Arxiu d'etiquetes: societat

L’AGRICULTURA EN TEMPS DELS ÍBERS

Benvolguts lectors i amics del blog de la cooperativa l’Olivera, tinc la sort i el privilegi de presentar-vos una nova secció que contindrà sis textos on s’analitzarà el passat de la nostra història a través de l’agricultura:

  • Època Íbera
  • Època Romana
  • Època Mitjeval
  • Època andalusina (Al-Andalus) i la influència d’Orient
  • Època americana precolombina i postcolombina (conquesta Americana)
  • Època moderna

Aquest projecte deliberatiu i analític el començarem amb l’explicació del món agrari que conferien els íbers. Seguidament, com es pot apreciar en la llista ací adjunta, tractarem els romans i els períodes posteriors. L’objectiu final serà el de conèixer els usos, tècniques i costums que haurà incorporat l’agricultura de la Península Ibèrica al llarg dels segles.

q0n-7gg9ry3fxuo0-6lrok

Per als íbers, l’agricultura era primordial: era la base, com és obvi, de la seva economia. Produïen bàsicament cereals. Les eines agrícoles que s’han conservat ja corresponen a una agricultura desenvolupada. A Ullastret (Girona) s’han trobat restes de llavors carbonitzades, restes que mostren la importància del cultiu de cereals, especialment d’ordi, però també trobem blat, midó de blat i mill. El gra s’emmagatzemava en sitges i àmfores (les àmfores eren molt útils per a transportar el producte aconseguit). Per moldre el gra s’utilitzaven molins de vaivè i rotació.

amfores íbers

La segona activitat econòmica primordial era la ramaderia. La carn, més enllà de la llet o el formatge, o de l’obtenció de fruita, constituïa la base d’una producció que s’originava a partir de la tinença de bestiar. El bestiar, també, proporcionava matèries primeres com la llana, les pells o els ossos, que es feien servir per fabricar estris: dels ossos trobats en excavacions destaquen els d’ovicaprins, de porc, de bovins i, en menor grau, de cavalls i gossos. D’altra banda, s’han conservat restes provinents d’altres activitats socioeconòmiques i rituals: cacera, pesca i recol·lecció.

Referint-nos plenament a l’àmbit agrícola primitiu del qual formaven part els íbers, val a dir que s’afegien als cereals treballats els cereals abans esmentats (blat, civada, ordi i mill), el lli i els llegums (llenties, faves, pèsols), així com les espècies. És probable que s’apliqués l’alternança en el conreu de cereals i de lleguminoses per a enriquir el sòl.

 És plausible, així doncs, alhora, que es practiqués, com anàvem dient, l’alternança entre el conreu de cereals i el de lleguminoses per a enriquir el sòl. En canvi, no podem tenir cap certesa que les olives, avellanes, figues, mores o aglans que trobem en els poblats ibèrics procedeixin d’arbres conreats; podrien ser producte de la recol·lecció, com ho eren els bolets, espàrrecs, tòfones, herbes aromàtiques, canyes i espart, que servien per completar l’economia familiar, ja fos contribuint a la dieta alimentària o a la fabricació d’atuells.

 D’altra banda, el conreu de la vinya es practicà un cop els grecs van arribar a la Península Ibèrica, encara que tingué poca importancia abans de la romanització. En raó de la necessitat d’obtenir carn per al consum, la dieta incloïa cabra, ovella, porc, bòvid, cavall i gos (no podem saber si el porc era l’especimen ja domesticat o el senglar). La llana de les ovelles i els productes làctics tenien una importancia cabdal dins l’economia familiar, així com eren de gran ajuda cavalls i bous en el treball agrícola. Només sacrificaven animals vells i la carn no era massa abundant en la dieta. La cacera, tanmateix, la dieta feta de carn podia complementar-se amb senglars, cèrvols, conills, ocells, aus aqüàtiques, cabres… També menjaven peixos que arribaven a pescar amb hams elaborats per ells mateixos des de la platja o rius, i la seva activitat per aconseguir aliment es basava alhora en la recol·lecció de moluscos.

estris pesca

 La troballa a molts poblats d’escòries de ferro i forns, mostren l’existència d’una producció d’objectes manufacturats com ara són les eines agrícoles amb formes molt semblants a les que han arribat fins als nostres dies: podalls, fangues, càvecs, rampins, aixades, arades, forques, falçs, destrals, etc., així com armament i objectes d’ornamentació. Algunes d’aquestes formes ens indiquen que, a més de l’agricultura de secà, també es practicava l’agricultura d’hort per a les verdures.

                             estris agricoles2    arados

 En el transcurs del temps hi va haver una especialització per a cada ofici: ferrer, terrissaire, etc.. De totes maneres, es va mantenir sempre una artesania casolana portada a terme per les dones, que es basava bàsicament en la confecció de teixits per a la casa i de cerámica de cuina, a mà, mentre la de taula, de pasta molt més fina, era feta a torn i decorada amb pintura de color vermell o blanc, que es feia en gran part en tallers especialitzats. S’ha de tenir present que l’activitat textil, a més dels vestits, comprenia també la confecció de sacs, veles per als vaixells, coixineres, catifes i, amb l’espart, soles per a les espardenyes.

vasija 3_5283

Les tribus ibèriques practicaven el bescanvi de mercaderies entre els diferents poblats dins l’àmbit comarcal i amb els comerciants estrangers instal·lats a la costa. El comerç local es basava en manufactures o matèries primeres de les quals tinguessin excedents o fossin defecitaris.

El comerç exterior es feia amb els productes que interessaven als grecs d’Empúries i Roses: cereals, metalls, pells, teixits i, potser, esclaus. A canvi, rebien cerámica de luxe per a beure vi decorada amb escenes mitològiques, armament, joies, perfums o teixits fins. El comerç concebut d’aquesta manera es coneix sobretot pels envasos en què transportaven productes com perfums dins d’amforetes de pasta de vidre, i vi i oli en àmfores de terrissa.

                          ceramica   ceramica2   penjolls

Els grecs també podien fer d’intermediaris en la distribució de productes d’origen ben divers: objectes púnics o cartaginesos arribat via Eivissa (Ebussus), altres procedien de l’àrea cèltica, a l’actual sud i centre de França, d’on podien arribar a través de Marsella i altres, com la ceràmica fina de taula, vernissada de negre, que venia del sud d’Itàlia.

Les tribus ibèriques, cal dir finalment, començaren a encunyar moneda només a partir de l’arribada dels romans a casa nostra, al segle III abans de l’era actual. Es tracta de monedes de bronze que porten el nom de la tribu escrit amb lletres íberes: Kesse (Tarragona), Untikesken (dels indiketes empordanesos que vivien prop d’Empúries), Iltirda (Lleida), etc.

monedes

BIBLIOGRAFIA (informació continguda en pàgines web):     

  1. Museu d’Arqueologia de Catalunya – http: www.mac.cat
  2. xtec.cat/monogràfics/socials/íbers/economia.htm
  3. artehistoria.jcyl.es
  4. /intercentres.edu.gva.es/

 

Autor: Jordi Sempere Roig