la majoria dels antics latifundis visigots, va convertir les estructures agràries en petites explotacions familiars que podrien ocupar els antics serfs.
A l’Al-Andalus se sel•leccionaven els tipus de cultius segons les característiques del terreny, la composició de la terra i la climatologia del lloc. Al secà hi havia abundancia de garrofers i oliveres. També eren importants els cultius de la vinya per a l’obtenció de raïms i panses de gran fama, valorades tant dintre com fora la nostra terra –en uns Països Catalans que s’anaven conformant amb la resta de Regnes Cristians de la Península Ibèrica- i molt utilitzades en la gastronomia andalusina. Així doncs, a terres de Llevant, tenien molt de renom l’assafrà de València i les figueres, pereres, palmeres amb dàtils i ametllers, tots ells cultius introduïts pels àrabs.
La pràctica de l’empelt o d’empeltar també fou molt practicada pels àrabs a casa nostra. Requeria d’un precís coneixement de la natura, dels arbres, de les estacions i dels instruments per operar. També es van desenvolupar molt en el període de dominació musulmana les infraestructures de reg. En aquest sentit, els musulmans van perfeccionar moltíssim les tècniques de reg, i es convertiren en mestres de la tècnica hidràulica agrícola, aprofitant els sistemes de reg romans que van trobar ací, conjuntament amb les tècniques orientals que ja coneixien, que els permeteren assolir un excepcional aprofitament de l’aigua. L’etimologia de moltes paraules que han perviscut fins ara ens mostra la riquesa del llegat hidràulic andalusí: sèquia, assut, assarb, sínia, nòria, alcaduf, aljub, safareig, martava, tanda, etc..
Més enllà d’això, però, el que mostra millor les fites assolides per l’agronomia àrab és la introducció de noves espècies, fins aleshores considerades exòtiques, realitzada amb tanta saviesa i encert, que no es va perdre cap dels seus elements en la seva juxtaposició amb les varietats de cultius autòctons i peninsulars. Així doncs, els musulmans van introduir nous productes molt populars avui, no només a la Península Ibèrica, sinó a tota Europa, com és l’albergínia (badinÿana), originària de la Índia i difosa pel Mediterrani a través o passant per l’Iran. Els àrabs també van aportar les carxofes (jarshuf) i els espàrrecs, que tenien la propietat d’evitar les males olors de la carn. Les hortalisses més cultivades eren, a més, la carbassa, els cogombres, la mongeta verda, els alls, la ceba, la pastanaga, el nap, la ravenissa blanca, les bledes, els espinacs i moltes d’altres varietats.
També fou molt renomada la figa, que assolí tant d’èxit a la Península que arribà a exportar-se a Orient. Els cítrics, com la llimona i la taronja van ser importats al seu temps de l’Àsia Oriental. El llimoner, així doncs, procedeix del sudest asiàtic i floreix a l’abril-maig. També cal ressaltar la introducció de la canya de sucre al segle X dC, que fou destacada al País Valencià. Del cultiu de l’arròs també caldria conèixer-ne els orígens i quan s’implantà definitivament al nostre país sinó era ja endèmic d’aquí. D’altra banda, la síndria era originària de Pèrsia i el Iemen, i tingueren presència a partir d’aquell moment a la nostra terra el meló, el tramús, l’assafrà –indispensable per a la nostra cuina actual-, el cotó, l’albercoc, el plàtan, el gessamí i d’altres. Per acabar, la magrana de Síria –“granada” en castellà- es convertí en l’imaginari col•lectiu musulmà en el símbol per excel•lència d’Al-Andalus, i d’aquí potser ve el nom de la Granada de l’Andalusia actual.
Amb l’arribada dels àrabs a la Península Ibèrica, així doncs, es va produir un augment sensible de les varietats d’hortalisses i d’arbrers fruiters cultivades, algunes de les quals ja coneixien els xinesos, perses o indis, malgrat fossin els àrabs els que aconseguiren la seva difusió per Occident, on la dieta –massa basada en el greix i la carn-, era més pobra que a Orient.
D’altres espècies de fruiters, com l’olivera, ja existien a casa nostra, però foren els hispanomusulmans els que fomentaren i organitzaren el seu cultiu a gran escala, així com la introducció de l’oli d’oliva a la gastronomia. De fet, després de l’expulsió dels moriscos, l’ús de l’oli d’oliva pràcticament desaparegué de la cuina a moltes zones, essent substituït per la indigesta manteca de porc, i això fins no fa gaire, quan hem acabat de recuperar el llegat d’una agricultura i una gastronomia molt influïdes per la civilització andalusí, que no ha sucumbit malgrat la caiguda de Granada el 1492, la ciutat d’un Boabdil, el seu rei, que agonitzà front al poder dels Reis de Castella i d’Aragó, que fundaren Espanya amb aquella conquesta. L’expulsió dels Moriscos de les Alpujarres l’any 1609 posava un punt i final a la influència dels àrabs i de l’Islam a Espanya, una influència que, de totes formes, s’ha perpetuat de moltes altres maneres al nostre país fins ara.

Fonts: la informació recollida i implementada en aquest article prové de la página web “CULTURA ANDALUSÍ”, que té les adresses següents a la xarxa:
– //www.balansiya.com/aportaciones_arabes.htm//
– //www.balansiya.com/agricultura.htm//

Cançó de la verema (anyada 2016)

Hem vençut el temps altra vegada,
trescant entre vinya i vinya
tots junts alçant les tisores
i garlant bones tonades,
quan s’acosta el crepuscle
d’una nit sense dia
cada gotim val or pur
per fer del vi un opuscle
que mostri seny en rauxa
d’una gent ben mirada
que s’estima els uns als altres
mentre enaltim el crit
de la verema,
hem vençut el temps altra vegada,
diem, cantem, cerquem
trescant entre vinya i vinya
tots junts alçant les tisores
i garlant bones tonades.

En Joan Vidal ens sorpèn
cada vegada assegut
ferm dalt del tractor,
mentre dirigeix endavant
els veremadors
en aital sintonia.
En Pau Moragas
obre les mans
i ens abraça a tots
en bonhomia,
pensant la millor
de les maneres
per fer progressar el grup
de trescadors impenitents.
La Carme Solanes lluita
amb el tractor per fer-lo
avançar entre cep i cep.
Així que…
Hem vençut el temps altra vegada,
trescant entre vinya i vinya
tots junts alçant les tisores
i garlant bones tonades.
En Rafael Salas
alça la veu i crida
dins la verdor astorada
car vol que tot s’encamini
cap a una victòria sonada.
En Vineet és l’estandard
dels que a l’Olivera treballen,
i animós s’enlaira
dins la parada trobada
de boira i colors prenyada,
i recorda que és la Mònica
la que no s’atura
ni a vesprades tocades
quan el que cal és ordir
el camí de la saviesa amagada
d’un cep i d’un terrer
àvid de most i vins
de gran alçada
que fabriquen al Celler
tots i amb ells la Clara.
Dionís i les seves bacants
sembla que hagin vingut
a trobar-nos a la vinya
folls de vi, xauxa, rauxa i gatzara,
i per això volem gaudir
de la nostra festa
que empadrona Dionís,
embriagat de colors i formes
que dibuixen gotims i pàmpols
sota la música de tonada
bonica i estrident que es troba
en l’esfígie d’aquest antic Déu
del vi i de la festa
fet persona enyorada.
Altrament, l’Alfons Camacho
segueix treballant dur i fort
fent sempre que pot
una fotografia adequada
a la nostra missió buscada,
i és per tot això que diem,
que recordo altrament que
hem vençut el temps altra vegada,
trescant entre vinya i vinya
tots junts alçant les tisores
i garlant bones tonades
per l’Olivera somniada
per tots i cadascun de nosaltres
malgrat el que us glosi
no pugui fer aparèixer
tothom en aquests versos
esbiaixats de realitats
viscudes per una llarga
llista de persones amatents
de ser conreades
tots alhora en nom
de la nostra gran cooperativa
estimada més enllà
de l’entrellat que ens uneix
d’aires i vents dibuixats
d’un raïm, d’un terrer,
d’un petit país que ens afalaga
amb la seva lluentor
de raig de sol sobre verd
vora el mar d’ones i peixos
enfunyits en la marinada
que baixa de Rocallaura
per fer-nos millors
en el nostre anonimat
de persones proclius
a unir-se sota el tronc
d’una olivera que esperem
que un dia arribi també
a ser centenària
amb cent veremes
realitzades per aquells
que amaguen el seu nom,
anònims, només àvids
del progrés de la nostra empresa.
Perquè hem vençut el temps
altra vegada,
trescant entre vinya i vinya
tots junts alçant les tisores
i garlant bones tonades.
El que glosa també esmenta
el grup de veremadors
i algunes persones
que s’han quedat al celler.
Dels veremadors recalco
l’Ian Brunell, en José Vicente,
en “Sardi”, en Rogel•li, la Berta,
en Marçal i el grup de xilens
(Camila, Roxana i Gonzalo),
així com l’Axel, l’Andrea, la Natàlia,
la Tonantzing, en Tomàs
i en Jordi Solsona,
i dels celleristes culminem
amb l’Emilse, en Sergi Arrufat,
en Roger de Vilafranca,
l’Andreu, l’Eugènia,
la Marcela, en Madior,
la Laura que ve d’Itàlia
i altra vegada
la Clara, així com tots
els nois del CET i els propis
ocupacionals, i els nostres tutors
i monitors com són la Mireia,
la Maria i la Montserrat Amorós,
així com els directius
Carles i Maria Dolors,
sense oblidar els cuiners
Rosa i Pere i tota la gent
de Can Calopa guanyada.
Una gran anyada,
una collita més que acceptable,
un record viu dins nostre
d’una nova verema realitzada
tots junts per un mateix ideal.
Visca l’Olivera de totes i tots!
Per sempre sia dit.

AUTOR: Jordi Sempere Roig

L’AGRICULTURA EN ÈPOCA ROMANA A LA PENÍNSULA IBÈRICA (Part 2)

images

Els pagesos eren el nucli de la societat de l’Antiga Roma. El cultiu principal eren els cereals (sobretot el blat) i les lleguminoses. Més tard s’introduïria la vinya, i encara més tard s’arribà a les vinyes i s’importà l’olivera. Com a arbres fruiters destaca la figuera, així com les hortalisses, llegums i lli.

Al principi, els romans posseïen la terra en úsdefruit i la seva riquesa (pecunia) es media per ramats, i els estalvis personals eren els peculium (haver en bestiar). Més tard s’introduí la propietat privada de la terra. Les primeres terres dels romans s’anomenaren heredium (d’herus, amo), i en un principi no superaven les dues iugades (5.400 metres quadrats o més o menys mitja hectàrea), malgrat a part hi havia la casa, les quadres, les terres en guaret i les pastures. Aquestes petites porcions de terra aviat foren superades i si en algun cas es van mantenir fou per als cultivadors antics de les ciutats dominades, però no pels ciutadans romans.

Els romans milloraren les tècniques agrícoles: van introduir l’arada romana, molins més eficaços -com el de gra-, la premsa d’oli, les tècniques de regadiu i l’ús de fertilitzants o adobs. Els pagesos llauraven la terra amb la seva família. Les arades eren arrossegades per bous. Només els pagesos que tenien moltes terres empraven esclaus o jornalers.

Captura de pantalla 2015-03-02 a las 16.28.30

Els ramats eren distribuïts en pastures comunals propietat de l’Estat, però només en podien disfrutar els ciutadans romans (els no ciutadans que tenien terres eren una excepció). Al treball el succeïa el descans: quatre vegades al mes, cada vuit dies (nonae) el pagès aturava la seva activitat i es dedicava a comprar a la ciutat i a d’altres assumptes. Les festes es realitzaven després de plantar la sement d’hivern, i el descans durava aleshores un mes tant per a l’amo com per a l’esclau i els animals (s’anomenava aquesta festa la Paganalia, derivat de pagus, és a dir, camp).

Les terres de Roma s’incrementaven periòdicament amb aproximadament una tercera part de les terres que es prenien a les ciutats vençudes. A més, els vençuts havien de cultivar les dues terceres parts restants per a contribuir a les càrregues i serveis com a propietaris no ciutadans. La tercera part que corresponia a Roma (ager publicus) era traspassat en part a ciutadans romans.

Quan se sotmetia o fundava una ciutat (o colònia), es feien les assignacions de terra. En l’ager publicus es formaven les colònies amb ciutadans romans com a propietaris d’almenys vint iugades, i de fet es considerava no rendible una propietat de menys de set iugades (entre 16.640 i 18.900 metres quadrats).

Per a que les terres no minvessin, les bodes es feien freqüentment entre la pròpia família. Els cohereus continuaven en general administrant l’herència sense dividir-la, i no foren freqüents les grans particions. El costum va perdurar, i inclusiu a finals de l’Imperi, els fundus tenien el nom d’un sol propietari. Sovint, l’Estat atribuïa aquestes terres a copropietaris evitant així la partició al cap d’algunes poques generacions.

Captura de pantalla 2015-03-02 a las 16.30.36

L’adquisició de terres per alguns propietaris, les escasses particions, i les herències d’altres branques familiars extinguides, van comportar l’existència i aparició d’algunes grans propietats. En aquests casos, el domini era parcel·lat, quedant una part del mateix per al propietari que els cultivava (sovint per mitjà d’esclaus) i la resta mitjantçant parcel·les cedides en úsdefruit a parents (fills del Pater familias, generalment), clients o esclaus. Si l’úsdefruit era lliure, l’arrendament durava el temps que estimava l’arrendador, que el posseïa en un estat similar al que  posteriorment es considerava precari. En cas que el propietari desitgés finalitzar la cessió no hi havia forma legal d’oposar-se a això, si bé en contrapartida sovint l’usufructuari no pagava cens pel seu ús, i eludia freqüentment les prestacions establertes mitjançant l’entrega d’una part dels fruits (condició que l’apropava a ser arrendatari sense ser-ho en no existir un termini per a  la seva utilització). En tenir dependència de l’amo la continuació de l’ús de la parcel·la, el llaç amb la clientel·la s’accentuava.

El gran propietari estava unit a la gleva constituïda per camperols. Era una aristocràcia agrària i no una noblesa ciutadana. Vivia en la hisenda pròpia al camp malgrat tenia allotjament a la ciutat on es desplaçava per  motius burocràtics o de lleure.

La massa dels proletaris es componia dels abans anomenats precaristes, homes lliures de famílies decadents (amb dret a ciutadania), de ciutadans de ciutats sotmeses, o bé clients o esclaus alliberats. Els camperols lliures de ciutats sotmeses actuaven sovint com a jornalers, malgrat molts posseïen la seva porció de terra. Quan els camperols de ciutats sotmeses eren convertits en esclaus, aconseguien obtenir freqüentment la seva llibertat i es convertien en precaristes. El conjunt de camperols lliures però no propietaris va arribar a ser molt nombrós i proporcionava a l’Estat un nucli de gent sempre disposada per a la colonització en les terres ja sotmeses. En les ciutats sotmeses la majoria dels camperols eren propietaris i lliures, essent rara l’esclavitud menys allí on tots els antics ciutadans havien estat declarats esclaus de Roma. Els esclaus dels ciutadans romans provenien generalment de les captures d’enemics en les guerres; en la seva gran majoria eren persones altives i es feia difícil aconseguir que obeïssin… En ser bons treballadors se’ls assignava terres com a precaristes, i sovint era freqüent que se’ls acabés alliberant.

En definitiva, si bé el camí cap a la consolidació del nostre panorama agrari actual s’inicia en temps prehistòrics i comença, tal com expliquem en aquests escrits analítics, la seva configuració final en criteri històric i funcional en temps dels íbers, no és fins a la irrupció de l’agricultura romana que es posa la llavor per a la gestació de l’agricultura i la ramaderia moderna en aquesta part del Món. Així doncs, la difusió de la trilogia mediterrània per totes les conques del Mare Nostrum i el seu treball en els cultius del Mediterrani, són l’aportació més gran que mai s’haurà fet a l’agricultura en terme de vinya, olivera i cereal. Aquesta trilogia és la base estructural encara avui dia de la nostra agricultura.

Captura de pantalla 2015-03-02 a las 16.30.52

BIBLIOGRAFIA (informació continguda en pàgines web més enllà de l’aportació personal de l’autor):

–       Viquipèdia: entrada “agricultura romana a la Península Ibèrica”

 

Autor: Jordi Sempere Roig

El plor de la vinya

El cep que plora encara no coneix
el pàmpol per tapar-se la nuesa
-roba de temporada. El cep que plora
amb una llàgrima color d’anís
encara ha de fruitar el raïm dels ulls.
-Jordi Llavina-

Les nostres vinyes ja han començat a plorar! El plor del cep és un procés màgic i curt, dura poc més de dues setmanes…

La llàgrima del plor a la vinya que L'Olivera té al terme de Nalec

La llàgrima del plor a la vinya que L’Olivera té al terme de Nalec

Continua llegint

Descobreix i viu l’elaboració de l’oli amb L’Olivera

L'oli que elaborem a L'Olivera és el suc de l'oliva arbequina

L’oli que elaborem a L’Olivera és el suc de l’oliva arbequina

Vols saber més coses del procés d’elaboració de l’oli a L’Olivera? Aquest any obrim les portes del petit molí que tenim a Vallbona de les Monges perquè pugueu descobrir-ho.

Continua llegint

Moments de verema a L’Olivera

Tenim la sort de tenir un gran fotògraf entre nosaltres, l’Alfons. Cada dia que va al camp de verema agafa la càmera per fer fotos. Aquí teniu una petita selecció de les que ha fet aquest any! Com sabeu, la verema és cansada, però també és temps de compartir històries i riures amb amics.

Els vins de l’anyada 2013 ja estan en marxa!!

Viu la verema amb L’Olivera!

Aquest any per verema, obrim les portes del celler perquè pogueu viure amb nosaltres el moment més màgic de l’any, quan la feina és més intensa i el celler bull d’activitat.

La verema a L'Olivera és intensa, però ens ho passem d'allò més bé

La verema a L’Olivera és intensa, però ens ho passem d’allò més bé

Amb aquesta activitat d’enoturisme, us proposem fer un viatge en el temps per anar a la vinya amb nosaltres a collir a mà una petita mostra de raïm, com ho feien els nostres avis a Vallbona de les Monges (L’Urgell), i com encara avui, i des dels inicis, sempre hem fet a L’Olivera. Com que anirem a la finca que s’estigui veremant aquell dia, és també una oportunitat per conèixer de prop el treball col·lectiu que fem a L’Olivera i la nostra manera d’entendre’l.

Continua llegint