Arxiu de la categoria: Més que un celler

CANÇÓ TZÍNGARA PER A DÍSCOLS I FERVENTS (poema de la verema 2018)

La nit cau morta sobre els llimbs
i res fa pensar que la llum tornarà,
malgrat la lluna ja somrigui
pensant en un curiós endemà,
de fat i sojorn proclar,
quan el raïm serà curull
abraçat per nostres mans
de calor abraonades
i de suor somortes
per un destí més clar.

L’actitud del veremador
és el que compta i el que duu
fins assolir el preuat most
a albirar un vi majestuós
i gloriós de rubrica celest,
quan els planetes dels voltants,
giravoltant àgils i veloços,
saluden demiurgs i fetillers
assenyalant-los amb un dit llarg
de mag i bruixot encès.
Oh! Si tant sols poguéssim
rebelar-nos pel llamp i el tro
que desfiguren nostra ànima,
per viure alegrement la disbauxa
del collidor díscol,
que no obeeix,
que té calor,
que sua fang, sutge i carn,
de sang impregnada i discernida
del que es revolta per l’Univers sencer
quan li és propi i indicatiu.

El senyor díscol i fervent
no es mira al mirall,
com tampoc es ressegueix
davant del cristall pur
ni tot sol ni amb la seva senyora,
i se sent rebel i fervorós
com si practiqués una nova religió
d’aires àgils i alegres,
sabent que si es revolta
i ho fa amb força contundent
derruïrà i vencerà murs i barreres,
i alhora, tastant el vi preuat,
albirarà un nou escenari
d’embriaguesa alegre
i disbauxament perenne
amb tristor somicada
per la nit dels dies
quan l’astre folgorós
d’ímpetu elevadíssim i solar,
indica el camí a seguir
cap a la felicitat rebel
d’un caldo de vi armoniós
i excels que entrompa
fins el més savi dels tastadors,
que esdevé díscol i embriagat
i fervent per l’embaladiment
del color de tinta que dibuixa
sang i vi dins del vidre
que elucubra fusta i fruit
dins d’una barrica santa
i sacrosanta i que embriaga
el tastador veremaire,
el veremador que revoltant-se
pugna per una felicitat millor
on l’embriaguesa i la festivitat
de fetiller perenne enlaira
l’estel del que ha perdut
el seny i esdevé fervent
trescador de la nit
i les guspires d’esperit del vi
il•luminen el camí de la disbauxa
dionísiaca quan tota festa
no serà vana sinó altiva
i salvatge, del cep fins a la taula,
del vidre i l’ampolla
que no es trenca,
fins a l’inici dels Temps,
fins al final de l’Eternitat
(que no té fi, com cap poema mai esbossat).

JORDI SEMPERE ROIG

L’OLIVERA. UNA EXPERIÈNCIA UTÒPICA

L’any 1974 en Josep Mª.Segura, escolapi, va començar a fer realitat un somni de feia temps: viure en comunitat de vida, treball i pregària amb nois i noies discapacitats a l’estil de les comunitats de l’Arche, iniciades a França per Jean Vanier. En aquell moment no hi havia pràcticament cap servei per a discapacitats. La filosofia és que en aquest món tots som “discapacitats” en una cosa o altra i que cal acceptar-nos en igualtat tal com som. Escollí l’allunyat poble de Vallbona de les Monges per estar a l’ombra del monestir. El projecte començà a caminar i aviat arribaren els nois i noies amb dificultats. El poble acceptà sense recança els nous veïns i es buscaren feines al camp o a l’artesania, imprescindibles per a la subsistència.

Però aviat sorgiren dificultats no previstes, econòmiques, el condicionant de la distància, les internes de tot grup que comença. La mes important: la mort d’en Josep Mª Segura el 1978. L’equip es decidí per la continuïtat, més guiats per voluntarisme que per prudència humana. Sempre diem que van ser els discapacitats, els que en aquell moment van salvar l’Olivera. Amb la seva mirada ens deien que no els podíem abandonar.

Fa quaranta anys i ens sembla que fou ahir. Després han vingut nuvolades, trons i tempestes, però ha resistit. Ara hi ha un equip sòlid, amb Carles de Ahumada, Pau Moragas, Clara Griera, Dolors Llonch, Enric Altisent… fins a més de setanta. Només entrar-hi es respiren els valors inicials, un caliu de fraternitat, treball, alegria i acollida, però s’han canviat les formes.

Legalment som una cooperativa agrícola de treball associat que produïm i comercialitzem vi i oli. La major part són socis treballadors i una part dels socis són persones “fràgils” amb dificultats d’inserció social que viuen i treballen a la cooperativa. La seva autonomia, llibertat, la seva capacitat d’administrar els seus recursos, de sortides, de cultura, és un fet essencial per l’Olivera.

L’any 1982 vam decidir plantar vinya. Amb l’amistat i generós assessorament del renomat cavista del Penedès Juvé Camps, vam fer la primera verema al 1989: 16.000 ampolles. La primera fou el Blanc de Serè amb el disseny de Claret Serrahima. Avui fem setze classes de vins i produïm gairebé 200.000 ampolles. L’any 1999 vam fer la primera producció d’oli amb el nostre propi molí.

L’any 2005 l’alcalde de Barcelona Joan Clos ens proposa fer-nos càrrec d’una finca del mateix Ajuntament, Can Calopa, a la vessant nord de Collserola. La casa s’inaugura finalment el 2010. Serà la segona seu de la Olivera després de la de Vallbona. A imitació de la Olivera hi ha nois i noies amb dificultats psíquiques i produïm el vi denominació “Barcelona”.

Per l’Olivera –Vallbona i Can Calopa— els eixos que des de l’inici i encara avui ens vertebren són:
1. La dimensió social: som un espai que integra persones fràgils, especialment amb discapacitat psíquica i/o malaltia mental, una organització “inclusiva” on a partir del treball i la vida en comú cadascú pot créixer com a persona. Són primordials els serveis d’utilitat social (formació, inserció, solidaritat, acollida, rehabilitació, integració laboral…)
2. La dimensió productiva amb la voluntat d’elaborar productes de qualitat, d’agricultura ecològica i de respecte al territori. Són els que ofereixen un valor afegit a tota la cadena de producció (treballadors, distribuïdors, consumidors, territori…).
3. La dimensió cooperativa de petita escala i de gestió sempre concertada. El model cooperatiu, a més, facilita que les persones “fràgils” puguin ser protagonistes i no “usuaris”. Són socis de la cooperativa, tenen el seu salari i seguretat social.
4. La dimensió del treball en xarxa, tant pel que fa a l’aspecte social (ALLEM, Dincat, Taller Alba), com pel que fa a les xarxes de producció agrícola i de finances ètiques (Cambra de Comerç de Tàrrega, Slow-Food, Tierra Madre, Xarxa Agricultura Social, Arefa, Xarxa socioeconomia solidària, Fiare-Fets, Coop-57, xarxa d’economia social…).

Avui l’Olivera és coneguda i per molts tinguda com a referència tant per la dimensió social com la productiva. Això fa que sigui una experiència visitada i hi vinguin a estudiar i fer pràctiques estudiants d’arreu del món (l’any passat fins a una cinquantena).

Això no hauria sigut possible sense uns objectius i un lideratge molt clar i sense un esforç persistent, continuat i fins i tot amb una molt estricta moderació salarial acceptada per l’equip i que no es correspon amb l’alt nivell professional de l’equip directiu. Fins i tot durant els anys de crisi, oferint productes “prescindibles” (vi i oli) i amb una competència creixent, l’Olivera s’ha anat afermant. Perquè per l’Olivera el “desenvolupament” va molt més enllà de la vessant econòmica, vol dir cohesió, acceptació de la diferència, respecte a l’altre i respecte a la natura, compartir, felicitat. Viure la utopia quasi a tocar dels dits.

Jaume Botey, 9 de juliol 2017.

[Publicat a la revista El Pregó, núm. 549 (11), 2017]

LÍRICA DE LA VEREMA 2017

LITÚRGIA PER A VEREMADORS
(dels ceps cap als astres)

Oh, veremadors de la vinya
que abraceu el cep diví
esclaus del fang i l’argila
fugissers de melangies
que irrompen en altre jorn
on el vi fa el seu camí,
allà on tot està per fer
i tot serà possible,
arran de la fulla,
prop del gotim dur,
a tocar de la branca
esberlada pel llamp i el tro
fulgent i roent de lletania.

Oh, trescadors del pàmpol
que camineu a les palpentes
embriagats de most
i vi joiós que embafa
sota els arbres ombrívols
on descansem dels àpats
curulls de benaurança,
quan la lluna blavosa
ja es dibuixa esberlada
en un cel majestuós
de ceps i astres proclars
on s’uneix el nostre braç
amb els déus ja cisellats.

Oh, arrencadors del raïm,
que fruïu per ser altius,
malgrat us elevi la ignorància
del que se sap honest
i vol ser petit, amagat
i cobejat per la verdor,
rere el crit retrunyidor
d’un clam de cel
i d’ocells de piuladissa
amatent, perduts ara
en el jaç poderós
que esbossen pagesos
i bosquerols fulgents.

Oh, perseverants cullidors
que ja us veieu gegantins
per la vostra fama i renom
assolits en benaurança,
alegre, en el món tenyit
pels homes de colors
i melodies que esbossen
els vostres dits cap al cel,
quan el cep fa de sostre
d’un cel esmicolat d’astres,
i el nostre Déu
ens saluda orgullós
estenent sa mà vigorosa.

Oh, fruïdors de gotims,
clandestins i arrecerats,
a qui us cobeja Dionís,
el déu propi del vi i la xauxa,
amb les seves bacants,
dones de mal viure
i xiscle clar dins la nit
de llops i òlibes i mussols
perduts sota el cel estelat,
clameu als astres per fi
la fi dels Temps,
que vindran amb un nou
principi d’il•lusió i força.

Oh, embriagats feinejadors,
continuem tots junts la tasca
i fem-la altiva i més gran,
del cep a la premsa mig buida,
amb pals i escombres si cal,
fent baixar el raïm per corriols
i canonades que vessaran
el líquid preuat en bótes
i dipòsits d’acer esmolat
poc ruïnosos i de llauna brillant,
on ni els déus ens esquitllaran,
malgrat ens cerquin i reclamin
en la nit més fosquívola i gran.

Oh, senyors de la verema
que abaltiu el tors tot nu
cap a les tel•lúries viatgeres
d’un cel rosat i virolat encara
quan l’astre rei es mostra bell
dibuixant figures enlaire ara
mentre prensem raïm curull
d’il•lusions i alegries debades.
Els amos del tel i la llum solar
som tots els que aquí frisem
per una nova albada ben porpra
que lligui ben dreta l’estaca
que ens fa engolir la joia
quan ens atrapa en bondat i frisança.

Oh, déus de la nit serena,
de la pluja, del vent o del gran astre
que llampagueja enmig de tot,
de la immensitat procaç
d’un tot i d’un nou viure
que s’escapen del rostre
amarat de suor del trescador
impenitent que persegueix raïms
disfressats de branques i gotims
quan ja fosqueja i s’anuncia la nit
pregona prenyada de disbauxa
d’un joc etern de silogismes
perpetus i amatents del ritual
del cullidor d’eterna disciplina,
quan baixen els cubells,
quan pugen les caixes
i els tractors s’enduen el fruit
cap al seu destí últim:
ser un vi dels déus que cavalca
entre gustos i tonalitats diverses,
sempre elevades de passió,
sempre impregnades de lletania,
d’una lírica i d’una litúrgia
que mostren el camí pla
de la bellesa cap a la bondat
i del fruïment fins a l’alegria.
Visca el celler de l’Olivera!

JORDI SEMPERE ROIG

CRÒNICA DE LA VEREMA 2017

Foto 1_MG_1837Foto 2_MG_1874Foto 7_verema can calopaFoto 8_verema rasimsetembre-octubre de 2017

Aquest ha estat un any difícil pels efectes d’una meteorologia adversa que va glaçar algunes vinyes en moments en què ja no tocava fer massa fred, malgrat que finalment la collita global s’ha rascabalat -i més enllà d’això- i hem pogut fer una bona verema. Els collidors o veremaires o veremadors han treballat com sempre de valent sota un sol de justícia, fustigats per un vent inclement o remullats per la pluja, sempre amb l’ideal d’una feina ben feta clavat entre cella i cella, al bell mig del front, pensant sempre en el bé comú de l’Olivera.
Assenyalo sobretot a la Carme Solanes, en Joan Vidal i en Rafael Salas –i com no al propi Pau Moragas- com a responsables que hagi estat possible una bona verema, endreçada i ben organitzada, que ha permès a tots els treballadors situar-se bé sobre l’escaquer de cada vinya. Caixa amunt, caixa avall, tot ben curull de raïms que anem destriant per especificitats i varietats i que anem col•locant diligentment dalt del tractor. A algunes vinyes hem trobat podrit i/o cendrosa, però potser no tant com a d’altres anys, i el que ha destacat més han estat les vinyes escadusseres de raïm, a la plana, on devia tocar més el fred. El Rogel•li és valent i audaç conduint la furgoneta travessant paisatges de malvasia i cabernet sauvignon. Els veremadors ens adormim somorts en el trajecte que ens du fins a la vinya. El color verdorenc dels pàmpols o fulles del cep se’ns clava a la retina i seguim perseguint la parellada, el macabeu i el chardonnay. El tractor va ple de caixes fins al capdamunt i sembla que tot pugui caure i anar-se’n tot en orris en qüestió de segons: fins a sis pisos de caixes posem dalt del remolc! Però l’astúcia dels que carreguen caixes i disposen l’estructura metàl•lica per a que tot s’aguanti és mereixedora d’admiració. A aquestes alçades, a principis d’octubre, només ens queda collir el negre del Terme de Nalec. En pocs dies podrem dir que tot ha estat un èxit.
Passen els dies, i hom té la sensació que la buidor s’empara dels veremadors, encara que tanmateix ja comença la collita de l’oliva. Els raïms per pansificar són els que es cullen a última hora directament del cep, per a elaborar els nostres vins dolços, uns raïms que també disposem amb palla dins d’unes caixes per a que es vagin assecant. Al celler s’ha treballat de valent, i l’equip de bodega ha fet un gran esforç tot premsant el raïm i fent passar el most per les canonades fins als dipòsits de fermentació: el raïm blanc es premsa mentre el raïm negre es desarrapa i es deixa macerar.
L’equip de camp i l’equip de bodega treballem conjuntament. Quan arriba el raïm dalt del tractor dins les caixes blanques, ja el situem sobre fustes o palets. D’aquí, s’encinten les caixes blanques amb el nom de la varietat i la finca on s’ha collit, i si el raïm no es disposa directament dins la cambra frigorífica, es pot abocar d’immediat dins la premsa. Tot aquest batibull que es genera a la porta del darrera del celler té la seva poètica, sobretot quan ja s’intueix el capvespre amb un sol que ja anuncia la tardor. Cridem i frisem. I tenim ganes que ja sigui l’hora de plegar per anar a descansar, evocatius d’un dia més de traginar el raïm amunt i avall, amb la roba, els braços i les mans enganxifosos pel most que s’abraona de la vinya enllà.
És millor no pensar en res, deixar-se portar per la brisa que sacseja lleument els ceps. Enfunyir-se ben bé la gorra i somiar despert que tot ha de poder ser possible. El matí és furiós, la tarda té més melangia perquè a quarts de set ja refresca. Fem vi, però no pensem que fem vi, pensem tan sols en el fruit que farà aquest vi. Ens obsessiona el raïm i volem arrabassar-ho tot, que no quedi cap gotim dins la planta. Sublimem la calor i la set perquè s’ha d’arribar fins al final. Els nombres canten i la mala experiència provocada per un fred tardà redueix la verema d’enguany a un 20% menys en volum del que hi hagué l’any passat. Per això la verema s’ha fet més curta. I per aquest motiu hem trobat molts ceps pràcticament buits.
L’estrés per la feina que s’ha de fer és plausible a mig matí, però quan acabem una jornada i anem a dinar o a sopar, ja al vespre, ens enorgullim de la feina ben feta. Quan acaba la jornada tothom està excitat i no es pot ni pensar en l’endemà, quan tornarem a suar, quan ens tornarà a rompre el mal d’esquena, quan la set ens farà asseure’ns sota un arbre consirosos… L’equip fa pinya, el grup preval més enllà de l’individu, tothom té ganes de descansar. Mirem enlaire i somiem que potser si plou no podrem anar a collir aquesta tarda, fet que endarrerirà les tasques de la verema, encara que al final de tot, les persones congeniem amb la feina que s’ha de fer i preferim que el sol sigui radiant. L’experiència val la pena i tots aprenem una mica més del que signifiquen les feines a pagès. Prop d’un reng de ceps, la persona també es despulla per arribar dins del seu ésser fins a les profunditats que la vinya amb les tisores li permetran albirar quan el dia a dia monòton d’anar retallant el cep es faci un suplici. Aleshores haurà arribat el moment de dir prou, i que ja n’hi hagut massa de patiment per tanta feina impenitent, malgrat tot sigui meravellós, fantàstic, fora d’òrbita alhora.

JORDI SEMPERE ROIG

L’enoturisme o com vendre emocions

El passat mes de març i abril vam asistir a un curs que portava per nom:
L’ENOTURISME UNA OPORTUNITAT PER ALS CELLERS
El curs el vam fer a l’Escola Agrària de Tàrrega , els dilluns a la tarda amb una durada de 20 hores Vam assistir al curs: La Mery, l’Àngel, el Martí, la Isabel i la Maria Dolors i l’Iñígo de Can Calopa i de Vallbona hi vam anar el Jordi Sempere, la Glòria, l’Arnau, l’Anna i jo, la Lourdes
Ja sabeu que des de l’Olivera s’està en un procés d’actualització del servei d’enoturisme i s’estan posant les bases per l’Enoturisme de Can Calopa. Creiem en les possibilitats laborals i humanes que treballar a l’enoturisme ens pot aportar a les persones que treballem i també per la promoció de l’economia social i la diversificació d’ingressos de l’Olivera.
Cal tenir present que l’enoturisme no és una simple visita al celler, on després d’unes acurades explicacions et donen un tastet de vi i pots comprar ampolles. Segurament l’enoturisme inclou tot això però també implica molts altres factors i principalment cal que impliqui el territori, la història, les emocions, les vivències i que sigui especial per a tu.
El principal component de l’enoturisme és el turisme, primer de tot cal atraure el públic, cal entrendre com funciona aquest món , els seus mecanismes propis, entendre que amb el turisme entrem al sector serveis. Sóm una empresa amb una part agrícola –sector primàri-, una part d’elaboració la vinificació –sector secundàri- i oferim una experiència turística –sector serveis o tercer sector-
L’enoturisme, igual que les altres tipologies de turisme, principalment ven FELICITAT a través de les EMOCIONS al voltant del món del vi. Cal que l’enoturisme creï un BON RECORD QUE NO S’OBLIDI. Que quan surtis de l’estada tinguis ganes de comentar-la als teus amics per que vinguin i que, a més, un temps després, quan vas a comprar una ampolla de vi i vegis el vi de l’Olivera, aquest record t’il.lumini una rialla particular i l’ agafis i te l’emportis a casa per tornar a recordar aquell BON MOMENT

L’enoturisme ha de ser una combinació perfecta entre el turisme rural, el turisme cultural, el turisme gastronòmic i el turisme actiu. El turista que ens visiti al nostre celler voldrà viure una experiencia única i en funció dels seus gustos i desitjos. Aquí, cal canviar. Cal preguntar-li, averiguar, dels serveis que oferim, quin li pot agradar més.
Ens van posar un exemple molt gràfic, quan ens van dir: -Oi què quan aneu a un restaurant a sopar, no us ensenyen sempre la cuina? No us ensenyen les olles, planxes i d’altres components? Per que quan anem a un celler sempre fem el mateix? Aquest model està esgotat. Cal ajustar-nos a crear aquestes noves experiències que ens emocionin i que transmetin alhora els valors de la pròpia OLIVERA
Resumint direm que “l’enoturisme ven felicitat per mitjà de les emocions” (Paul Wagner) I si això ho tenim clar, per què seguim utilitzant tants tecnicisme quan el que ens enamora de veritat són les històries i les persones que hi ha al darrera?
Cal formar-se, aplicar l’empatia de pensar que ens agradaria a nosaltres de viure en aquell moment i que tenim de diferent de la resta de cellers i empreses del món el vi.
IMG-20170403-WA0036A L’OLIVERA AIXÒ ÉS FÀCIL!

Lourdes Mora i Alsina
IMG-20170403-WA0031
Curs Enoturisme 2017 L'OLIVERA
20170403_164403

Cançó de la verema (anyada 2016)

Hem vençut el temps altra vegada,
trescant entre vinya i vinya
tots junts alçant les tisores
i garlant bones tonades,
quan s’acosta el crepuscle
d’una nit sense dia
cada gotim val or pur
per fer del vi un opuscle
que mostri seny en rauxa
d’una gent ben mirada
que s’estima els uns als altres
mentre enaltim el crit
de la verema,
hem vençut el temps altra vegada,
diem, cantem, cerquem
trescant entre vinya i vinya
tots junts alçant les tisores
i garlant bones tonades.

En Joan Vidal ens sorpèn
cada vegada assegut
ferm dalt del tractor,
mentre dirigeix endavant
els veremadors
en aital sintonia.
En Pau Moragas
obre les mans
i ens abraça a tots
en bonhomia,
pensant la millor
de les maneres
per fer progressar el grup
de trescadors impenitents.
La Carme Solanes lluita
amb el tractor per fer-lo
avançar entre cep i cep.
Així que…
Hem vençut el temps altra vegada,
trescant entre vinya i vinya
tots junts alçant les tisores
i garlant bones tonades.
En Rafael Salas
alça la veu i crida
dins la verdor astorada
car vol que tot s’encamini
cap a una victòria sonada.
En Vineet és l’estandard
dels que a l’Olivera treballen,
i animós s’enlaira
dins la parada trobada
de boira i colors prenyada,
i recorda que és la Mònica
la que no s’atura
ni a vesprades tocades
quan el que cal és ordir
el camí de la saviesa amagada
d’un cep i d’un terrer
àvid de most i vins
de gran alçada
que fabriquen al Celler
tots i amb ells la Clara.
Dionís i les seves bacants
sembla que hagin vingut
a trobar-nos a la vinya
folls de vi, xauxa, rauxa i gatzara,
i per això volem gaudir
de la nostra festa
que empadrona Dionís,
embriagat de colors i formes
que dibuixen gotims i pàmpols
sota la música de tonada
bonica i estrident que es troba
en l’esfígie d’aquest antic Déu
del vi i de la festa
fet persona enyorada.
Altrament, l’Alfons Camacho
segueix treballant dur i fort
fent sempre que pot
una fotografia adequada
a la nostra missió buscada,
i és per tot això que diem,
que recordo altrament que
hem vençut el temps altra vegada,
trescant entre vinya i vinya
tots junts alçant les tisores
i garlant bones tonades
per l’Olivera somniada
per tots i cadascun de nosaltres
malgrat el que us glosi
no pugui fer aparèixer
tothom en aquests versos
esbiaixats de realitats
viscudes per una llarga
llista de persones amatents
de ser conreades
tots alhora en nom
de la nostra gran cooperativa
estimada més enllà
de l’entrellat que ens uneix
d’aires i vents dibuixats
d’un raïm, d’un terrer,
d’un petit país que ens afalaga
amb la seva lluentor
de raig de sol sobre verd
vora el mar d’ones i peixos
enfunyits en la marinada
que baixa de Rocallaura
per fer-nos millors
en el nostre anonimat
de persones proclius
a unir-se sota el tronc
d’una olivera que esperem
que un dia arribi també
a ser centenària
amb cent veremes
realitzades per aquells
que amaguen el seu nom,
anònims, només àvids
del progrés de la nostra empresa.
Perquè hem vençut el temps
altra vegada,
trescant entre vinya i vinya
tots junts alçant les tisores
i garlant bones tonades.
El que glosa també esmenta
el grup de veremadors
i algunes persones
que s’han quedat al celler.
Dels veremadors recalco
l’Ian Brunell, en José Vicente,
en “Sardi”, en Rogel•li, la Berta,
en Marçal i el grup de xilens
(Camila, Roxana i Gonzalo),
així com l’Axel, l’Andrea, la Natàlia,
la Tonantzing, en Tomàs
i en Jordi Solsona,
i dels celleristes culminem
amb l’Emilse, en Sergi Arrufat,
en Roger de Vilafranca,
l’Andreu, l’Eugènia,
la Marcela, en Madior,
la Laura que ve d’Itàlia
i altra vegada
la Clara, així com tots
els nois del CET i els propis
ocupacionals, i els nostres tutors
i monitors com són la Mireia,
la Maria i la Montserrat Amorós,
així com els directius
Carles i Maria Dolors,
sense oblidar els cuiners
Rosa i Pere i tota la gent
de Can Calopa guanyada.
Una gran anyada,
una collita més que acceptable,
un record viu dins nostre
d’una nova verema realitzada
tots junts per un mateix ideal.
Visca l’Olivera de totes i tots!
Per sempre sia dit.

AUTOR: Jordi Sempere Roig

La comunitat de San Pablo de Tacaná (Guatemala) ens necessita!

Amics,

Des de fa molt de temps, L’Olivera, a partir de les xarxes i de les amistats, coopera amb comunitats i projectes socials d’altres països en situacions més desfavorides.

L’any passat en Kristian, líder jove de la comunitat de San Pablo Tacaná (Departament de San Marcos, Guatemala) va viure i treballar durant 3 mesos amb nosaltres. Amenaçat de mort, ell i tota la seva família, per la resistència que des de feia mes de 10 anys presentava la seva comunitat, juntament amb moltes altres del Departament de San Marcos, contra l’elèctrica catalana Fenosa i les seves actuacions que havien empobrit i humiliat les seves comunitats. És la lluita contra la presència de transnacionals (elèctriques, mineres, petrolieres, agroindustrials,…) que ocupen els seus territoris expulsant les comunitats indígenes, apoderant-se dels seus recursos i contaminant greument el medi, creant greus problemes a les poblacions amb la complicitat dels governs de torn que venen a baix preu els seus recursos naturals, criminalitzant la població que s’hi resisteix i que demanen ser consultades prèviament. Durant els darrers anys de presència de Fenosa, van ser assassinats 18 líders comunitaris, defensors dels drets humans i camperols.

A partir dels lligams establerts amb en Kristian hem anat creant i teixint col·laboracions diverses, directament des de la cooperativa o mitjançant la Fundació L’Olivera, en diferents camps: educatiu, tècnic, energètic, agronòmic…. Ho hem fet amb la col·laboració d’altres entitats amigues i col·laboradors.

Dilluns dia 7 de juliol un important terratrèmol, que s’ha tornat a reproduir avui dia 9 de juliol va sacsejar les seves comunitats i ha causat grans destrosses, tal com descriu l’equip de joves que ha analitzat la situació (veure informe resum).

Per tot això hem cregut una obligació recollir diners que els ajudin a fer front a la complicada situació generada i us demanem la vostra aportació voluntària. 

Si voleu ajudar econòmicament, hem creat un compte de Paypal vinculat al compte de la Fundació L’Olivera per a facilitar-vos el pagament. Si cliqueu al link podreu fer el pagament des de la mateixa plataforma o amb targeta. Nosaltres intentarem enviar-los els diners el més aviat possible. 

El terratrèmol ha afectat una àmplia zona fronterera amb Mèxic, com els departaments de San Marcos i Huehuetenango. Tacanà i Sibinal són les localitats més afectades del Departament de San Marcos per la seva proximitat a l’epicentre. Us adjuntem un petit recull de premsa i algunes fotografies.

Prensa libre – Sibinal
Prensa libre – San Marcos
Prensa libre – Sismos

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Moltíssimes gràcies per la vostra col·laboració.

Atentament,

Carles de Ahumada Batlle,
president de la Fundació L’Olivera i L’Olivera Cooperativa

 

Meritxell Gené, en concert a L’Olivera

El proper dissabte 19 d’abril, la veu tendra i delicada de Meritxell Gené ressonarà al celler de L’Olivera. La cantautora lleidatana interpretarà cançons del seu tercer disc, ‘Així t’escau la melangia’ (Khlämor Records, 2013). Un treball en què Gené es retroba amb el poeta lleidetà Màrius Torres, el poeta de l’esperança.

concert_meritxell_gene

Continua llegint

El Teatre de Palla de L’Olivera vist per l’Albert Serradó

Us presentem una petita selecció de les fotos que va fer dissabte passat l’Albert Serradó, el realitzador del documental ‘Terra d’Oportunitats’. Va ser molt maco compartir amb vosaltres el Teatre de Palla. Vam riure, vam ballar i vam cantar, però sobretot vam compartir una gran vetllada. Hem quedat molt contents de l’experiència, moltes gràcies per haver-nos-hi acompanyat. No descartem repetir-ho en un futur. Us ve de gust repetir?

L’Olivera es converteix en un teatre… de palla!

Teatre de Palla

El proper 19 d’octubre a L’Olivera rebrem la visita d’un grup del Convivium Slow Food de Valdarno (Toscana) i hem pensat que la millor manera de donar-los la benvinguda a Vallbona de les Monges és organitzar-los una activitat ben especial com, per exemple… un teatre de palla!

Continua llegint